Símbols de l'Església

«Així l’Església és una pleta, la porta única i necessària de la que n’és el Crist. És també ramat, del qual Déu mateix va predir que ell seria el pastor, i les ovelles, encara que conduïdes per pastors humans, són, amb tot, tretes cap a fora i pasturades constantment pel mateix Crist, el Bon Pastor i el majoral dels pastors, que va donar la seva vida per les ovelles».

«L’Església és un conreu o camp de Déu (1 Co 3, 9), on creix la vetusta olivera, de la qual foren l’arrel santa els patriarques i ha esdevingut i esdevindrà encara reconciliació de jueus i pagans. Aquest camp, l’agricultor celestial l’ha plantat com una vinya escollida. El cep veritable és el Crist, que dona vida i fecunditat a les sarments, és a dir, a nosaltres, que per mitjà de l’Església restem en ell, i sense el qual res no podem fer (Jo 15,5)».

Ben sovint l’Església és anomenada casa de Déu (1 Co 3, 9). El mateix Senyor es va comparar a una pedra, rebutjada pels constructors, però que ha acabat essent angular (Mt 21,42). Sobre aquest fonament els apòstols aixequen l’Església (1Co 3, 11), que en rep fermesa i cohesió. Aquest edifici pren diversos noms: casa de Déu (1Tm 3, 15), on habita, en efecte, la seva família-, estanca de Déu en l’Esperit (Ef 2,19-22), tenda de Déu entre els homes (Ap 21, 3), i sobretot temple sant, que els Sants Pares celebren representat en els santuaris de pedra, aquí a la terra, en efecte, en qualitat de pedres vives (1Pe 2, 5).

És aquesta Ciutat Santa que Sant Joan contempla en la renovació del món, com baixant del cel, de part de Déu, abillada com una núvia adornada per al seu espòs (Ap 21,1-2)». «L’Església, que és la «Jerusalem de dalt» i s’anomena «mare nostra» (Ga 4,26), és presentada també com l’esposa immaculada de l’Anyell immaculat (Ap 19,7) la qual «el Crist va estimar i es lliurà a si mateix per ella a fi de santificar-la» (Ef 5,25¬26), la va unir a ell amb una aliança indissoluble i constantment «l’alimenta i l’abriga» (Ef 5,29). (Catecisme de l’Església catòlica, n. 754-757)

Església “que surt” “

En la Paraula de Déu apareix permanentment aquest dinamisme de «sortida» que Déu vol provocar en els creients. Abraham va acceptar la crida a sortir cap a una terra nova (cf. Gn 12,1-3). Moisès va escoltar la crida de Déu: «Vés, jo t’envio» (Ex 3,10), i va fer sortir el poble cap a la terra de la promesa (cf. Ex 3,17). A Jeremies li va dir: «Arreu on jo t'enviï, hi aniràs» (Jr 1,7).

Avui, en aquest «aneu» de Jesús, hi ha presents els escenaris i els desafiaments sempre nous de la missió evangelitzadora de l'Església, i tots som cridats a aquesta nova «sortida» missionera. Cada cristià i cada comunitat discernirà quin és el camí que el Senyor li demana, però tots som invitats a acceptar aquest crida: sortir de la pròpia comoditat i atrevir-se a arribar a totes les perifèries que necessiten la llum de l'Evangeli.

La intimitat de l'Església amb Jesús és una intimitat itinerant, i la comunió «essencialment es configura com a comunió missionera». Fidel al model del Mestre, és vital que avui l'Església surti a anunciar l'Evangeli a tothom, arreu, en totes les ocasions, sense demores, sense fàstic i sense por. L'alegria de l'Evangeli és per a tot el poble, no pot excloure ningú. Així ho anuncia l'àngel als pastors de Betlem: «No temeu, perquè us porto una Bona Notícia, una gran alegria per a tot el poble» (Lc 2,10).

L'Apocalipsi es refereix a «una Bona Notícia, l'eterna, la que ell havia d'anunciar als habitants de la terra, a tota nació, família, llengua i poble» (Ap 14,6). No ignoro que avui els documents no desperten el mateix interès que en altres èpoques, i són ràpidament oblidats. No obstant això, destaco que el que tractaré d'expressar aquí té un sentit programàtic i conseqüències importants. Espero que totes les comunitats procurin posar els mitjans necessaris per a avançar en el camí d'una conversió pastoral i missionera, que no pot deixar les coses com estan. Ja no ens serveix una «simple administració”. Hem de constituir en totes les regions de la terra un «estat permanent de missió».
(Papa Francesc., Evangelii gaudium 20-25)