Ressenya: Sants de la misericòrdia
Sant Camil de Lelis (1550-1614)
Peek, Susan (2012). Rendición de un soldado. La conversión de San Camilo de Lelis. Madrid: Ediciones Palabra. ISBN 978-84-9840-715-0.
Que la misericòrdia ens doni una mirada semblant a la de Crist que, al seu torn, va encarnar la manera amb què el Pare mira «cada home», depèn del fet que Jesús sigui contemplat primer, amb una intensitat disposada fins a la identificació. Altrament no podria certament explicar-se la manera d'actuar de sant Camil de Lelis, que no només pretenia el millor per als seus malalts, fins a voler gestionar l'immens hospital, sinó que exigia, abans de res -de si mateix i dels seus col·laboradors - «la tendresa».
Cada malalt era rebut personalment per ell a la porta de l'hospital i abraçat; se li rentaven i besaven els peus; després se li despullava dels seus parracs, se'l vestia amb roba neta i se li acomodava en un llit ben fet. Camil volia persones que l'ajudessin «no per salari, sinó voluntàriament i que- per amor de Déu servissin als malalts amb aquella tendresa que solen tenir les mares amb els seus propis fills malalts»
Els seus col·laboradors l'observaven per aprendre. «Quan agafava a un malalt en braços per canviar-li els llençols, ho feia amb tant afecte i diligència que semblava tocar la persona mateixa de Jesucrist». De vegades cridava als seus col·laboradors: «Més cor, vull veure més afecte matern!». O també «Més ànima a les mans!». Camil no temia netejar amb les mans nues les cares dels malalts devorats pel càncer, i després els besava, dient als presents que «els pobres malalts són pupil·la i cor de Déu i, per això, el que es feia als pobrets era fet al mateix Déu».
Que els malalts eren per a ell una prolongació de la humanitat sofrent de Crist, es veia també en certes actituds que assumia de vegades, gairebé sense adonar-se'n. Narra un biògraf seu: «Una nit el van veure estar agenollat al costat d'un pobre malalt que tenia un càncer a la boca tan pestilent i pudent que no era possible tolerar tant pudor. I amb tot això Camil li parlava des de molt a prop, "alè amb alè", i li deia paraules de tant afecte que semblava hagués embogit amb el seu amor, cridant-particularment: "Senyor meu, ànima meva, què puc fer a favor vostre?", pensant que era el seu estimat Senyor Jesucrist [...]».
Un altre testimoni va arribar a dir: «El vaig veure plorar més vegades per la vehement commoció que en el pobre estava Crist, així és que adorava al malalt com a la persona del Senyor». Les expressions poden semblar exagerades, però la que amb certesa no era exagerada era la impressió que Camil deixava en qui l'observava: entre la misericòrdia activa cap al proïsme necessitat i la tendresa per la persona mateixa de Crist, no deixava que hi hagués cap divergència, de tal manera que arribava al punt de comptar plorant a algun malalt els pecats de la seva vida passada, veritablement convençut parlar amb el seu Jesús. En els seus ulls i en el seu cor Jesús no era mai un ideal, un valor, una causa o un motiu d'acció. Era i romania una Presència adorable i adorada.
Peek, Susan (2012). Rendición de un soldado. La conversión de San Camilo de Lelis. Madrid: Ediciones Palabra. ISBN 978-84-9840-715-0.
Que la misericòrdia ens doni una mirada semblant a la de Crist que, al seu torn, va encarnar la manera amb què el Pare mira «cada home», depèn del fet que Jesús sigui contemplat primer, amb una intensitat disposada fins a la identificació. Altrament no podria certament explicar-se la manera d'actuar de sant Camil de Lelis, que no només pretenia el millor per als seus malalts, fins a voler gestionar l'immens hospital, sinó que exigia, abans de res -de si mateix i dels seus col·laboradors - «la tendresa».
Cada malalt era rebut personalment per ell a la porta de l'hospital i abraçat; se li rentaven i besaven els peus; després se li despullava dels seus parracs, se'l vestia amb roba neta i se li acomodava en un llit ben fet. Camil volia persones que l'ajudessin «no per salari, sinó voluntàriament i que- per amor de Déu servissin als malalts amb aquella tendresa que solen tenir les mares amb els seus propis fills malalts»
Els seus col·laboradors l'observaven per aprendre. «Quan agafava a un malalt en braços per canviar-li els llençols, ho feia amb tant afecte i diligència que semblava tocar la persona mateixa de Jesucrist». De vegades cridava als seus col·laboradors: «Més cor, vull veure més afecte matern!». O també «Més ànima a les mans!». Camil no temia netejar amb les mans nues les cares dels malalts devorats pel càncer, i després els besava, dient als presents que «els pobres malalts són pupil·la i cor de Déu i, per això, el que es feia als pobrets era fet al mateix Déu».
Que els malalts eren per a ell una prolongació de la humanitat sofrent de Crist, es veia també en certes actituds que assumia de vegades, gairebé sense adonar-se'n. Narra un biògraf seu: «Una nit el van veure estar agenollat al costat d'un pobre malalt que tenia un càncer a la boca tan pestilent i pudent que no era possible tolerar tant pudor. I amb tot això Camil li parlava des de molt a prop, "alè amb alè", i li deia paraules de tant afecte que semblava hagués embogit amb el seu amor, cridant-particularment: "Senyor meu, ànima meva, què puc fer a favor vostre?", pensant que era el seu estimat Senyor Jesucrist [...]».
Un altre testimoni va arribar a dir: «El vaig veure plorar més vegades per la vehement commoció que en el pobre estava Crist, així és que adorava al malalt com a la persona del Senyor». Les expressions poden semblar exagerades, però la que amb certesa no era exagerada era la impressió que Camil deixava en qui l'observava: entre la misericòrdia activa cap al proïsme necessitat i la tendresa per la persona mateixa de Crist, no deixava que hi hagués cap divergència, de tal manera que arribava al punt de comptar plorant a algun malalt els pecats de la seva vida passada, veritablement convençut parlar amb el seu Jesús. En els seus ulls i en el seu cor Jesús no era mai un ideal, un valor, una causa o un motiu d'acció. Era i romania una Presència adorable i adorada.
|
|
15/10/2016 09:00:00