Sant Agustí, escrutador de la intimitat II
El pensament de sant Agustí és una exploració del món interior que porta a la culminació el procés d'interiorització emprès pels filòsofs grecs, de manera que pot considerar-se a sant Agustí com el precursor de la moderna filosofia de la subjectivitat. La consciència és "la soledat que no freqüentem"; abandonant l'home exterior i buscant sempre l'home interior, sant Agustí aconsegueix harmonitzar alhora la tradició bíblica amb la platònica, ja que la mens -el cor en llenguatge bíblic és la seu de l'home interior, la part més noble de l'ànima, a la qual crida intellectus quan la considera com capacitat de ser il·luminada per Déu.
En la formació intel·lectual de sant Agustí existeixen sempre dos grans nuclis que són Déu i l'ànima. Com ell mateix escriu: "Dos problemes inquieten a la filosofia: un concernent a l'ànima, l'altre concernent a Déu. El primer ens porta al coneixement de nosaltres mateixos; el segon, al coneixement del nostre origen". Hi ha un eix horitzontal que va de l'exterior cap a l'home interior i que li permet la descoberta de la intimitat; i un altre eix vertical que va de l'inferior al superior que li permet l'accés a la transcendència divina. Déu, sense deixar de ser transcendent a l'home, li és màximament immanent, de manera que aquest doble moviment es torna un de sol, el que va des de la interioritat, en la qual el subjecte creient es troba a si mateix, cap a la recerca de Déu.
El llenguatge religiós de Les confessions reflecteix aquest sentiment de proximitat i de llunyania de Déu. Sant Agustí en buscar el coneixement que permet establir aquestes relacions d'immanència i de transcendència desenvolupa una veritable teoria cristològica del coneixement. L'àmbit en el qual transcorre el fet de conèixer és un mitjà diví, i fidel a la seva visió platònica del món, descriu aquest procés cognitiu a través de la metàfora de la llum.
La divinitat és un mitjà lluminós gràcies al qual es fa visible allò que és intel·ligible; aquesta llum no és una potència cognoscitiva divina i impersonal, sinó que és el Déu amant, el mestre interior que vol ser buscat a la intimitat de l'ànima racional. Qui torna a si mateix torna al principi del seu ésser i l'ànima es coneix a si mateixa quan descobreix a Déu present en ella. Sant Agustí no sent la necessitat de demostrar racionalment l'existència d'un Déu que se li mostra amb evidència; en tot cas, les proves racionals són únicament senyals d'un camí que ens porta a Déu però no processos estrictament demostratius. En aquestes proves la relació de causalitat està sòbriament indicada, però aquesta no ocupa el nus de l'argumentació. La mens transcendeix progressivament l'estrat físic, sensorial, racional i ideal de la realitat fins a arribar a la veritat immutable que és Déu..
La comprensió del misteri trinitari no està a l'abast del creient mentre està en aquest món. Totes les accions divines, i especialment la creació, tenen per subjecte un principi únic, que és l'essència de la Trinitat i no precisament una de les tres persones divines. No obstant això, podem descobrir alguns vestigis de la naturalesa trinitària de Déu en la creació i de manera molt particular en els actes interiors de la ment, com són el coneixement i l'amor de si mateix.
Quan sant Agustí pren la memòria, la intel·ligència i la voluntat com a vestigis de la Trinitat en la consciència desenvolupa una especulació trinitària evident. Buscant imatges trinitàries en l'activitat psíquica no només prepara el llenguatge amb el qual s'expressaran més tard els místics medievals, sinó que inaugura per al pensament occidental una capacitat introspectiva fins llavors desconeguda.
Sant Agustí reconeix que quan parlem de la Trinitat, el nostre llenguatge no expressa bé el que pensem, però aquesta distància racional de l'ànima respecte de Déu no és un abisme infranquejable, ja que allò que no pot discernir l'argumentació discursiva ho pot comprendre la clarividència de la ment il·luminada per Déu per la unió d'un contacte espiritual. Aquest contacte diví té més de místic que de discursiu i posseeix la dolçor serena i embriagadora que acompanya tot coneixement estètic, encara que només duri un instant.
En la formació intel·lectual de sant Agustí existeixen sempre dos grans nuclis que són Déu i l'ànima. Com ell mateix escriu: "Dos problemes inquieten a la filosofia: un concernent a l'ànima, l'altre concernent a Déu. El primer ens porta al coneixement de nosaltres mateixos; el segon, al coneixement del nostre origen". Hi ha un eix horitzontal que va de l'exterior cap a l'home interior i que li permet la descoberta de la intimitat; i un altre eix vertical que va de l'inferior al superior que li permet l'accés a la transcendència divina. Déu, sense deixar de ser transcendent a l'home, li és màximament immanent, de manera que aquest doble moviment es torna un de sol, el que va des de la interioritat, en la qual el subjecte creient es troba a si mateix, cap a la recerca de Déu.
El llenguatge religiós de Les confessions reflecteix aquest sentiment de proximitat i de llunyania de Déu. Sant Agustí en buscar el coneixement que permet establir aquestes relacions d'immanència i de transcendència desenvolupa una veritable teoria cristològica del coneixement. L'àmbit en el qual transcorre el fet de conèixer és un mitjà diví, i fidel a la seva visió platònica del món, descriu aquest procés cognitiu a través de la metàfora de la llum.
La divinitat és un mitjà lluminós gràcies al qual es fa visible allò que és intel·ligible; aquesta llum no és una potència cognoscitiva divina i impersonal, sinó que és el Déu amant, el mestre interior que vol ser buscat a la intimitat de l'ànima racional. Qui torna a si mateix torna al principi del seu ésser i l'ànima es coneix a si mateixa quan descobreix a Déu present en ella. Sant Agustí no sent la necessitat de demostrar racionalment l'existència d'un Déu que se li mostra amb evidència; en tot cas, les proves racionals són únicament senyals d'un camí que ens porta a Déu però no processos estrictament demostratius. En aquestes proves la relació de causalitat està sòbriament indicada, però aquesta no ocupa el nus de l'argumentació. La mens transcendeix progressivament l'estrat físic, sensorial, racional i ideal de la realitat fins a arribar a la veritat immutable que és Déu..
La comprensió del misteri trinitari no està a l'abast del creient mentre està en aquest món. Totes les accions divines, i especialment la creació, tenen per subjecte un principi únic, que és l'essència de la Trinitat i no precisament una de les tres persones divines. No obstant això, podem descobrir alguns vestigis de la naturalesa trinitària de Déu en la creació i de manera molt particular en els actes interiors de la ment, com són el coneixement i l'amor de si mateix.
Quan sant Agustí pren la memòria, la intel·ligència i la voluntat com a vestigis de la Trinitat en la consciència desenvolupa una especulació trinitària evident. Buscant imatges trinitàries en l'activitat psíquica no només prepara el llenguatge amb el qual s'expressaran més tard els místics medievals, sinó que inaugura per al pensament occidental una capacitat introspectiva fins llavors desconeguda.
Sant Agustí reconeix que quan parlem de la Trinitat, el nostre llenguatge no expressa bé el que pensem, però aquesta distància racional de l'ànima respecte de Déu no és un abisme infranquejable, ja que allò que no pot discernir l'argumentació discursiva ho pot comprendre la clarividència de la ment il·luminada per Déu per la unió d'un contacte espiritual. Aquest contacte diví té més de místic que de discursiu i posseeix la dolçor serena i embriagadora que acompanya tot coneixement estètic, encara que només duri un instant.
|
|
04/08/2017 09:00:00