Obres de misericòrdia corporals III

5. Assistir als malalts

Cinquena Obra de Misericòrdia a Mt 25,36. «La malaltia i el sofriment s'han comptat sempre entre els problemes més greus que afligeixen la vida humana. En la malaltia, l'home experimenta la seva impotència, els seus límits i la seva finitud. Tota malaltia pot fer-nos entreveure la mort » (Catecisme de l'Església Catòlica, 1500).

El malalt per excel·lència en l'Antic Testament és Job que demana als seus amics que l'atenguin així: «Escolteu, si voleu, els meus descàrrecs, escolteu els arguments que pronuncio» (Job 13,6), i repeteix: «escolteu atents les meves paraules, doneu-me tan sols aquest consol» (21,2). El testimoni sobre l'acte de visitar els malalts, no molt freqüent en la Bíblia, el descriu Ben Sira com a acte d'amor cap al visitant així: «No deixis de visitar al malalt, perquè amb aquestes obres et faràs voler» (Eclo 7, 35).

Aquest text manifesta la comprensió jueva que posava l'accent en el visitant i no en el malalt, diversament de Mt 25,36, en el qual és el malalt que té una dignitat que ha de ser reconeguda, ja que és Crist mateix. En aquest sentit «el malalt té una sacramentalitat crística que el converteix en sagrament de Crist» (L. Manicardi). Aquesta perspectiva exigeix del visitant que descobreixi en la seva trobada amb el malalt pobre i desvalgut un camí i una interpel·lació que pugui conduir-lo a assemblar-se amb Crist que «essent ric, es va fer pobre» (2Co 8,9).

En el Nou Testament apareix una forma típica de visita als malalts, en la qual s'articulen tres moments: la visita, l'oració i el ritu, tenint aquest últim dues formes: la imposició de mans o la unció amb oli. Així, en Fts 28,7-10, Lluc narra l'acollida de Pau a casa de Publi i en la carta de Jaume 5,14 s, s'afirma que s'ha de trucar als preveres quan un està malalt. Heus aquí aquests dos textos: «El pare de Publi era al llit amb febre i disenteria; Pau va anar a veure-ho i resar, li va imposar les mans i el va guarir» (Fts 28,8 s.). «Està malalt algun de vosaltres? Truqui als preveres de l'Església, que preguin per ell i l'ungeixin amb oli en el nom del Senyor. L'oració feta amb fe salvarà el malalt i el Senyor el restablirà; i si hagués comès algun pecat, li serà perdonat» (Sant 5,14 s).

Aquest últim text ha estat considerat per la tradició cristiana com la base i el germen bíblic del sagrament de la unció dels malalts, insinuat ja en la missió dels Dotze en la qual «ungien amb oli molts malalts i els curaven» (Mc 6,13), sagrament que és explicat així pel Concili Vaticà II: «Amb la sagrada unció dels malalts i l'oració dels preveres, tota l'Església encomana els malalts al Senyor sofrent i glorificat perquè els alleugi i els salvi (cf. Sant 5,14 s.). Fins i tot els anima a unir-se lliurement a la passió i mort de Crist (cf. Rm 8,17; Col 1,24; 2 Tim 2,1 ls.; 1Pe 4,13) i a contribuir, així, al bé del Poble de Déu» (LG 11).

Cal observar que a partir del segle XI aquest sagrament adquirir el nom «d'extrema unció», per ser posterior a la unció del cristià en el baptisme i en la confirmació, i progressivament va derivar a comprendre en la pràctica com «sagrament de la mort» (segle xV). El concili de Trento, va preferir parlar «d'extrema unció» a comprendre-ho com «sagrament consumatiu de tota la vida cristiana», encara que també va usar el nom de «unció dels malalts» (DH 1694).

Per la seva banda, el concili Vaticà II va prescriure que es reprengui a cridar «unció dels malalts», i no tant «extrema unció», ja que «no és un sagrament només per a aquells que estan a punt de morir» (SC 73).


6. Visitar els presos

Sisena Obra de Misericòrdia a Mt 25,36. En el rerefons d'aquesta Obra de Misericòrdia estan aquells llocs emblemàtics de la Bíblia que anuncien als presoners l'alliberament, com ara «proclamar als captius la llibertat» (Lc 4,18), que evoca el «proclamar l'amnistia als captius» (Is 61,1). I també aquells altres llocs que conviden a recordar-se dels empresonats com si s'anés company de la seva presó, tal com recomana Heb 13,3: «recordeu dels presos com si fóssiu presos amb ells», sense oblidar el Salm 142,8: «lleva la meva vida de la presó»; així com, les referències fonamentals, a partir de les mateixes paraules de Jesús: «era a la presó, i vinguéreu a veure» (Mt 25,36). No és estrany, doncs, que en el Nou Testament s'assenyali la relació particular entre els membres de les comunitats cristianes i els germans empresonats per motius de fe, com recorda la dita de Jesús «us perseguiran, us portaran a les sinagogues i a les presons» (Lc 21,12).

En aquest context, la carta als Hebreus es dirigeix als seus destinataris dient: «Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin els béns, sabent que posseïu altres béns millors i permanents» (Heb 10,34). Exemples importants són la proximitat de la comunitat per mitjà de l'oració d'intercessió a Pere que estava empresonat: «mentre Pere era a la presó ben custodiat, la comunitat pregava a Déu per ell» (Fts 12,5). Per la seva banda, Pau expressa la seva gratitud per la proximitat dels cristians de Filips durant la seva detenció, així com per les ajudes rebudes (cf. Flp l, 13 s, 17; 2,25; 4,15-18). «Òbviament una pastoral que presti atenció als presos haurà d'orientar-també als seus familiars, donant-los suport perquè puguin assistir el millor possible als presos...

Les formes de presència cristiana a les presons són múltiples i creatives, en definitiva, el "visitar els presos", no pot separar-se d'un treball polític i d'una reflexió que en nom de la dignitat de l'home i dels drets humans, busqui entreveure formes de pena que no privin de la llibertat, però que prevegin actes de reparació» (L. Manicardi).