Tertulià, el creador del llatí
"Ànima naturalment cristiana"
Tertulià va néixer a Cartago en una família pagana cap a l'any 150 i va morir cap al 220 aproximadament. A través del testimoni de Sant Jeroni sabem que va ser prevere. Vicenç de Lérins, Lactanci i Eusebi de Cesarea afirmen que va ser un gran erudit; Sant Cebrià no el cita mai directament però probablement va conèixer les seves obres; i ens consta que sant Agustí va realitzar un gran esforç per reconciliar amb l'Església encara que no va aconseguir apartar-lo del montanisme.
Tertulià posseïa coneixements molt vasts en història, filosofia i retòrica; conegut com el creador del llatí eclesiàstic, posseïa també un ampli domini del dret, aspecte molt rellevant en les seves apologies.
De temperament apassionat i sensual, va viure una joventut dissipada, participant probablement dels cultes de Mitra. Abans de l'any 197, impressionat per l'exemple dels màrtirs, es converteix al cristianisme. En aquest any Cartago va patir una terrible persecució i Tertulià fa una defensa apologètica de la fe cristiana, Apologeticum, en la qual, servint-se d'argumentacions jurídiques, deixa clara la legitimitat de la fe, i permet veure com els crims que s'imputen als cristians no són certes.
Més tard, cap a l'any 207 escriu una sèrie d'obres de caràcter moral influenciades ja pel rigorisme. El pensament de Tertulià està en constant evolució i hi ha nombroses contradiccions internes en el conjunt de la seva obra.
No obstant això, Tertulià és un autor important dins el període apologètic, perquè ens permet conèixer l'època en què viu; és un bon testimoni del pensament occidental i del seu contrast amb l'oriental; creador del llenguatge teològic en les seves diverses disciplines és més un sintetitzador que un pensador especulatiu. Ha quedat per a la història la seva cèlebre afirmació de l'"ànima naturalment cristiana" com a resum de la seva posició respecte de les relacions entre la fe i la filosofia antiga. D'una banda, considera que la raó pot arribar de manera natural al coneixement de Déu, però de l'altra, manifesta una gran desconfiança davant la presumpció de les filosofies que diuen no necessitar la Revelació per arribar a la fe. A diferència de Climent d'Alexandria, Tertulià no buscarà mai establir una harmonia entre fe i filosofia, però se servirà dels raonaments filosòfics que coneix perfectament.
En alguns moments manifestarà una actitud de rebuig davant de qualsevol filosofia, perquè s'intueixen com un perill. Se li atribueix l'afirmació "crec perquè és absurd" (credo quia absurdum), ja que el seu menyspreu pels filòsofs inclou el menyspreu per la raó; per aquesta raó sovint Tertulià ha estat considerat com un pensador antiracionalista o, almenys, anti-filosòfic. Tertulià se serveix de la raó per defensar la veritat dels dogmes cristians, però, malgrat aquest esforç racional, la regla de fe és la que ve de Crist.
Tertulià posseïa coneixements molt vasts en història, filosofia i retòrica; conegut com el creador del llatí eclesiàstic, posseïa també un ampli domini del dret, aspecte molt rellevant en les seves apologies.
De temperament apassionat i sensual, va viure una joventut dissipada, participant probablement dels cultes de Mitra. Abans de l'any 197, impressionat per l'exemple dels màrtirs, es converteix al cristianisme. En aquest any Cartago va patir una terrible persecució i Tertulià fa una defensa apologètica de la fe cristiana, Apologeticum, en la qual, servint-se d'argumentacions jurídiques, deixa clara la legitimitat de la fe, i permet veure com els crims que s'imputen als cristians no són certes.
Més tard, cap a l'any 207 escriu una sèrie d'obres de caràcter moral influenciades ja pel rigorisme. El pensament de Tertulià està en constant evolució i hi ha nombroses contradiccions internes en el conjunt de la seva obra.
No obstant això, Tertulià és un autor important dins el període apologètic, perquè ens permet conèixer l'època en què viu; és un bon testimoni del pensament occidental i del seu contrast amb l'oriental; creador del llenguatge teològic en les seves diverses disciplines és més un sintetitzador que un pensador especulatiu. Ha quedat per a la història la seva cèlebre afirmació de l'"ànima naturalment cristiana" com a resum de la seva posició respecte de les relacions entre la fe i la filosofia antiga. D'una banda, considera que la raó pot arribar de manera natural al coneixement de Déu, però de l'altra, manifesta una gran desconfiança davant la presumpció de les filosofies que diuen no necessitar la Revelació per arribar a la fe. A diferència de Climent d'Alexandria, Tertulià no buscarà mai establir una harmonia entre fe i filosofia, però se servirà dels raonaments filosòfics que coneix perfectament.
En alguns moments manifestarà una actitud de rebuig davant de qualsevol filosofia, perquè s'intueixen com un perill. Se li atribueix l'afirmació "crec perquè és absurd" (credo quia absurdum), ja que el seu menyspreu pels filòsofs inclou el menyspreu per la raó; per aquesta raó sovint Tertulià ha estat considerat com un pensador antiracionalista o, almenys, anti-filosòfic. Tertulià se serveix de la raó per defensar la veritat dels dogmes cristians, però, malgrat aquest esforç racional, la regla de fe és la que ve de Crist.
|
|
06/04/2017 09:00:00