Sagrament de salvació

Una de les dificultats pel reconeixement de l'Església com a sagrament ha estat la crítica racionalista que sovint ha considerat que Crist no va fundar el Col·legi apostòlic (el grup dels Dotze) amb l’objectiu de formar l’Església, sinó que això ha estat fruit de l’organització pròpia de les primeres comunitats cristianes.

Cal, doncs, reconèixer que el començament del Regne fou el petit ramat (Le 12, 32) dels que Jesús convoca entorn d’ell, la veritable família de Jesús (Mt 12, 49). A tots ells, Jesús els ensenya de forma familiar (Mt 5, 6).

Crist va fundar l’Església, va escollir i va constituir els Apòstols en el germen del poble de la nova Aliança. Que Crist tingues deixebles és un fet inqüestionable, corrent entre els rabins de l’època. Però la manera en què van ser escollits i la forma de vincular-los a la seva persona va ser del tot original. Entre els seus deixebles en va escollir dotze per tenir-los en una relació més estreta amb ell.

El nombre de dotze tenia un significat simbòlic: dotze van ser les tribus d’Israel; dotze havien de ser els Pares de la nova Església que acollirà el nou Poble d’Israel. Jesús va expressar clarament la seva relació entre ell i els apòstols. S’identifica amb ells: “Qui us acull a vosaltres, a mi m’acull i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat” (Mt 10, 40); els envia a anunciar el Regne de Déu: “jo us envio” (Mt 10, 5-15); prega per ells: “Jo prego per ells; no prego pas pel món, sinó pels qui m’heu donat, perquè són vostres” (Jo 17, 6-20); i els dóna un gran poder: “Us asseguro que tot allò que lligareu a la terra, serà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, serà deslligat al cel” (Mt 18, 18); perdonar els pecats, lligar i deslligar, etc.

Hi ha d’antuvi l’elecció dels Dotze té a Pere com a cap (Mc 3, 14-15). Jesús va prometre a Pere les claus del Regne dels Cels (Mt 16, 18-19), i l’instituí pastor de tot el ramat (Jo 21, 15-17). En ell, i sense restringir les atribucions donades als altres apòstols, estableix la primacia de Pere (Mt 18, 18). Jesús diu a Simó Pere: «Simó, fill de Joan, m’estimes més que aquests?» «Sí, Senyor» - li diu- «vós sabeu que us estimo». Li diu: «Pastura els meus anyells» (Jo 21, 15-17); “Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per garbellar-vos com el blat; jo, però, he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe; i tu, un cop convertit, confirma els teus germans” (Lc 22, 31-33).

La fermesa de la seva fe, ha servit de suport a la fe dels altres deixebles. Pere ha de ser la roca fonamental de l’Església. Amb tots aquests actes, Crist prepara i edifica la seva Església.

Jesús, el Senyor, ha dotat la seva comunitat d’una estructura que perseverarà fins a la plena realització del Regne.

Alerta, doncs, en pensar que tota estructura eclesial és històrica o cultural, més fruit de l’atzar que de veritable intenció fundacional. L’Església és, a la vegada, societat dotada d’orígens jeràrquics i cos místic del Crist, assemblea visible i comunitat espiritual; església terrenal i església enriquida amb els dons del cel.

Aquestes dimensions fan d'ella una sola realitat complexa, feta d’un doble element humà i diví (LG 8). Naturalesa divina, perquè Crist funda l’Església amb la missió de continuar la seva obra redemptora de salvar els homes. I és per això que els apòstols reben l’Esperit Sant a la Pentecosta.

La naturalesa humana, que es reflecteix en la seva constitució com a Poble de Déu. L’Església és alhora visible i espiritual, poble de Déu i temple de l’Esperit Sant.

“En tot temps i a tot arreu és agradable a Déu qualsevol que li és fidel i practica la justícia. Déu, però, ha volgut santificar i salvar els homes no separadament, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament. Així, doncs, s’escollí la comunitat d’Israel com a poble seu, amb el qual va fer una aliança i el va instruir de mica en mica (...). Tanmateix, tot això s’esdevingué en preparació i figura d’aquella nova i perfecta aliança que s’havia de concloure en el Crist (...). El Crist va instituir aquesta Nova Aliança, això és, el Nou Testament segellat amb la seva sang, invitant una multitud d’entre els jueus i els pagans a formar una unitat, no pas segons la carn, sinó en l’Esperit”. “A l’Església ha estat confiat el do de Déu, (...). En ella ha estat dipositada la comunió amb el Crist, és a dir, l’Esperit Sant, arres de la incorruptibilitat, confirmació de la nostra fe i escala de la nostra ascensió a Déu perquè allí on hi ha l’Església, hi ha també l’Esperit de Déu, i on hi ha l’Esperit de Déu hi ha l’Església i totes les gràcies”. (Concili Vaticà II, Lumen Gentium, 9).

Si ens preguntem per la finalitat de l’Església, haurem de concloure que la comunió dels homes amb Déu per la caritat és el fi que governa tot allò que en l’Església és mitjà sacramental. L’estructura eclesial tan sols té com a finalitat la santedat dels membres del Crist.

L’important en l’Església és allò que no es veu: la forca de l’Esperit que ens configura al Crist. L’Església és sagrament, signe o instrument de la unió dels homes amb Déu i de la unitat del llinatge humà. “Vaig veure encara una gran multitud, que ningú no hauria pogut comptar, de tota nacionalitat i de totes les tribus, pobles i llengües” (Ap 15, 7, 9).

El fet que Déu vulgui santificar els homes no separadament, sinó en connexió els uns amb els altres, ens fa reconèixer l’Església com a Poble de Déu. Déu, s'ha adquirit “un poble, un llinatge escollit, un sacerdoci reial, una nació santa” (1 Pe 2, 9). Aquest poble té per cap a Jesucrist; per condició, la llibertat dels fills de Déu; i per llei, el manament nou d’estimar com el Crist ens ha estimat. La seva missió és ser sal i llum del món (Mt 5, 13-16); i el seu destí és el Regne.

L’Església, Poble de Déu, és un poble sacerdotal, profètic i reial, ja que participa d’aquesta triple condició del Crist. L’Església és també cos del Crist. Jesús parlava sempre als deixebles d’una íntima comunió amb ell: “Resteu en mi i jo en vosaltres” “Jo sóc el cep, i vosaltres les sarments” (Jo 15, 4-5).

La comparació de l’Església com a Cos, il·lumina aquest lligam íntim entre l’Església i el Crist. Tots els membres de l’Església estan units al Crist, i el Crist és cap d’aquest cos. L’Església és l’Esposa del Crist (LG 7). Ens ha unit a tots a la seva Pasqua, procura el nostre creixement i, amb ell, formem el Crist total.

L’Església és temple de l’Esperit Sant, perquè l’Esperit del Crist és el principi amagat que impulsa, anima i santifica l’Església. Ell és el principi de tota acció vital i saludable en nosaltres. Per la Paraula de Déu, pel baptisme i els altres sagraments, per les virtuts, els dons i els carismes, l’Esperit Sant ordena l’edificació de l’Església al bé dels homes i a les necessitats del món.