Surant el cap fora l'aigua

Alè de llibertat

Surant el cap fora l’aigua

Simeó desitjava veure el dia on s’acabessin les penes.
De tantes i grosses que n’havia escoltades
sense mai marxar un pam més enllà
d’aquelles parets gruixudes
que suportaven el pes del temple.

Havia vist homes fets i drets arrancar el plor a llàgrima viva,
sobretot en els enterraments;
dones que vessaven llàgrimes amargues de dolor o de ràbia,
i fins i tot infants que a vegades somicaven una mica de gana.
Ell tampoc no havia tingut una vida gens fàcil.
Des que d’orfe l’abandonaren a les portes del temple,
havia plogut molt,
i havia passat tota la vida sense conèixer més món
que aquelles quatre pedres.

D’entre els pelegrins que arribaven distingia de seguida el ploricó
que a tothora inspirava compassió,
del ploraner a qui alterava qualsevol cosa,
i el qui simulava un plor fingit per aconseguir un favor.
Sovint al cor li basta la mica de nostàlgia
que traspua el record
per abaixar els braços,
deixar-se arrossegar pel torrent que l’empeny,
tapar els ulls de la consciència,
i submergir totalment el cap en l’instant que passa.

Simeó comprenia bé que la gent pugés al temple a plorar.
De fet, la gent encara avui ho fa.
L’asfixiava passar-se el dia tancat i sol entre pedres,
i mai no s’havia queixat.
Solament esperava que un dia s’acabés aquesta agonia,
i desitjava que ningú no plorés mai més.
No es conformava amb el que veia a cada instant
i pressentia que el Messies eixugaria totes les llàgrimes.

Simeó no era un home d’esperança vana.
Un matí a trenc d’alba,
quan la primera llum il·luminà el tros de mur
on s’estava assegut,
se li atansà una mare jove
a qui espurnejaven els ulls amb el seu fillet en braços.
A la ciutat se seguia el costum de beneir les mares
que portaven un fill al món.
Però mentre aguantava aquell nadó per beneir-lo
la dona li murmurà alguna cosa a cau d’orella.
I Simeó reconegué arribat el dia tan esperat.
Respirà tranquil, amb el cor ple de pau,
i per primera vegada plorà d’alegria.

La vida que s’escola constant —i tan sovint plorant—
no és pilota que es congeli per a mantenir el resultat.
L’instant és un malalt sense esperança de vida,
perquè viu i mor en el mateix moment.
A l’ànima li sembla fals que tot estigui quiet i en calma,
quan se submergeix en un ara mateix que no es mou ni una passa.

El present agafa el temps entre les dents de l’instant
i el prem, el mordassa i li barra el pas
perquè no segueixi endavant, fins que l’atura i el mata.
L’afany del dia és com el pas de l’aigua
per la canonada d’un ara constant,
que es mou de passada i no es deté ni s’atura mai,
ni fa acte de presència davant nostre,
igual com no existeix cap riu sense que l’aigua no es mogui.

Viure solament l’instant és només percebre la presència nua de les coses.
Presentar és mostrar una cosa acabada;
però no pots fer present, mostrar, examinar o fer comparèixer la vida
sense acabar el darrer episodi.
Posar-se al davant d’una vida acabada mentre encara és viva
dimiteix abans d’hora i pretén viure estant de cos present.

Hi ha esperits submergits en el temps que,
malgrat lluir una bona presència, no veuen més enllà del nas,
i estan morts per dins.
Hi ha esperits sobrats,
tan distrets en el present com l’ocell que amaga el cap sota l’ala
cada cop que alguna cosa es belluga.
El present no és el teu millor moment,
és solament el que pots presentar.


Joan Martínez Porcell
Alè de Llibertat 

---

17/11/2016 09:00:00