Ressenya: Sants de la misericòrdia
Bernardi de Veldiporro. Mártir del confesionario y apóstol del ecumenismo. Vida del beato Leopoldo Mandic de Castelnovo. Capuchinos. Curia de Navarra. Sangüesa (1976). Librería Pérez Galdós. El Galeón. (Madrid)
Sant Leopold Mandic (1866-1942)
A Itàlia, a Pàdua, a la primera meitat del segle XX, hi ha, al confessionari un frare caputxí d'origen croat, Leopold Mandic, sempre assetjat per penitents.
Durant prop de trenta anys, va passar deu-quinze hores al dia en el secret de la seva cel·la-confessionari, escoltant i perdonant els pecadors en nom de Déu. A causa de la seva petita alçada i de la seva actitud humil hi havia, fins i tot entre els seus germans, que el va infravalorar. Deien «que era un confessor ignorant, de màniga massa ampla, que absolia a tots sense discerniment» i algun ho deia despectivament: «Fra absol-a-tots».
Però era el més sol·licitat.
Ell s'excusava humilment: «Diuen que sóc massa bo, però si algú ve a agenollar-se davant mi, ¿no és prova suficient que vol obtenir el perdó de Déu?». «Mira - explicava a algun germà- ens ha donat exemple ell! No hem estat nosaltres els que hem mort per les ànimes, sinó que ha vessat ell la seva divina sang. Hem de tractar a les ànimes com ens ha ensenyat ell amb el seu exemple». En una altra ocasió va explicar: «Si el Crucificat hi hagués de reprendrem per la" màniga ampla", li respondria: " Aquest mal exemple, Senyor, m'ho heu donat Vós!; Jo encara no he arribat a la bogeria de morir per les ànimes!"».
I, amb tot, aquest frare tan bo i patern tenia un secret: precisament ell que acollia a tots, i a tots confortava, i oferia a tots la certesa de la infinita Misericòrdia de Déu, precisament ell experimentava en si mateix un continu i colpidora por al judici de Déu, si bé admetia humilment no haver comès mai un pecat greu, tant que podia afirmar: «Em sento l'ànima encara nena!».
Al P. Leopold, per tant, se li va demanar viure i experimentar també pels seus penitents, tota la dramàtica i dolorosa bellesa d'aquest sagrament.
En els últims anys estava tan torbat que, de vegades, passava la nit plorant i l'assaltava un terror indeterminat i buscava -com Jesús a l'hort- alguna persona amiga que li fes companyia. Diuen els testimonis que, fins i tot en el llit de mort, «semblava com Jesús a la creu, quan pesava sobre ell tot el pecat del món i se sentia abandonat pel Pare celestial». Només la paraula del seu confessor el tranquil·litzava completament, quan baixava cap a ell la mateixa gràcia del perdó que ell havia distribuït als altres.
No hi havia en ell cap fragilitat psicològica o debilitat similar, sinó una particularíssima decisió de Jesús de fer-lo participar en el drama de la seva passió. Els altres podien discutir sobre el problema de la relació que ha d'existir entre la Misericòrdia de Déu i la seva justícia, el pare Leopold havia de viure-ho fent companyia a Jesús crucificat. D'aquesta manera, reservava als pecadors tota la misericòrdia, mentre en el seu cor custodiava tots els drets de la Justícia de Déu, tant que als penitents -després d'haver-los perdonat- els deia: «Faré penitència jo!».
No és fàcil explicar la gloriosa i difícil missió que Déu va confiar al P. Leopold, de viure i experimentar (també pels seus penitents) tota la dramàtica i dolorosa bellesa d'aquest sagrament, sovint tan descuidat pels cristians. Massa obliden, en efecte, que és, al costat de l'Eucaristia, el cor ardent del cristianisme.
A tot cristià caldria repetir-li incessantment: el misteri de la Redempció et fa precisament a tu, a la teva necessitat de salvació, al teu destí! I és en el sagrament de la confessió on pots prendre part personalment en els esdeveniments de la passió de Crist: en primer lloc amb la consciència d'haver crucificat el Senyor de la vida (l'acusació dels pecats), després amb el reconeixement, l'agraïment i l'adoració (en el perdó). I és aquí on la sang vessada per Jesús a la creu descendeix directament sobre l'ànima.
A Itàlia, a Pàdua, a la primera meitat del segle XX, hi ha, al confessionari un frare caputxí d'origen croat, Leopold Mandic, sempre assetjat per penitents.
Durant prop de trenta anys, va passar deu-quinze hores al dia en el secret de la seva cel·la-confessionari, escoltant i perdonant els pecadors en nom de Déu. A causa de la seva petita alçada i de la seva actitud humil hi havia, fins i tot entre els seus germans, que el va infravalorar. Deien «que era un confessor ignorant, de màniga massa ampla, que absolia a tots sense discerniment» i algun ho deia despectivament: «Fra absol-a-tots».
Però era el més sol·licitat.
Ell s'excusava humilment: «Diuen que sóc massa bo, però si algú ve a agenollar-se davant mi, ¿no és prova suficient que vol obtenir el perdó de Déu?». «Mira - explicava a algun germà- ens ha donat exemple ell! No hem estat nosaltres els que hem mort per les ànimes, sinó que ha vessat ell la seva divina sang. Hem de tractar a les ànimes com ens ha ensenyat ell amb el seu exemple». En una altra ocasió va explicar: «Si el Crucificat hi hagués de reprendrem per la" màniga ampla", li respondria: " Aquest mal exemple, Senyor, m'ho heu donat Vós!; Jo encara no he arribat a la bogeria de morir per les ànimes!"».
I, amb tot, aquest frare tan bo i patern tenia un secret: precisament ell que acollia a tots, i a tots confortava, i oferia a tots la certesa de la infinita Misericòrdia de Déu, precisament ell experimentava en si mateix un continu i colpidora por al judici de Déu, si bé admetia humilment no haver comès mai un pecat greu, tant que podia afirmar: «Em sento l'ànima encara nena!».
Al P. Leopold, per tant, se li va demanar viure i experimentar també pels seus penitents, tota la dramàtica i dolorosa bellesa d'aquest sagrament.
En els últims anys estava tan torbat que, de vegades, passava la nit plorant i l'assaltava un terror indeterminat i buscava -com Jesús a l'hort- alguna persona amiga que li fes companyia. Diuen els testimonis que, fins i tot en el llit de mort, «semblava com Jesús a la creu, quan pesava sobre ell tot el pecat del món i se sentia abandonat pel Pare celestial». Només la paraula del seu confessor el tranquil·litzava completament, quan baixava cap a ell la mateixa gràcia del perdó que ell havia distribuït als altres.
No hi havia en ell cap fragilitat psicològica o debilitat similar, sinó una particularíssima decisió de Jesús de fer-lo participar en el drama de la seva passió. Els altres podien discutir sobre el problema de la relació que ha d'existir entre la Misericòrdia de Déu i la seva justícia, el pare Leopold havia de viure-ho fent companyia a Jesús crucificat. D'aquesta manera, reservava als pecadors tota la misericòrdia, mentre en el seu cor custodiava tots els drets de la Justícia de Déu, tant que als penitents -després d'haver-los perdonat- els deia: «Faré penitència jo!».
No és fàcil explicar la gloriosa i difícil missió que Déu va confiar al P. Leopold, de viure i experimentar (també pels seus penitents) tota la dramàtica i dolorosa bellesa d'aquest sagrament, sovint tan descuidat pels cristians. Massa obliden, en efecte, que és, al costat de l'Eucaristia, el cor ardent del cristianisme.
A tot cristià caldria repetir-li incessantment: el misteri de la Redempció et fa precisament a tu, a la teva necessitat de salvació, al teu destí! I és en el sagrament de la confessió on pots prendre part personalment en els esdeveniments de la passió de Crist: en primer lloc amb la consciència d'haver crucificat el Senyor de la vida (l'acusació dels pecats), després amb el reconeixement, l'agraïment i l'adoració (en el perdó). I és aquí on la sang vessada per Jesús a la creu descendeix directament sobre l'ànima.
|
|
15/03/2016 11:55:00