Prestar atenció

"Cal prestar atenció a la realitat global per no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, no convé perdre de vista la realitat local, que ens fa caminar amb els peus sobre la terra. Les dues coses unides impedeixen caure en algun d'aquests dos extrems: un, que els ciutadans visquin en un universalisme abstracte i globalitzant, mimètics passatgers del vagó del darrere, admirant els focs artificials del món, que és d'altres, amb la boca oberta i aplaudiments programats; un altre, que es converteixin en un museu folklòric d'ermitans localistes, condemnats a repetir sempre el mateix, incapaç de deixar-se interpel·lar pel diferent i de valorar la bellesa que Déu vessa fora dels seus límits." (Evangelii gaudium n. 234)
 

Quan som passatgers del darrer vagó?

Doncs, quan “teoritzem” massa sobre totes les coses sense que, en realitat, ens importin massa. És la banalitat de veure i viure tot en “diferit”, com si estiguéssim asseguts davant d’una pantalla de cinema. Hem de reconèixer que solament es pot viure, vivint.

L’universalisme abstracte, pendent dels “aplaudiments” ens fa perdre de vista els petits detalls diaris i quotidians que és on ens busca el Senyor.

I quan ens convertim en “ermitans localistes”?

Doncs, quan només ens “mirem el màlic” pendent de nosaltres mateixos i el nostre entorn més proper. L’egoisme ens tanca de tal forma que només som capaços de repetir com a lloros veritats que no conformen la nostra vida. Aquesta actitud ens consumeix per dins i ens torna com a “peces de museu”, encarcarats i sense vitalitat.

Què ens proposa el Papa?

Assaborir la “bellesa de Déu” que es vessa fora dels seus límits. Només la trobada amb un Déu excessiu aconsegueix de nosaltres que deixem la “mesquinesa” que ens fa caure en la banalitat de la moda o l’egoisme estèril. Estimar com Jesús ens estima és una experiència de misericòrdia que sempre es vessa fora de nosaltres mateixos...