Una compassió excessiva II

4. «Aquest germà teu»

Serà una casualitat, però a la Sagrada Escriptura els fills majors o els primogènits no tenen bona sort: destinats a ser els fills de la promesa i de l'herència, experimenten sovint la mala sort del que és privat del dret més natural. Saben alguna cosa d'això Caín amb Abel, Esaú amb Jacob, els fills de Jacob cap a Josep, fins als fills de Jesè respecte al rei David. L'enorme paradoxa de la història de la salvació és que la llei divina de la primogenitura és infringida per Déu mateix; i per una raó de capital importància: en la retribució i en l'herència divina tot ha de quedar en el terreny de la gràcia i no en el del dret.

A la paràbola, el pare misericordiós reconeix que el patrimoni és del fill gran, però li demana que canviï de mentalitat. Una paràbola en la paràbola és aquella que, a la segona part, veu com a protagonista el fill gran. Torna del camp, on està treballant per compte del pare, escolta la música i les danses, crida a un servent i s'informa sobre el que està succeint. El servent ha d'haver tirat llenya al foc perquè, amb una bona dosi d'ironia, li diu que el germà menor ha tornat i el seu pare ha fet matar el vedell gras. Incontenible és la fúria del gran: decideix no entrar a casa i quan el pare va on ell és per suplicar-li, malparla contra tots. Acusa el pare de ser un avar que no li ha donat ni tan sols un cabrit i al germà menor de ser un pervers, que ha malbaratat el dot amb prostitutes. Al centre de la «paràbola en la paràbola» es troba el verb «es va irritar» (V.28), que expressa exactament el contrari del verb central de la primera part: mentre el pare «va tenir compassió» o «es va commoure» (v.20) pel fill perdut, el major «es va irritar» amb el pare.

El furor el cega i li impedeix veure el bé: el seu germà està sa, era mort, però ara està viu, estava perdut i l'hem trobat. Davant els seus ulls està només el pecat comès pel germà, que li impedeix reconèixer el bé que el pare li ha reservat. La culpa no recriminada pel pare és airejada pel germà. Només pel major arribem a saber que el germà menor ha malbaratat el seu dot amb prostitutes. El fill gran sembla l'autor del llibre de l'Eclesiàstic, que recomana: «A prostitutes no et lliuris, per no perdre la teva herència» (Sir 9,6). La paràbola no compta el feliç o el desgraciat final de l'elecció del major. Si va ser convençut pel pare per entrar a casa. Si també ell va decidir demanar el dot que li corresponia per abandonar la casa paterna. Si va trobar finalment la mirada del germà menor.

La del pare misericordiós és una paràbola oberta que ofereix als oients la responsabilitat de les pròpies decisions: si instaurar relacions caracteritzades pel dret o per la justícia distributiva o emprendre el camí tortuós de la gràcia i de la misericòrdia. A la segona oportunitat s'està obligat a considerar al pare no com un ingrat si fa servir misericòrdia amb el pecador; i cal alegrar-se pel pecador que era mort i ha tornat a la vida. Si les paràboles de l'ovella i de les dracmes trobades es tanquen positivament, la del pare misericordiós acaba amb el silenci. A quants critiquen Jesús perquè acull i menja amb els publicans i els pecadors se'ls ofereix la responsabilitat de les eleccions: com considerar les relacions amb Déu, que és Pare, i amb el proïsme, que és germà?

5. Servents i no jutges de la misericòrdia

Una obra d'art pot contemplar-se des de moltes perspectives i, en cada oportunitat, irradia significats diferents i nous. Pocs comentaristes de la nostra paràbola s'aturen a aprofundir en el paper dels servents. En realitat, hi ha una important tensió entre les dues parts de la paràbola: d'una banda els servents participen en la trobada festiva del pare amb el fill menor, per altra un d'ells comunica al major, que torna del camp, el que està esdevenint a casa. Tots els servents participen en la trobada entre el pare i el menor i segueixen les ordres rebudes: treure el millor vestit, vestir-lo, posar-li l'anell al dit i les sandàlies als peus, matar el vedell gras i participar en la festa. Els servents han escoltat també la principal motivació que ha portat el pare a ordenar tants gestos: el fill era mort i ha tornat a la vida. Al servei de la misericòrdia hi ha els servents i no els està permesa cap objecció a una compassió excessiva del pare. Queda la seva funció: vestir el fill menor de la dignitat perduda i organitzar la festa. És significatiu que el pare no revesteix ell sol el fill de la dignitat perduda, sinó que implica els servents en una misericòrdia compartida.

A la segona part un dels servents és interrogat pel fill gran i es limita a dir: «Ha tornat el teu germà i el teu pare ha fet matar el vedell gras, perquè l'ha recobrat sa» (Lc 15,27). El contrast entre els serfs a la primera part i el servent en la segona està marcat i demostra que aquest últim redueix la misericòrdia del patró a una injustícia contra el fill gran. El servent es limita a comunicar la matança del vedell i la condició física del menor. No recorda la compassió del pare pel fill, ni els gestos en què ha participat, sinó només l'ordre de matar el vedell. També ell raona segons una lògica de la retribució fundada en els mèrits i no en la gràcia. El servent sap bé que mentre per al fill menor han matat el millor vedell, el més gran no ha rebut un cabrit per festejar amb els amics. En altres termes, el servent sembla dir al fill gran: mira quin tipus de pare tens! La teva fidel obediència val menys que un cabrit, mentre que la disbauxa del teu germà val el millor vedell. I és precisament la notícia sobre el vedell la qual desencadena la còlera del germà gran.

En la seva immensa misericòrdia el pare està sol davant el fill gran i als ulls del servent que redueix la seva compassió el càlcul de la retribució. Per tant, en la relació de la misericòrdia entre el pare i els dos fills, els servents desenvolupen dos papers contraposats: ser servents de la misericòrdia per a la recuperació d'una dignitat perduda, compartint l'alegria del pare, o jutjar com injusta l'excessiva compassió del pare pel fill trobat.

6. De les paràboles a la vida: la trobada amb Zaqueu

Les trucades tres paràboles de la misericòrdia no demanen ser interpretades, sinó que interpreten la vida de cada un: donen sentit a l'existència i indueixen a considerar-la de manera nova. A primera vista hi ha una distància de salvar entre Jesús que es contamina, menjant amb els pecadors, i els protagonistes de les tres paràboles. El bon pastor, la mestressa de casa i el pare misericordiós remeten, amb tota evidència, a la compassió de Déu. Què té a veure Jesús, si només a Déu correspon el dret de perdonar els pecats? La trobada amb Zaqueu (Lc 19,1-10) satisfà la distància entre la manera d'actuar de Déu i el de Jesús; vegem de quina manera. Les fases de la trobada són conegudes: hi ha una multitud per acollir Jesús a les portes de Jericó, mentre està de viatge cap a Jerusalem.

Zaqueu és un que s'ha enriquit fent de recaptador d'impostos; un treball considerat impur amb el mateix criteri que els usurers. Per la seva baixa estatura no aconsegueix veure Jesús; puja a un arbre de sicòmor i és conegut per Jesús, que es fa convidar a casa de Zaqueu. El recaptador l'acull ple d'alegria i les murmuracions de tots són tan ensordidores que arriben a les oïdes de Zaqueu. Llavors el recaptador promet en públic donar la meitat dels seus béns als pobres i restituir el quàdruple si ha robat a algun. El gir de la trobada és a la declaració de Jesús: «Zaqueu, baixa de pressa perquè cal que avui em quedi a casa teva» (Li 19,5). El verb «és necessari» es refereix no a tot el que Jesús desitja de Zaqueu, sinó a la voluntat de Déu que va a realitzar-se: hem de convertir-lo en «per a Déu és necessari». Amb aquest verb es verifica l'enllaç més tenaç entre la paràbola del pare misericordiós i la vida real de Jesús que menja amb els pecadors: «Calia fer festa i alegrar-», va dir el pare de la paràbola (Lc 15,32) es torna ara «és necessari» en la trobada amb Zaqueu.

El disseny de Déu es compleix cada vegada que Jesús reconeix la urgència de la misericòrdia pels pecadors. Pertany a la voluntat de Déu que la salvació arribi a Zaqueu. Una salvació com aquesta no pot ser ajornada, sinó que es compleix en l'avui: «Cal que avui em quedi a casa teva» és equilibrat per «avui ha entrat la salvació en aquesta casa, perquè també aquest home és fill d'Abraham» (Le 19,9).

Trobar Jesús és albirar el rostre misericordiós de Déu, que sempre té al cap la salvació dels pecadors; una salvació que es realitza en l'avui de la trobada. Fins a l'últim alè, Jesús busca la salvació del pecador: «Avui seràs amb mi al paradís» assegura al lladre que a la creu li demana que es recordi d'ell (Lc 23,43). Una sentència sintetitza la misericòrdia de Déu que passa per la vida de Jesús: «El Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut» (Li 19,10). Jesús ha salvat a l'ovella esgarriada, ha trobat la dracma perduda, ha anat a la trobada dels fills perduts. L'amor de Déu pels pecadors motiva el que es dóna entre els éssers humans, expressat amb gran profunditat per Fiodor Dostoievski en Los hermanos Karamazov, quan fa dir al monjo rus Zósimo: «Hermanos, no tengáis miedo de los pecados de los hombres, amad al hombre también en el pecado, ya que precisamente esto es a semejanza del amor de Dios, y es el culmen del amor sobre esta tierra» (Segunda parte, libro VI, cap. 3).