Obres de misericòrdia corporals II

3. Vestir al despullat

Tercera Obra de Misericòrdia a Mt 25,36. Cap altre sant ha entrat tant en la memòria popular com sant Martí de Tours amb el mantell que va partir i va donar a un mendicant. La tradició més famosa entorn de la seva vida succeiria en l'hivern del 337, quan Martí troba prop de la porta de la ciutat un captaire tremolant de fred, a qui dóna la meitat de la seva capa, doncs l'altra meitat pertany a l'exèrcit romà en què serveix. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa per agrair-li el seu gest. Sens dubte es tracta d'una realització concreta de l'obra de misericòrdia lloada en Mt 25,36, ja que Martí no sabia que en el pobre i mendicant trobava al mateix Crist.

A la Bíblia la nuesa és negativa, tant com a fruit del pecat (cf. Gen 3,7), com la pròpia de l'esclau que és venut (cf. Gen 37,23), de l'empresonat (cf. Is 20,4; Ac 12,8) i del malalt mental que viu en condició d'alienació (cf. Mc 5,1- 20). En efecte, es tracta particularment de la nuesa humiliada del marginat, tal com s'explica en el llibre de Job parlant dels pobres així: «Passen nus la nit, sense res de roba que posar-se, sense cobertor, a mercè del fred... Caminen nus, sense robes, famolencs» (Job 24, 7,10).

De fet, la Bíblia proposa una actitud de compassió envers la nuesa en aconsellar: «comparteix [...] la teva roba amb el qual està nu» (Tob 4,16) i lloar el que «vesteix al nu» (Ez 18, 16) i al qual «cobreix a qui veu nu» (Is 58,7). Per això, en el judici final tal acció és vista com una obra de misericòrdia a Mt 25,36. En contrast amb la nuesa, per a la Bíblia el vestit és signe de la condició espiritual de l'home, i particularment amb el color blanc indica la seva dimensió escatològica salvadora com marca dels éssers associats a Déu (cf. Ecl 9,8; Sir 43, 18).

Serà el llibre de l'Apocalipsi que en la descripció del món celeste subratlla amb més insistència aquestes característiques (cf. Ap 2,17; 14,14 ...), ja present en tota la Bíblia per descriure els éssers vinguts del cel (cf. ez 9,2; Dan 7,9; Ap l, 13s ...). En aquest context, el contrast entre el «jove nu» (Mc 14,5 ls.) -símbol De la mort de Jesús- i el «jove vestit de blanc» (Mc 16,5) -anunciador de la Resurrecció de Jesucrist- , suggereix plàsticament el significat profund del «vestir el nu» de Mt 25,36, ja que en creure en la Resurrecció el jove es «vesteix (de blanc)» com a signe de la seva esperança plena. La tradició paulina, a més, subratllarà amb força que la nuesa, expressió «l'home vell», la qual desapareix gràcies al fet que «us heu revestit de la nova condició que es va renovant a imatge del seu Creador» (Col 3,10; ef 4,24), per mediació de la fe i el baptisme pel qual «us heu revestit de Crist» (Ga 3,27), tenint present que ni «la nuesa no podrà separar de Crist» (Rm 8,35), atès que «no volem ser desvestits sinó revestits perquè el mortal sigui absorbit per la vida» (2Co 5, 4).


4. Acollir el foraster

Quarta Obra de Misericòrdia a Mt 25,35. Les paraules de Mt 25,35: «era foraster, i em vau acollir» marquen tota la història d'Israel. En efecte, l'hoste que passa i demana el sostre que li falta recorda Israel la seva condició passada de foraster i estranger de pas sobre la terra tal com testifiquen aquests textos: «L'emigrant que resideix entre vosaltres serà per a vosaltres com l'indígena: l'estimaràs com a tu mateix, perquè vau ser a Egipte» (Lev 19,34; Ac 7,6). «Escolta, Senyor, la meva pregària, fes cas dels meus crits, no siguis sord als meus plors; perquè sóc hoste teu, foraster com tots els meus pares » (Sl 39,13). «Sortim, doncs, cap a ell, fora del campament...que aquí no tenim ciutat permanent, sinó que caminem a la recerca de la futura» (He 13,13s).

Aquest foraster té necessitat de ser acollit i tractat amb amor, en nom del Déu que l'estima («Déu que estima l'emigrant»: Dt 10,18). Haurà de ser defensat davant grans dificultats (cf. Gen 19,8; Jue 19,23 s), i no es dubtarà a molestar amics si no té els mitjans per ajudar un foraster inesperat (cf. Lv 11,5 s). Exemple d'acollida generosa i religiosa és Abraham amb els tres personatges en Mambré, paradigma de tota hospitalitat (cf. Gen 18,2-8), així com Job que es gloria d'ella (cf. Job 31,31 s) i el mateix Crist que aprova les cures que comporta (cf. Lc 7, 44-46) i que, al seu torn, és acollit a casa pels deixebles d'Emaús, els quals ho reconeixen precisament en «el pa» (Lc 24, 13-33).

Tots aquests gestos d'acollida del foraster són manifestació concreta de «que el vostre amor no sigui fingit..., practiqueu l'hospitalitat» (Rm 12,9.13). Dins de la tradició cristiana sobresurt la Regla de sant Benet (segle V), que exhorta als monjos a l'hospitalitat amb aquesta afirmació que recorda Mt 25,40, així: «A tots els hostes que es presentin al monestir se'ls ha d'acollir com a Crist, perquè ell ho dirà un dia: "Era pelegrí, i em vau acollir"» (n.53, 1). Al seu torn, descriu com els monjos han de relacionar-se amb els hostes així: «En la manera de saludar s'ha de mostrar gran humilitat cap a tots els hostes que arriben o surten: amb el cap inclinat o amb tot el cos prostrat a terra s'adori a Crist que és acollit en ells » (n.53,6 s).