Passem a la història

Juan de Sahagún Lucas, a Las dimensiones del hombre assenyala la historicitat humana com un factor estructural clau del creixement de la persona humana. La novetat de la persona està precisament a estar per sobre del món natural. És una realitat original que té caràcter progressiu i auto creatiu, és a dir, es fa en els seus actes. A partir de les conquestes culturals passades, camina cap al futur.

A la base de la historicitat està la llibertat com a força que configura l'home biològica i existencialment. Si únicament contempléssim la historicitat com fugacitat o inconsistència, estaríem aplicant a la persona humana el concepte de temps únicament apropiat per a ser aplicat a coses materials. El temps físic implica només el fluir dels instants, però el temps humà i viscut és l'articulació del passat, el present i el futur en un únic i original projecte vital.

El passat no deixa d'existir sinó que és assumit en el present personal en el qual se'ns presenta el futur com a projecte. Tampoc seria suficient entendre la historicitat com un canvi, ja que la història humana implica més aviat el desenvolupament i creixement de virtualitats, i assenyala amb claredat la distància antropològica que hi ha entre l'estat objectiu i l'estat ideal que la persona pretén aconseguir.

La historicitat no és un mer esdevenir necessari sinó un procés voluntari i conscient. L'estructura corporal i espiritual de la persona humana la porta a realitzar-se en l'entorn espai-temporal amb uns elements fonamentals com són l'encarnació, la temporalitat i la interpersonalitat.

Aquestes tres condicions fan de la història humana un procés absolutament diferent de la inestabilitat i el creixement de la pura historicitat. Únicament hi ha temps on hi ha matèria, però en la persona humana conviu el temporal i l'intemporal. Per això la persona s'anticipa, és un ésser futurible. Com afirma J. Marías: "El moment no és una unitat cronològica, sinó vital, biogràfica. L'home viu moment després moment, i l'enfilada d'uns amb els altres estableix la continuïtat articulada de la trajectòria biogràfica ".

La qüestió de la historicitat de la persona humana està intrínsecament unida a la qüestió del sentit. El sentit de la vida és la percepció de la trajectòria, satisfactòria o no, de la pròpia vida. El sentit de la vida no s'identifica amb la felicitat però és la seva condició.

El sentit de la vida no s'identifica amb la felicitat però és la seva condició. Com afirma J. Marías, a La felicidad humana: "Quan hi ha felicitat es desperta al dia, que pot no ser molt grat, amb un previ sí. Si un desperta amb un sí a la vida, amb el desig que segueixi, que pugui continuar indefinidament, això és la felicitat. En canvi, si aquesta quotidianitat s'ha trencat o s'ha perdut, si un desperta a la infelicitat que està esperant al peu del llit, no hi ha més remei que intentar recompondre, buscar-li un sentit a aquest dia que va a començar, veure si pot esperar d'ell alguna cosa que valgui la pena, que justifiqui continuar vivint ".

L'absència de motivació i d'il·lusió és el començament de la pèrdua del sentit de la vida que pot arribar a l'atomització de la vida personal. Per aconseguir aquesta motivació vital necessitem una tasca que ens il·lusioni i saber afrontar les veritats grans, és a dir, les preguntes existencials. Els models pràctics que la nostra civilització ens proposa diàriament van des de la desesperació, l'absurd, i el fatalisme propi del nihilisme fins a l'eufòria vital i el carpe diem del pragmatisme més cínic. D'altra banda, unit íntimament al misteri de la persona està el misteri o el drama del sofriment humà.

La persona es fa conscient dels seus límits sobretot quan pateix. No podem negar la transcendència antropològica que té el dolor com a experiència humana. Spaeman afirma que "el dolor és un senyal al servei de la vida davant el que representa una amenaça per a aquesta. Mentre que el dolor físic és causat per un mal present contrari al cos, el sofriment implica un esquinçament íntim amb dolor intern. La tristesa, l'ansietat, l'angoixa, la por o la desesperació conformen les nostres existències personals".