Ressenyes: Pòrtic del misteri de la segona virtut

«El que m'admira, diu Déu, és l'esperança. I no em retracto. Aquesta petita esperança que sembla res. Aquesta nena, esperança. Immortal. Perquè les meves tres virtuts, diu Déu. Les tres virtuts, criatures meves. Nenes, filles meves. Són també com les meves altres criatures. De la raça dels homes. La Caritat és una Mare. Una mare ardent, tot cor. O una germana gran que és com una mare. L'Esperança és una nena de res. Que va venir al món el dia de Nadal de l'any passat. Que juga encara amb el bo de gener. Amb els seus petits pins de fusta d'Alemanya coberts de gebre pintada. I amb el seu bou i el seu ase de fusta d'Alemanya. Pintats. I amb el seu pessebre ple de palla que els animals no mengen. Perquè són de fusta. Però aquesta nena travessarà els mons. Aquesta nena de res. Sola, portant a les altres, travessarà els mons conclosos. Una flama traspassarà les tenebres eternes». "Crist no ens allibera del sofriment, sinó de patir inútilment".

Charles Peguy (França 1873-1914) va ser un pensador polèmic -el segueix sent en els seus escrits- i independent que va viure fins al fons un de les seves cèlebres frases relatives al fet que "La llibertat és un sistema basat en la valentia". Periodista i assagista aguerrit es va adherir primerament a la ideologia socialista per abraçar més tard el cristianisme des del qual va denunciar tot tipus de degradacions polítiques, socials i espirituals.

De família humil, va mostrar des de petit una voracitat intel·lectual que li portarien a aconseguir beques i ajudes per a traslladar-se a París i fer-se amb la intel·lectualitat del moment en el École Normale Supérieure, on el seu sentit de la justícia el va catapultar a alinear-se amb el socialisme de l'època ja polemitzar àvidament, al costat d'Emili Zola i Anatole France, amb les autoritats polítiques i judicials pel cas Dreyfus. En ser la seva militància socialista producte de la seva inquietud personal per la justícia i la solidaritat més que per l'atractiu de la ideologia de Marx, va abandonar el socialisme per implicar-se amb el cristianisme més humanitari. Plasmaria les seves idees, com les de bona part de la intel·lectualitat més independent, en les pàgines de Cahiers de la Quinzaine, publicació de la qual seria fundador en 1900.

"La revolució serà moral, o no serà"

Brillant en fons i forma provocava controvèrsies sobre qüestions nuclears a la França del seu temps i no va dubtar a carregar contra el socialisme oficial, titllant "d'anticlerical i demagògic", amb el que s'avançava al seu temps en observar en ell un fort component estatista i contrari a la llibertat que el va portar a manifestar que "la revolució serà moral, o no serà res". De la mateixa manera que carregava contra el socialisme establert, va clamar també contra "les tiranies intel·lectuals", que, impedien la implantació d'una mística cristiana actualitzada per la justícia.

Va ser, en la seva conversió al cristianisme, on va trobar el sentit per donar a llum bona part de les seves obres, com El misterio de la caridad de Juana de Arco, on triomfa la religiositat d'aquesta heroïna francesa que es va convertir en un dels referents nuclears del catolicisme en l'obra de maduresa de Peguy. En aquesta línia es troben també, El pórtico del misterio de la segunda virtud, 1911; El misterio de los Santos Inocentes, 1912; Santa Genoveva, 1912; Nuestra Señora, 1913; i Eva, Per aquestes obres poètiques, el talent creador de Charles Peguy és considerat com un dels millors exponents de la tradició literària catòlica francesa més important de tots els temps.

En la seva faceta de prosista, va esgrimir una vehement brillantor expositiva que tindria el seu cim en La nostra joventut, obra de 1910, en què va denunciar la corrupció política i la degradació dels qui ostenten el poder o el persegueixen. Un dels seus seguidors més prestigiosos va ser el filòsof Emmanuel Mounier, fundador de la revista Esprit (1932), que es convertiria en el principal òrgan d'expressió del catolicisme francès a mitjan segle XX.

Charles Peguy va assumir les seves paraules que "el secret de l'home interessant és que ell mateix s'interessa per tots", de manera que sempre es va moure en el mateix escenari, acollint les històries de les persones que no comptaven per a ningú. Viure al ras. Inclassificable per als que forcegen per ordenar a les persones en cel·les, la seva consistència és pel camí de virtuts bàsiques, acoblades en justícia, pau, fraternitat, bellesa. Va imprimir a la seva prosa i poesia un ritme repetitiu, que resulta pesat a alguns, ja que s'assembla un martell, necessari i pacient com el de la pluja, per desfer el granit del cor de l'ésser humà que sempre oblida la seva condició més profunda: la de necessitat dels altres i, per sobre de tots, del Creador.

Peguy és un home que entreveu la deriva totalitària de la Revolució russa, en un succés ocorregut en 1905, amb el qual es va aterrir preveient l'endemà del triomf dels soviets. Això confereix a la seva persona i pensament la legitimitat dels profetes bíblics, extravagants per als mortals aburgesats del temps en què va viure i per als actuals, també, ja que la decisió de secundar a personatges de les seves característiques equival a abandonar la seguretat del ramat i tenir la valentia per a viure al ras.

L'home que havia nascut a Orleans, sobrenom amb el qual es coneix a la Donzella a la qual va cantar bellament, marxarà al capdavant en la primera Gran Guerra i, com a molts d'altres, una bala segarà la seva vida el 5 de setembre de 1914 al sortir al capdavant de la seva companyia des d'una trinxera en el Marne. Allà conclourà la seva vida als seus 41 anys, de qui ha estat un dels més lúcids i polèmics intel·lectuals del segle XX i de l'actual, que ens fa pujar a la balconada de la saviesa permanent i no conjuntural de la nostra societat informada en excés quan va vaticinar que "Homer és nou aquest matí, i potser res és tan antic com el diari d'avui".