Oberts al misteri

Creure, doncs, és un acte sobrenatural, lliure i raonable. Sobrenatural, perquè depassa l’ordre natural. La fe és sobrenatural perquè depassa l’ordre de les coses quotidianes, i suposa l’ajut gratuït i interior de Déu en el nostre cor.

Lliure, perquè l’acceptació de la fe, en ella mateixa, és voluntària i personal, fruit de decisió responsable. Raonable, perquè l’acte de fe, com tot acte humà, està fonamentat i mogut per uns motius proporcionats. Justament l’element objectiu de la fe és allò que està absent, que no se’ns fa evident per ell mateix, allò que encara no se’ns fa assequible pel pensament, i per això és motiu d'esperança.

Però, per altra banda, l’element objectiu no és l’únic. Hi ha un element personal, subjectiu, que fa que el creient tingui aquesta realitat objectiva no evident com totalment certa. Només creiem si volem. La fe no és el resultat d’una argumentació teòrica. No és una conclusió d’unes premisses anteriors. Si hi ha una habitació Il.luminada, tot i que hi ha llum, si no vull obrir els ulls no hi veuré res. Només hi creu el qui vol creure. Però també és cert que si no hi ha algú que sàpiga, no podrà creure ningú. Si obro molt els ulls, però no hi ha llum, tampoc puc creure. Aquesta és la força del testimoni.

És millor veure per un mateix, que veure per un altre; però és millor creure en un altre que sap, que no veure res de res. Quan un amic dóna testimoni d’un fet que nosaltres no hem presenciat, tenim accés indirecte a aquells fets, tenim un cert coneixement d’allò que ens explica. Sempre serà millor saber d’aquesta forma que no saber res. La fe es situa entremig del veure que encara no tenim, i del no veure res, que seria no fiar-nos d’Aquell que sap. D’aquí que els testimonis de la nostra fe sempre els demanem que sàpiguen (és a dir, que ells hagin vist), i que no ens menteixin (en un altre llibret, tractarem de la historicitat i veracitat dels relats neotestamentaris). Si hem d’escollir entre escoltar o no veure res, és millor escoltar.
 

D’aquí que la fe entri per l’oïda, per escoltar atentament aquells que ens transmeten la veritat de Déu. Hesíode (poeta grec del segle IX o VIII aC.) deia que ser savi amb el cap d’un altre és menys que ser savi per un mateix; però és infinitament de més pes que, per orgull, no voler dependre d’aquell que realment sap i/o, al mateix temps, menysprear aquella persona que creu. En la Teologia s’anomenen Preambula Fidei (Preàmbuls de la Fe) aquells pressupòsits que, tot i no formar part de la fe estrictament parlant, són necessaris per poder creure: la immortalitat de l’ànima, la certesa que Déu existeix, la seguretat que els testimonis no ens enganyen, etc.

Sovint s’ha dit que creure és un salt al buit. I ho és, en un sentit de confiança i de donació. Però no és el buit total, sinó un salt a les mans de Déu Sobirà i Misteriós. I, per altra banda, hi ha prou fonament, prou raons, perquè el salt no sigui un contrasentit o un fet inhuma. La fe potser depassa la raó, però no la contradiu. Per què les coses han de ser de tal forma que a l’home no li sigui suficient allò que li és naturalment accessible? Per què hem d’acceptar una cosa que no és comprovable, i a través d’un testimoni que no podem trobar en nosaltres de forma immediata i amb un assentiment absolut i incondicional? Hem de recordar que ser criatura és rebre permanentment l’ésser i no estar mai acabat.

Per naturalesa estem sempre a l’espera de Déu, i la fe en la revelació és quelcom natural, en el sentit que si Déu ha parlat seria contrari a la naturalesa humana no creure. Per tant, no és correcte tenir una idea massa exagerada del caràcter sobrenatural de la fe. Si la fe implica una actitud de fidelitat respecte a la totalitat de la veritat, deu ser més natural que l’actitud crítica i racionalista.

Es té per crític aquell que no accepta sinó allò que sosté una bona demostració; però, no és més crític -en el sentit de raonable- aquell que, perquè no se li escapi cap element de la totalitat, prefereix una seguretat més imperfecta abans que un menor contacte amb la realitat? Potser per això el crític és més sistemàtic, però menys obert; raona amb un sistema de veritats més coherent, però totalment acabat i amb menys elements.