Ressenya: Sants de la Misericòrdia
Francis Trochu., El Cura de Ars, Colección Arcaduz. Edición 18ª, octubre 2015. Editorial Palabra. ISBN 978-84-9061-308-5
Francis Trochu., El Cura de Ars, Colección Arcaduz. Edición 18ª, octubre 2015. Editorial Palabra. ISBN 978-84-9061-308-5
Monsenyor Francis Trochu (1877-1967), sacerdot i historiador, va ser un mestre de l'hagiografia, i va buscar ocultar-se per realçar els personatges que volia proposar com a model. Gaudeix d'una fama justament merescuda com a historiador, avalada pels diversos premis que les seves obres han rebut. Va escriure cuidades biografies de molts sants, però l'obra que el va fer mundialment famós és la dedicada al Cura de Ars, fundada en un solidíssim coneixement de la personalitat d'aquest sant que inclou la realització d'una tesi doctoral i que va tenir un reconeixement immediat arribant a ser guardonada per l'Acadèmia Francesa.
Amb el temps, s'ha convertit en un clàssic de l'espiritualitat i de l'hagiografia. El sant Cura de Ars, tal com es mostra en aquest llibre, resulta un ésser humà real (encara que amb una personalitat molt peculiar i amb patents limitacions); però, és també un home heroic i, per fi, extraordinari. La seva parròquia era un poblet miserable, però ell, capellà humil, va trobar aquesta tasca com una missió assequible, a la seva grandària, i en lliurar-se a ella completament es van desbordar els efectes: Ars es va convertir en lloc de peregrinació.
Del pròleg de l'edició espanyola "Sota la impressió amb què acabo de llegir aquesta «Vida del Cura de Ars», escrita pel llorejat Vicari de Nostra Senyora de Nantes, senyor Trochu, prenc la ploma per dir una paraula sobre el llibre i sobre seu heroi. El Llibre: Un model de vides de sants: així ho puc cridar amb tota justícia. I ho és perquè l'autor ha aconseguit salvar els dos esculls amb què, al meu veure, ensopeguen ordinàriament aquesta mena d'obres literàries: la suplantació de la persona o la negació de la naturalesa del biografiat. M'explicaré molt breument.
El perill de la suplantació de la persona
Un dels grans riscos de la veracitat històrica és la tendència de l'esperit humà a establir l'equació de la intel·ligència, no amb les coses com són en si, sinó com se les representa el prejudici d'escola, de nació, de família, de corporacions o del mateix gust o caprici. Quantes vegades veiem en la història, o en els llibres d'història, que la gesta que per a un historiador és una gesta, per a un altre és una vilesa, i que el personatge que per a uns és un colós, per a altres és un pigmeu! Com a les vegades aquests prejudicis mouen les plomes dels autors sagrats i, en comptes de presentar als sants com Déu els va fer i ells van ser, van viure i van parlar i van respirar, presenten un heroi tant a la imatge i semblança dels gustos i aficions de el seu historiador, que el resultat més que la «vida d'un sant», és la «suplantació d'un sant», al qual se li fa pensar, sentir, parlar, procedir i deixar-se influir a la manera i pels motius que a l'autor li plau! I compte que en la major part dels casos no és la superxeria la que indueix a aquesta maldestra acció: és una inconscient equivocació del propi judici, extraviat per l'amor propi disfressat amb el nom d'amor de classe, de pàtria, d'escola, de tradicions, de partit, etc.
De mi, puc dir-vos que, després de llegir biografies d'un mateix Sant escrites per diversos autors i de diferents escoles i tendències, m'he decidit a esperar a conèixer-los de veritat en el cel.
El perill de la negació de la naturalesa
És l'altre escull amb què solen ensopegar els biògrafs de sants. Realment, subjuga tant la santedat quan de prop se la contempla; arrabassen tan impetuosament les heroïcitats dels sants quan se'ls veu moure en pla tan alt a l'en què ens movem els altres mortals, que el que els examina i tracta de descriure corre el risc de perdre de vista l'home i l'humà, i absort en l'inexplicable i sobrehumà d'aquella existència, acaba per gairebé treure-li la naturalesa humana per substituir-la amb una altra angèlica o divina. Encara que sigui un defecte excusable, és engendrador de pèrdues en el coneixement dels herois i de desànims en la imitació de les seves virtuts. Que més assequible per al nostre enteniment i més imitable per a la nostra flaca voluntat és distingir el que hi ha d'humà i de diví en el sant i persuadir-se que no totes les obres del sant han estat santes, ni tots els sants ho van ser sempre, ni d'un cop, sinó que es van fer lluitant contra les seves imperfeccions i temptacions, faltes i pecats, a les vegades, gravíssims.
Els dos perills evitats.Aquesta «Vida del Santo Cura d'Ars» fuig amb igual obstinació i encert d'aquests dos obstacles; ni suplantació de persona ni negació de natura. No hi ha suplantació de persona, perquè l'autor ha tingut el singular mèrit de desaparèixer. En un estil sobri i fàcil, en un llenguatge precís i atractiu i en unes descripcions plenes de vida i sinceritat dels «marcs» en què es va moure la gran figura del seu quadre, ha anat encastant paraules i fets del Sant, testimonis de què el van tractar, documents i dates d'autenticitat depurada, com presos en la seva major part del Procés de canonització, i ha obtingut per aquest procediment de sortir del mig perquè no es vegi, ni escolti, ni se senti més que al Sant, multiplicar els retrats vius del seu heroi, no només segons el nombre d'exemplars impresos, sinó segons el dels lectors del seu llibre.
Bon premi per a la imparcialitat crítica i la modèstia literària de l'escriptor! No hi ha negació de natura, perquè aquest llibre més que la vida santa d'un home, és la vida d'un home que arriba a fer-se sant. Com? Lluitant. Lluitant contra un caràcter dur, impetuós, contra un temperament excessivament nerviós, contra una rebel·lia mental, contra regustos i prejudicis d'un temps jansenista i rigorista, contra malalties ininterrompudes del cos i temptacions espantoses de l'ànima, contra la maledicència de feligresos, enveges de companys, afalacs d'admiradors exaltats i ferotges atacs del dimoni en persona. Realment en aquest llibre es veu llaurar a un sant a força de cops i es confirma el pensament consolador i cert d'un asceta que afirma que «els sants no són els que mai van caure, sinó els que sempre es van aixecar».
Monsenyor Francis Trochu (1877-1967), sacerdot i historiador, va ser un mestre de l'hagiografia, i va buscar ocultar-se per realçar els personatges que volia proposar com a model. Gaudeix d'una fama justament merescuda com a historiador, avalada pels diversos premis que les seves obres han rebut. Va escriure cuidades biografies de molts sants, però l'obra que el va fer mundialment famós és la dedicada al Cura de Ars, fundada en un solidíssim coneixement de la personalitat d'aquest sant que inclou la realització d'una tesi doctoral i que va tenir un reconeixement immediat arribant a ser guardonada per l'Acadèmia Francesa.
Amb el temps, s'ha convertit en un clàssic de l'espiritualitat i de l'hagiografia. El sant Cura de Ars, tal com es mostra en aquest llibre, resulta un ésser humà real (encara que amb una personalitat molt peculiar i amb patents limitacions); però, és també un home heroic i, per fi, extraordinari. La seva parròquia era un poblet miserable, però ell, capellà humil, va trobar aquesta tasca com una missió assequible, a la seva grandària, i en lliurar-se a ella completament es van desbordar els efectes: Ars es va convertir en lloc de peregrinació.
Del pròleg de l'edició espanyola "Sota la impressió amb què acabo de llegir aquesta «Vida del Cura de Ars», escrita pel llorejat Vicari de Nostra Senyora de Nantes, senyor Trochu, prenc la ploma per dir una paraula sobre el llibre i sobre seu heroi. El Llibre: Un model de vides de sants: així ho puc cridar amb tota justícia. I ho és perquè l'autor ha aconseguit salvar els dos esculls amb què, al meu veure, ensopeguen ordinàriament aquesta mena d'obres literàries: la suplantació de la persona o la negació de la naturalesa del biografiat. M'explicaré molt breument.
El perill de la suplantació de la persona
Un dels grans riscos de la veracitat històrica és la tendència de l'esperit humà a establir l'equació de la intel·ligència, no amb les coses com són en si, sinó com se les representa el prejudici d'escola, de nació, de família, de corporacions o del mateix gust o caprici. Quantes vegades veiem en la història, o en els llibres d'història, que la gesta que per a un historiador és una gesta, per a un altre és una vilesa, i que el personatge que per a uns és un colós, per a altres és un pigmeu! Com a les vegades aquests prejudicis mouen les plomes dels autors sagrats i, en comptes de presentar als sants com Déu els va fer i ells van ser, van viure i van parlar i van respirar, presenten un heroi tant a la imatge i semblança dels gustos i aficions de el seu historiador, que el resultat més que la «vida d'un sant», és la «suplantació d'un sant», al qual se li fa pensar, sentir, parlar, procedir i deixar-se influir a la manera i pels motius que a l'autor li plau! I compte que en la major part dels casos no és la superxeria la que indueix a aquesta maldestra acció: és una inconscient equivocació del propi judici, extraviat per l'amor propi disfressat amb el nom d'amor de classe, de pàtria, d'escola, de tradicions, de partit, etc.
De mi, puc dir-vos que, després de llegir biografies d'un mateix Sant escrites per diversos autors i de diferents escoles i tendències, m'he decidit a esperar a conèixer-los de veritat en el cel.
El perill de la negació de la naturalesa
És l'altre escull amb què solen ensopegar els biògrafs de sants. Realment, subjuga tant la santedat quan de prop se la contempla; arrabassen tan impetuosament les heroïcitats dels sants quan se'ls veu moure en pla tan alt a l'en què ens movem els altres mortals, que el que els examina i tracta de descriure corre el risc de perdre de vista l'home i l'humà, i absort en l'inexplicable i sobrehumà d'aquella existència, acaba per gairebé treure-li la naturalesa humana per substituir-la amb una altra angèlica o divina. Encara que sigui un defecte excusable, és engendrador de pèrdues en el coneixement dels herois i de desànims en la imitació de les seves virtuts. Que més assequible per al nostre enteniment i més imitable per a la nostra flaca voluntat és distingir el que hi ha d'humà i de diví en el sant i persuadir-se que no totes les obres del sant han estat santes, ni tots els sants ho van ser sempre, ni d'un cop, sinó que es van fer lluitant contra les seves imperfeccions i temptacions, faltes i pecats, a les vegades, gravíssims.
Els dos perills evitats.Aquesta «Vida del Santo Cura d'Ars» fuig amb igual obstinació i encert d'aquests dos obstacles; ni suplantació de persona ni negació de natura. No hi ha suplantació de persona, perquè l'autor ha tingut el singular mèrit de desaparèixer. En un estil sobri i fàcil, en un llenguatge precís i atractiu i en unes descripcions plenes de vida i sinceritat dels «marcs» en què es va moure la gran figura del seu quadre, ha anat encastant paraules i fets del Sant, testimonis de què el van tractar, documents i dates d'autenticitat depurada, com presos en la seva major part del Procés de canonització, i ha obtingut per aquest procediment de sortir del mig perquè no es vegi, ni escolti, ni se senti més que al Sant, multiplicar els retrats vius del seu heroi, no només segons el nombre d'exemplars impresos, sinó segons el dels lectors del seu llibre.
Bon premi per a la imparcialitat crítica i la modèstia literària de l'escriptor! No hi ha negació de natura, perquè aquest llibre més que la vida santa d'un home, és la vida d'un home que arriba a fer-se sant. Com? Lluitant. Lluitant contra un caràcter dur, impetuós, contra un temperament excessivament nerviós, contra una rebel·lia mental, contra regustos i prejudicis d'un temps jansenista i rigorista, contra malalties ininterrompudes del cos i temptacions espantoses de l'ànima, contra la maledicència de feligresos, enveges de companys, afalacs d'admiradors exaltats i ferotges atacs del dimoni en persona. Realment en aquest llibre es veu llaurar a un sant a força de cops i es confirma el pensament consolador i cert d'un asceta que afirma que «els sants no són els que mai van caure, sinó els que sempre es van aixecar».
|
|
15/05/2016 09:00:00