Ressenyes: Historia del arte

Sir Ernst Hans Josef Gombrich, va néixer a Viena, el 30 de març de 1909 al si d'una acomodada família jueva que es va convertir a una forma de protestantisme místic. La seva mare, que era pianista, va ser alumna al Conservatori de Viena d'Anton Bruckner i el seu pare era un advocat "molt respectat, però no d'aquells als quals se'ls dóna bé fer diners", segons paraules del mateix Gombrich.

Com tants intel•lectuals del moment, era agnòstic, encara que respectava la religió i als creients; de família de tradició jueva, se sentia vienès; va ser acusat de ser anti alemany, però es va defensar insistint que era anti totalitari. Intentava ser un ciutadà del món, alhora que es qualificava a si mateix de jueu austríac. Amb la seva família visitaven el Museu d'Art Històric, proper a la seva llar i el jove Ernst va començar les seves lectures sobre art.

En acabar els seus estudis secundaris en el Gymnasium (1927-1928), va presentar com a treball final una investigació sobre els canvis en l'apreciació de l'art des de Winckelmann fins a aquell moment. Immediatament va ingressar a la Universitat de Viena per estudiar història de l'art, tenint com a professors a teòrics de renom com Josef Strzygowski, Julius von Schlosser, Karl Maria Swoboda, Hans Tietze entre d'altres.

La seva tesi doctoral es va referir a Giulio Romano com a arquitecte, sent von Schlosser el professor revisor del seu treball. Així va finalitzar els seus estudis d'Història de l'Art a 1933. Davant l'arribada al poder dels nazis, el 1936 es va traslladar a Gran Bretanya, on va ocupar un lloc com a assistent d'investigació al Warburg Institute, creat per Aby Warburg, convertint-se en el director del mateix des de 1959 fins a 1976. En 1960 va ser triat Fellow de l'Acadèmia Britànica, en 1966 nomenat CBE, el 1972 sir, i el 1988 li va ser concedida l'Ordre del Mèrit.

El 1985 va guanyar el Premi Balzan per a la història de l'art occidental, en 1994 se li va atorgar la medalla d'or de la ciutat de Viena. Va morir a Londres el 3 de novembre del 2001. La seva Història de l'art, publicada per primera vegada en 1950 va ser àmpliament difosa, ja que és un text de divulgació (el 2005 va aconseguir el seu 16a; edició en anglès). Originalment dirigida a lectors joves, s'han venut milions d'exemplars i ha estat traduïda a més de 20 idiomes. La Història de l'art és una de les obres sobre art més famoses mai publicades. Durant més de cinc dècades no ha tingut rival com a introducció a l'art en la seva totalitat, incloent-hi des de les primeres pintures rupestres fins a l'art experimental contemporani.

Lectors de totes les edats i cultures han sabut trobar en el professor Gombrich a un autèntic mestre, en qui coneixement i saviesa es conjuguen amb un do únic per comunicar de manera clara el seu profund fervor per les obres d'art objecte del seu estudi. Ell mateix escriu en el prefaci: ““Este libro se dirige a todos aquellos que sienten la necesidad de una primera orientación en un terreno fascinante y extraño. Desea mostrar a los recién llegados a él los yacimientos de este terreno sin abrumarles con pormenores; confío en facilitarles algún orden inteligible dentro de la abundancia de nombres, épocas y estilos que colman las páginas de obras más ambiciosas, y prepararles así para que consulten libros más especializados. Los lectores en quienes ante todo y principalmente he pensado al proyectar y escribir esta obra son los jóvenes que acaban de descubrir el mundo del arte por sí mismos. Pero nunca he creído que los libros para jóvenes deban diferenciarse de los libros para adultos, salvo en que se las han de ver con críticos más exigentes, muy rápidos en descubrir y delatar cualquier indicio de jerga pretenciosa o falso sentimentalismo. Conozco por experiencia que tales defectos pueden hacer que algunas personas desconfíen de todos los escritos sobre arte durante el resto de sus vidas. Me he esforzado sinceramente en eludir esas añagazas y emplear un lenguaje sencillo, aun a riesgo de parecer un intruso o profano en la materia. Confío en que los lectores no atribuirán mi decisión de servirme del mínimo de los términos convencionales, propios de los historiadores de arte, a ningún deseo por mi parte de descender hasta ellos. ¿Acaso no son, con mayor motivo, los que abusan de un lenguaje científico —no para ilustrar sino para impresionar al lector— quienes descienden hasta nosotros como si vinieran de las nubes?”

Una veritable obra mestre.