Ressenya: Sants de la misericòrdia
El amor más grande. Madre Teresa de Calcuta. Ed. Urano. ISBN 97884795374948459
Beata Teresa de Calcuta (1910-1997)
La Mare Teresa, una de les personalitats espirituals més reconegudes i estimades del món, inspira a milions de persones amb el seu extraordinari exemple de treball compassiu i generós pels pobres, els malalts i els marginats de la societat. Considerada per molts una santa, va ser una veu ferma i resolta d'amor i fe, que va oferir bondat i orientació als oprimits.
Aquest llibre és un sincer testimoni de la seva profunda esperança i infinita fe en Déu i en el món. L'amor més gran portarà als lectors al cor d'aquesta extraordinària dona, presentant la seva revolucionària visió del cristianisme en la seva bella i poètica simplicitat. La Mare Teresa es va fer famosa a tot el món pel seu desinteressat treball amb els més pobres dels pobres a Calcuta (Índia). Nascuda el 1910 a Skopje, actual capital de Macedònia, va començar el seu noviciat el 1928. Des de la seva fundació el 1950, la seva congregació de les Missioneres de la Caritat ha obert més de 500 centres arreu del món per assistir als moribunds i els indigents. La Mare Teresa ha rebut guardons de moltes de les més prestigioses organitzacions humanitàries del món, entre ells la Medalla de la Llibertat de les Nacions Unides, el Premi Albert Schweitzer i el Nobel de la Pau.
A entrellaçar el culte de l'Eucaristia i les obres de misericòrdia, es va dedicar també la beata Mare Teresa de Calcuta. Hi havia inaugurat la seva difícil missió amb aquesta oració, que era ja tot un programa: Déu meu [...] no vull fer marxa enrere. La meva comunitat són els pobres. La seva seguretat és la meva. La seva salut és la meva salut. El meu sostre és el dels pobres. No dels simples pobres, sinó d'aquells que són els més pobres entre els pobres. D'aquells als quals es busca no apropar-se per por de ser contagiats, a embrutar [...] D'aquells que no van a l'església perquè no tenen roba per a posar-se a sobre. D'aquells que no mengen perquè han perdut les seves forces. D'aquells que es desplomen pels carrers sabent que estan per morir, mentre els vius passen al seu costat ignorant. D'aquells que ja no són capaços de plorar perquè ja no tenen llàgrimes.
Però on hauria trobat el secret i la força per fer una veritable abraçada de dolcíssima caritat a cada marginat? Més tard ho explicarà així a les seves filles: «Heu vist amb quant amor i delicadesa tracta el sacerdot el cos de Crist durant la Missa? Tracteu de fer el mateix a la casa (dels moribunds) on haureu d'anar: allà està Jesús sota l'aparença del dolor».
I moltes d'elles comptarien no haver comprès mai tan bé aquella expressió eucarística que parla de presència real de Jesús, com quan van tocar els membres adolorits dels malalts. I era precisament en virtut d'aquesta sublim «identificació eucarística» com a Mare Teresa exposava la identitat real del seu Institut de caritat: «Nosaltres som sobretot religioses, no assistents socials, no mestres, no infermeres o doctores [...]. La diferència entre nosaltres i els treballadors socials està en això: en què ells treballen per alguna cosa, mentre nosaltres treballem per Algú. Nosaltres servim a Jesús en els pobres. Tot el que fem -oració, treballs, sacrificis- ho fem per Jesús. Les nostres vides no tenen cap sentit, cap motivació fora d'ell, que ens estima fins al final. Només Jesús és l'explicació de la nostra vida».
I «els més pobres entre els pobres», dels quals les seves germanes es fan càrrec encara avui, són: els nens no nascuts, aquells amb malformacions, els nens abandonats, les joves mares rebutjades per les seves famílies, els leprosos, les prostitutes, els presoners, els vagabunds, els alcohòlics, els minusvàlids greus, els malalts mentals, les víctimes de les diferents guerres, els drogoaddictes, els malalts de sida, els moribunds. A qui li demanava informació més detallada sobre el seu programa i sobre com pretenia organitzar les seves «obres de misericòrdia»,
Mare Teresa responia que posava sempre l'objectiu en el mateix començament, el mateix centre i la mateixa finalitat. I ho explicava així:
- El començament: «Nosaltres vam començar sempre amb la neteja de les latrines: vam començar així a obrir els cors».
- El centre: «Jo estimo Jesús amb tot el cor i amb tot el meu ésser. Li he donat tot, també els meus pecats, i ell m'ha submergit en la tendresa del seu amor. Ara i per sempre jo pertanyo totalment al meu Espós Crucificat».
- La fi: «Treballar per la santificació dels pobres, per donar Sants a Déu [...]». I és veritablement impressionant veure a una Santa que perpercep les obres de misericòrdia com capaços d'assenyalar un camí transitablement i completament recte, que va des dels llocs més humils de la terra fins als gloriosos trons del paradís.
La Mare Teresa, una de les personalitats espirituals més reconegudes i estimades del món, inspira a milions de persones amb el seu extraordinari exemple de treball compassiu i generós pels pobres, els malalts i els marginats de la societat. Considerada per molts una santa, va ser una veu ferma i resolta d'amor i fe, que va oferir bondat i orientació als oprimits.
Aquest llibre és un sincer testimoni de la seva profunda esperança i infinita fe en Déu i en el món. L'amor més gran portarà als lectors al cor d'aquesta extraordinària dona, presentant la seva revolucionària visió del cristianisme en la seva bella i poètica simplicitat. La Mare Teresa es va fer famosa a tot el món pel seu desinteressat treball amb els més pobres dels pobres a Calcuta (Índia). Nascuda el 1910 a Skopje, actual capital de Macedònia, va començar el seu noviciat el 1928. Des de la seva fundació el 1950, la seva congregació de les Missioneres de la Caritat ha obert més de 500 centres arreu del món per assistir als moribunds i els indigents. La Mare Teresa ha rebut guardons de moltes de les més prestigioses organitzacions humanitàries del món, entre ells la Medalla de la Llibertat de les Nacions Unides, el Premi Albert Schweitzer i el Nobel de la Pau.
A entrellaçar el culte de l'Eucaristia i les obres de misericòrdia, es va dedicar també la beata Mare Teresa de Calcuta. Hi havia inaugurat la seva difícil missió amb aquesta oració, que era ja tot un programa: Déu meu [...] no vull fer marxa enrere. La meva comunitat són els pobres. La seva seguretat és la meva. La seva salut és la meva salut. El meu sostre és el dels pobres. No dels simples pobres, sinó d'aquells que són els més pobres entre els pobres. D'aquells als quals es busca no apropar-se per por de ser contagiats, a embrutar [...] D'aquells que no van a l'església perquè no tenen roba per a posar-se a sobre. D'aquells que no mengen perquè han perdut les seves forces. D'aquells que es desplomen pels carrers sabent que estan per morir, mentre els vius passen al seu costat ignorant. D'aquells que ja no són capaços de plorar perquè ja no tenen llàgrimes.
Però on hauria trobat el secret i la força per fer una veritable abraçada de dolcíssima caritat a cada marginat? Més tard ho explicarà així a les seves filles: «Heu vist amb quant amor i delicadesa tracta el sacerdot el cos de Crist durant la Missa? Tracteu de fer el mateix a la casa (dels moribunds) on haureu d'anar: allà està Jesús sota l'aparença del dolor».
I moltes d'elles comptarien no haver comprès mai tan bé aquella expressió eucarística que parla de presència real de Jesús, com quan van tocar els membres adolorits dels malalts. I era precisament en virtut d'aquesta sublim «identificació eucarística» com a Mare Teresa exposava la identitat real del seu Institut de caritat: «Nosaltres som sobretot religioses, no assistents socials, no mestres, no infermeres o doctores [...]. La diferència entre nosaltres i els treballadors socials està en això: en què ells treballen per alguna cosa, mentre nosaltres treballem per Algú. Nosaltres servim a Jesús en els pobres. Tot el que fem -oració, treballs, sacrificis- ho fem per Jesús. Les nostres vides no tenen cap sentit, cap motivació fora d'ell, que ens estima fins al final. Només Jesús és l'explicació de la nostra vida».
I «els més pobres entre els pobres», dels quals les seves germanes es fan càrrec encara avui, són: els nens no nascuts, aquells amb malformacions, els nens abandonats, les joves mares rebutjades per les seves famílies, els leprosos, les prostitutes, els presoners, els vagabunds, els alcohòlics, els minusvàlids greus, els malalts mentals, les víctimes de les diferents guerres, els drogoaddictes, els malalts de sida, els moribunds. A qui li demanava informació més detallada sobre el seu programa i sobre com pretenia organitzar les seves «obres de misericòrdia»,
Mare Teresa responia que posava sempre l'objectiu en el mateix començament, el mateix centre i la mateixa finalitat. I ho explicava així:
- El començament: «Nosaltres vam començar sempre amb la neteja de les latrines: vam començar així a obrir els cors».
- El centre: «Jo estimo Jesús amb tot el cor i amb tot el meu ésser. Li he donat tot, també els meus pecats, i ell m'ha submergit en la tendresa del seu amor. Ara i per sempre jo pertanyo totalment al meu Espós Crucificat».
- La fi: «Treballar per la santificació dels pobres, per donar Sants a Déu [...]». I és veritablement impressionant veure a una Santa que perpercep les obres de misericòrdia com capaços d'assenyalar un camí transitablement i completament recte, que va des dels llocs més humils de la terra fins als gloriosos trons del paradís.
|
|
15/06/2016 09:00:00