Sant Justí, el filòsof profeta
Llavors de la veritat
Durant la primera meitat del segle II el cristianisme s'expandeix per la zona oriental de l'imperi romà i les comunitats judeocristianes han de respondre al repte d'adaptar-se a la cultura hel·lenística. El metge Galè, el filòsof Cels, o l'emperador Marc Aureli, quedaven atònits davant la confiança amb què el cristià afirmava la veritat de coses que ells consideraven absolutament injustificades i rebutjaven una fe que signifiqués una apel·lació incondicional de la raó a una Revelació incomprensible. Sant Justí no només demostrarà que el millor de la cultura grega roman en la fe cristiana, sinó que la filosofia havia de tenir la meta religiosa de cercar a Déu a través de la veritat. Sant Justí va néixer a Neàpolis al principi del segle II i successivament va estudiar la filosofia estoica, peripatètica, pitagòrica i platònica, fins a conèixer l'existència dels profetes, uns filòsofs que eren "amics de Déu" i, des d'aleshores, va quedar enlluernat per la religió que a ells se'ls havia revelat.
A partir de la seva conversió, Sant Justí es torna simplement un cristià que dóna testimoni de la seva fe tan racionalment com pot i, actuant com a filòsof ambulant, s'esforça per respondre a les objeccions dels que vulguin informar-se de la fe cristiana fins a morir màrtir en l'any 169. Sant Justí va organitzar a Roma el que probablement va ser la primera escola cristiana. Dels seus escrits ens han arribat dues Apologies i un diàleg amb Trifón.
L'Apologia Primera és un al·legat en favor dels cristians dirigida a l'emperador Antonio Pío i al seu adoptat Marc Aureli. El moment central d'aquesta apologia el trobem en l'afirmació que als cristians se'ls condemna pel seu nom i no per cap crim que hagin comès.
L'Apologia segona és com un apèndix de la primera i una protesta per la condemna a mort de tres cristians. Sant Justí pensa que tot el que hi ha de bo en el pensament grec pertany als cristians, ja que sent la doctrina de Moisès més antiga que la dels grecs, totes les idees veritables dels grecs tenen el seu origen en la Revelació bíblica.
Totes les doctrines platòniques sobre la transcendència divina, la creació del món, la participació en la vida divina i l'espiritualitat de l'ànima podrien ser cristianitzades sense dificultat. Escriu textualment: "Alguns, sense raó, per rebutjar el nostre ensenyament, van poder objectar que dient nosaltres que Crist va néixer fa només 150 anys sota Cirino, i va ensenyar la seva doctrina més tard en temps de Ponç Pilat, cap responsabilitat tenen els homes que li van precedir. Avancem a resoldre aquesta dificultat. Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i, anteriorment, hem indicat que Ell és el Verb que tot gènere humà ha participat. I així, els que van viure d'acord amb el Verb són cristians, encara que fossin tinguts per ateus; com va succeir entre els grecs, amb Sòcrates, Heràclit i altres semblants; i entre els bàrbars com Abraham, Ananas, Azaries i Michael; i molts altres els fets i noms, que seria llarg enumerar, ometem per ara. De manera que, també els que anteriorment van viure sense raó, es van fer inútils i enemics de Crist i assassins dels qui viuen sense raó, més els que d'acord amb aquest han viscut i continuen vivint són cristians".
Sant Justí s'havia limitat a les apologies a exonerar la culpa dels cristians dels delictes que se'ls impugnaven; acusava el paganisme d'immoralitat i de corrupció; provava la divinitat de Crist i demostrava la superioritat de la doctrina cristiana sobre la pagana. Sant Justí va ser un filòsof que va intuir la veritat absoluta al Logos, en Jesús, el Logos encarnat, el Filòsof que també va ser assassinat per revelar la veritat del Pare.
Entre els aspectes més rellevants de l'ensenyament de Sant Justí cal destacar en primer lloc, la seva afirmació del cristianisme com a religió profètica. Els profetes i no els savis són els que realment són moguts pel Logos diví, de manera que la veritat cristiana no s'avala per un procés de demostració racional sinó pel fet que succeeixi històricament allò que va ser anunciat.
En segon lloc, Sant Justí defensa un cert coneixement natural de Déu que implica una concepció fonamentalment grega de la divinitat corregida amb motius cristians. D'una banda Sant Justí, seguint l'ensenyament platònic, afirma que Déu no pot ser nomenat perquè està més enllà de tota essència definible; però d'altra banda, afirma que per referir-nos a Déu, els humans disposem d'una noció innata de l'ésser diví que forma part de les llavors de veritat sembrades a la intel·ligència humana. Déu és una realitat inenarrable que el cristià coneix per mitjà de les narracions bíbliques i encara que sigui possible un cert coneixement natural de Déu, la intel·ligència humana no podrà conèixer Déu sense estar revestida de l'esperit diví.
En tercer lloc, Sant Justí proposa una concepció del Logos que respon alhora al seu objectiu apologètic d'aixecar un pont cap als no cristians i al seu objectiu teològic d'explicar la relació entre el Pare i Jesús de Natzaret. El Logos diví s'ha fet home en Jesucrist en qui es torna visible el pensament inaccessible de Déu. Sant Justí va ampliar el significat del logos seminal dels estoics per suggerir una especial presència de Déu transcendent al món. La llavor que procedeix de Déu i habita en els homes li va permetre creure que els filòsofs antics i honestos, com Heràclit i Sòcrates, tenen part en el mateix Logos diví que els cristians fins al punt que van ser cristians sense saber-ho.
A partir de la seva conversió, Sant Justí es torna simplement un cristià que dóna testimoni de la seva fe tan racionalment com pot i, actuant com a filòsof ambulant, s'esforça per respondre a les objeccions dels que vulguin informar-se de la fe cristiana fins a morir màrtir en l'any 169. Sant Justí va organitzar a Roma el que probablement va ser la primera escola cristiana. Dels seus escrits ens han arribat dues Apologies i un diàleg amb Trifón.
L'Apologia Primera és un al·legat en favor dels cristians dirigida a l'emperador Antonio Pío i al seu adoptat Marc Aureli. El moment central d'aquesta apologia el trobem en l'afirmació que als cristians se'ls condemna pel seu nom i no per cap crim que hagin comès.
L'Apologia segona és com un apèndix de la primera i una protesta per la condemna a mort de tres cristians. Sant Justí pensa que tot el que hi ha de bo en el pensament grec pertany als cristians, ja que sent la doctrina de Moisès més antiga que la dels grecs, totes les idees veritables dels grecs tenen el seu origen en la Revelació bíblica.
Totes les doctrines platòniques sobre la transcendència divina, la creació del món, la participació en la vida divina i l'espiritualitat de l'ànima podrien ser cristianitzades sense dificultat. Escriu textualment: "Alguns, sense raó, per rebutjar el nostre ensenyament, van poder objectar que dient nosaltres que Crist va néixer fa només 150 anys sota Cirino, i va ensenyar la seva doctrina més tard en temps de Ponç Pilat, cap responsabilitat tenen els homes que li van precedir. Avancem a resoldre aquesta dificultat. Nosaltres hem rebut l'ensenyament que Crist és el primogènit de Déu i, anteriorment, hem indicat que Ell és el Verb que tot gènere humà ha participat. I així, els que van viure d'acord amb el Verb són cristians, encara que fossin tinguts per ateus; com va succeir entre els grecs, amb Sòcrates, Heràclit i altres semblants; i entre els bàrbars com Abraham, Ananas, Azaries i Michael; i molts altres els fets i noms, que seria llarg enumerar, ometem per ara. De manera que, també els que anteriorment van viure sense raó, es van fer inútils i enemics de Crist i assassins dels qui viuen sense raó, més els que d'acord amb aquest han viscut i continuen vivint són cristians".
Sant Justí s'havia limitat a les apologies a exonerar la culpa dels cristians dels delictes que se'ls impugnaven; acusava el paganisme d'immoralitat i de corrupció; provava la divinitat de Crist i demostrava la superioritat de la doctrina cristiana sobre la pagana. Sant Justí va ser un filòsof que va intuir la veritat absoluta al Logos, en Jesús, el Logos encarnat, el Filòsof que també va ser assassinat per revelar la veritat del Pare.
Entre els aspectes més rellevants de l'ensenyament de Sant Justí cal destacar en primer lloc, la seva afirmació del cristianisme com a religió profètica. Els profetes i no els savis són els que realment són moguts pel Logos diví, de manera que la veritat cristiana no s'avala per un procés de demostració racional sinó pel fet que succeeixi històricament allò que va ser anunciat.
En segon lloc, Sant Justí defensa un cert coneixement natural de Déu que implica una concepció fonamentalment grega de la divinitat corregida amb motius cristians. D'una banda Sant Justí, seguint l'ensenyament platònic, afirma que Déu no pot ser nomenat perquè està més enllà de tota essència definible; però d'altra banda, afirma que per referir-nos a Déu, els humans disposem d'una noció innata de l'ésser diví que forma part de les llavors de veritat sembrades a la intel·ligència humana. Déu és una realitat inenarrable que el cristià coneix per mitjà de les narracions bíbliques i encara que sigui possible un cert coneixement natural de Déu, la intel·ligència humana no podrà conèixer Déu sense estar revestida de l'esperit diví.
En tercer lloc, Sant Justí proposa una concepció del Logos que respon alhora al seu objectiu apologètic d'aixecar un pont cap als no cristians i al seu objectiu teològic d'explicar la relació entre el Pare i Jesús de Natzaret. El Logos diví s'ha fet home en Jesucrist en qui es torna visible el pensament inaccessible de Déu. Sant Justí va ampliar el significat del logos seminal dels estoics per suggerir una especial presència de Déu transcendent al món. La llavor que procedeix de Déu i habita en els homes li va permetre creure que els filòsofs antics i honestos, com Heràclit i Sòcrates, tenen part en el mateix Logos diví que els cristians fins al punt que van ser cristians sense saber-ho.
|
|
02/02/2017 09:00:00