Tres situacions antropològiques

La Samaritana que troba Jesús a la vora del Pou és signe de la humanitat. En ella podem endevinar la nostra situació existencial. Un personatge immers en la rutina de la vida, en la resignació de la monotonia quotidiana. Però arriba un moment en què es pot adonar de la possibilitat de canviar la vida, de noves perspectives.

La humanitat amb el seu descobriment inercial de pecat en la que hi ha barreja de debilitat i d’explotació dels altres. La insatisfacció, l’ànsia de felicitat i de pau, el desig d’una nova vida en la qual la dona es sent regenerada. Però en les seves mans no està la salvació ni en la dels altres. Només la trobada amb Jesús suggereix a la dona nous horitzons de salvació, la possibilitat d’una vida nova...

En el cor mateix de la Samaritana, en la seva amarga experiència de rutina, cerca Jesús per a descobrir una font d’aigua viva. Es a dir: més enllà del pecat, hi ha salvació; en el fons de la felicitat fugissera hi ha anhel de benaurança eterna. Trobem aquí la situació de pecat i la set de felicitat. Crist descobreix l’home a l’home des de la seva pròpia humanitat.

En el Cec de naixement, apareix la dimensió col.lectiva del pecat. El Cec està envoltat de gent: els pares, els veïns, els fariseus, que són els veritables “cecs”. Hi ha una manifestació de col.lectivitat, de l’anomenat “pecat del mon”. Es va més enllà d’allò que és fruit del pecat personal. Es cerquen les respostes al misteri del mal, de la malaltia, del pecat. Hi ha una especial “ceguesa” que fa que ningú (ni el cec, ni els seus pares ni els veïns) puguin veritablement entendre res. Hi ha també una “ceguesa” voluntària en els fariseus, més subtil i conreada que es neguen a acceptar el miracle.

Tots, uns i altres, cal que siguin alliberats d’aquesta terrible “ignorància” existencial que traspua en els seus judicis i actitud davant la veritat de Déu i de l’home. Hi ha responsabilitat personal, però sobretot hi ha una mena de malefici, un influx col.lectiu en la situació de pecat del món. Pecats personals influenciats fins a prendre la llibertat, pel pes d’ideologies, de teories, de pressions, d’opinió pública...

Només trobant-nos amb el Crist podem ser alliberats d’aquesta participació en pecat del món. Només en aquesta trobada quedem lliures dels efectes col.lectius del mal i el pecat. Només amb aquesta trobada, el fill de la llum pot irradiar en les tenebres del món la llum de la veritat. Llàtzer en el sepulcre és l’escena més tràgica dels tres. Significa la trobada amb la mort. Estem abocats a morir.

La situació personal i comunitària (anteriors) està marcada per la mort. No solament en el moment del traspàs, sinó durant tota la vida participem d’aquesta condició “moridora”. Les protestes de Marta pel retard de Jesús, volen dir les nostres protestes a morir.

El plor de Jesús no és solament el plor de l’amic sinó el gemec de la humanitat de Jesús davant de la seva mort imminent. I és que la certesa de la mort ens marca la vida. En el fons del pecat, en l’arrel mateixa de la vida hi trobem la nostra condició pastada en la mort. La salvació de Jesús ha de tocar fons. Ha de succeir com Llàtzer, o millor com Jesús que ressuscita gloriós.

Una salvació total que abasti tota la nostra condició mortal. És el que insinua Jesús quan diu que Llàtzer dorm... i que Ell té el poder absolut sobre la mort perquè és la Resurrecció i la Vida. Davant de la Samaritana hi ha un progressiu descobriment de qui és Jesús: de l’home cansat i assedegat al jueu, el profeta, el mestre i finalment el Messies Salvador del món.

En la conversa de l’aigua de vida, Crist és aquella font que arriba a la vida eterna, és el nou Moisès que toca la roca del cor d’aquella dona i la converteix en font d’on brolla un doll d’aigua viva. Jesús perdona el pecat, dona sentit a l’existència, transforma la vida d’aquella dona en apòstol. Jesús canvia, transforma, és font de felicitat.

També el cec se li obren els ulls. Reconeix Jesús com home, com profeta... i se li obren no solament a la llum sinó a la descoberta de Jesús, i la descoberta de l’engany i ceguesa dels enemics de la predicció de Jesús que no volen la llum. És la lluita entre un cec que vol veure i dels que veuen i volen ser cecs davant la Llum. També aquí Jesús se’ns revela: Jo sóc la llum del món.

En la Paraula de Jesús tenim la llum per a sortir de les nostres foscors i de les tenebres d’aquest món. Finalment en Llàtzer tenim la plenitud de salvació. Jesús és Vida que venç la mort. I no una vida que retorna a Llàtzer en una condició moridora, sinó plenitud de vida i resurrecció en Jesús pasqual. Davant del sepulcre de Llàtzer i de tots els sepulcres del món, davant la por a la mort i de totes les morts, Jesús diu: Jo sóc la Resurrecció i la Vida.

La presentació d’aquests tres Evangelis és un camí baptismal. El baptisme és “metanoia”, conversió. Conversió al Crist suscitada per la seva paraula, la seva mirada, amb la seva acció interior. La Samaritana representa el procés dinàmic de transformació de la persona.

El primer “escrutini” és aquest: la purificació i la conversió. El baptisme és “il.luminació” La progressiva il.luminació del cor per mitjà de la paraula i la fe. El Cristià es un il.luminat.

El cec de naixement és signe d’aquesta gradual il.luminació que trenca les tenebres i s’obre a la llum.

El segon escrutini és aquest: la trobada amb el Crist que amb la seva llum penetra en les meves foscors. El baptisme és “regeneració”, misteri de mort i de vida. El cristià baixa a les profunditats del sepulcre de Crist i deixa l’home vell. Es fa enrere la por a la mort i s’accepta morir ressuscitant que es la vida de Criat. No té por ja a la seva condició mortal, no és deixar guia ja per l’instint de la mort. Accepta la mort física confiant en la dimensió d’immortalitat que el baptisme ha sembrat en la seva carn.

El tercer escrutini és aquest: trobada amb Crist que des de la seva condició mortal és vencedor del pecat i de la mort.