Ser, ànima i cos

La unitat de tota persona es manifesta doncs en nivells d'unitat molt diferents. En el nivell vital, l'home està unit a la vida fonamentalment a través del seu cos i les seves capacitats físiques. El nivell psíquic està definit per la seva "interioritat", és a dir, per la zona de l'emotivitat que és irreductible al purament físic.

El màxim nivell d'unitat es dóna en el nivell espiritual, ja que hi trobem operacions com l'autoconsciència, el coneixement abstracte, la reflexió o la capacitat de posar-nos fins a nosaltres mateixos. En aquest nivell es dóna la previsió de futur o l'acte lliure, operacions que de cap manera queden circumscrites a l'àmbit de l'espai-temps material.

En el nivell metafísic es manifesta la màxima unitat de la persona humana. Que tota persona "subsisteixi" significa que té un grau excel·lent d'existència. La persona és per si mateixa. La filosofia cristiana va saber detectar en l'ésser l'anomenat "constitutiu formal de la persona", i posar-hi el veritable santuari de tota persona. Aquest és el sentit de l'expressió "Forma dat esse" que va ser un adagi escolàstic que es pot traduir com "la forma dóna l'ésser", o, si es prefereix, l'ésser, l'existència arriba al cos a través de la forma humana.

Així doncs, hi hauria tres elements (ser, ànima i cos) i no dos (ànima i cos) en tota persona humana. En tot home, l'ésser arriba al cos a través de l'ànima, i per aquest ordre. És cert que aquesta subsistència existencial es manifesta per alguns trets, com són la incomunicabilitat o la individualitat, que, sovint, semblen suggerir individualisme. Aquesta ha estat tradicionalment una de les crítiques al procés pel qual anava posant-se en l'existència el fonament de la dignitat humana, en detriment, almenys en aparença, d'altres característiques tan nobles com les facultats de pensar o voler.

Efectivament, sembla que si és l'existència individual la qual és formalment la definició de persona, pugui suggerir una mena de caràcter excessivament individual, incomunicable o aïllat de la persona humana. Però les coses no són el que semblen. La incomunicabilitat de la persona humana únicament suggereix independència i autonomia en l'ésser, però no implica la negació dels processos de personalització i d'amor en els quals la persona es dóna i s'ofereix als altres.

Igualment passa amb la raonabilitat, que sent la característica personal per la qual la intel·lectualitat s'obre a l'ésser, a la veritat o al bé, no tenen per què incloure cap concessió al racionalisme. Les manifestacions de l'ésser personal són diverses i de gran fecunditat, i en totes elles es manifesta la unitat de l'ésser personal. La manera com l'existència "travessa" tots els nivells constitutius de la persona humana no només no aïlla la persona sinó que li confereix una estabilitat existencial i una unitat permanent.

Per l'autoconsciència, la persona no només coneix coses sinó que coneix que les coneix. Aquesta funció reflexiva de la consciència per la qual som capaços de "tornar sobre" els nostres propis actes de coneixement i d'amor, sant Agustí la va anomenar "memòria de si mateix" en què es fonamenta una de les característiques personals de major profunditat espiritual.

D'altra banda, en la llibertat per la qual cada persona humana regeix el seu propi destí, la tradició filosòfica descobria un aspecte crucial de la seva dignitat. Efectivament, la persona no és una realitat ja acabada i tancada sinó que és un "qui" que va configurant a si mateix a través del temps mitjançant l'ús de la seva llibertat.

Paradoxalment el inacabament ontològic de la persona humana es tornava l'arrel metafísica de la possibilitat del seu perfeccionament. És a través de les decisions de la nostra llibertat que la nostra persona pot anar-se'n "acabant". Un cop més, la metafísica existencial de la persona era el fonament de la capacitat de poder perfeccionar-se. (...)