No tot instint és natural

L’instin és la inclinació al be útil captat sensiblement i té com a pròpies algunes característiques interessants de ressenyar. En primer lloc estem davant de tendències complexes en les quals intervenen funcions locomotores i cognitives. En segon lloc, les tendències instintives solen ser innates i per tant, es veuen afectades molt posteriorment per la educació i la imitació com a fonamentals factors d’aprenentatge. En tercer lloc, les conductes instintives posseeixen el que anomenem “universalitat específica”, es a dir, son comuns a tots els individus d’una mateixa espècie.

Però la característica més importants de l’instint és que defineixen una conducta estable i permanent i, malgrat que els especialistes distingeixen entre els instints primaris –difícils de modificar- dels secundaris més fàcils de modificar gràcies a l’exercici i al costum, la veritat és que l’instint se’ns presenta com una de les actuacions més estables que podem reconèixer.

També l’automatisme és una de les característiques típiques de l’instint, de forma que els animals actuen habitualment sense un coneixement reflexiu de les finalitats dels seus actes instintius. En la naturalesa humana, les tendències es modifiquen per l’aprenentatge. Gràcies a la capacitat de captar valors que se’ns ofereixen en el present immediat de la sensibilitat o bé gràcies a la captació de valors que s’hagin donat en el passat o es donaran en el futur –captat per la sensibilitat interna- les persones humanes podem modificar les nostres conductes instintives.

Una de les formes per a constatar aquesta capacitat que tenim de modelar les nostres conductes instintives el tenim en el fet de que l’home és l’únic animal que reitera les sensacions presents sense una clara necessitat orgànica. És força conegut el debat de si en l’home predomina allò genètic heretat o allò adquirit per aprenentatge. Per l’escola conductista de B.F Skinner, no hi hauria massa diferencies entre la conducta animal i la humana, i tot ho podríem establir damunt d’un sistema de reflexes condicionats d’acord a premis i càstigs. En canvi per altres escoles, el fonamental es l’aprenentatge, ja que la diferència bàsica entre l’animal i la persona rau en la llibertat.

Per aquest motiu és interessant insistir en la “plasticitat” de les tendències humanes. Efectivament el conegut “circuit d’estímul- resposta” és força diferent en l’animal i en l’home. La persona humana és capaç de captar allò real en sí mateix sense un interès orgànic. En l’home, per altra banda, no estan determinats els mitjans que ha de posar per satisfer els seus fins biològics, sinó que escull el modes de satisfer les seves necessitats. Igualment, la persona, al marge de les seves tendències vegetatives, hi afegeix altres finalitats més altes. Aquestes finalitats no instintives poden ser també objectes de tendència mitjançant una inclinació apresa per repetició d’actes. Per això els hàbits no son inclinacions naturals sinó adquirides.

Allò més específic de la nostra naturalesa és el mode com els hàbits poden desplaçar l’instint. No hi ha una biologia humana complerta sense aprenentatge, hàbits i cultura.

Darrerament s’ha estès la confusió entre innatisme i conducta natural. Segons aquesta posició, tot allò que és “innat” ja seria “natural”. Però, lògicament, segons aquesta posició no seria massa natural “educar” les criatures a creuar el carrer quan el semàfor està en verd, o no pegar un cop de peu al company quan li pren la pilota.

La cultura humana no és “innata”, tot i que és el més “natural” i propi de la persona.

No tot instint innat és natural. Sant Tomàs adverteix que és millor definir les conductes naturals per les finalitats pròpies de la naturalesa humana. Segons això, serien naturals totes les actuacions que condueixen l’ésser humà a la plenitud i perfecció de la seva naturalesa. D’aquí que no considerem “natural” l’esclau o el sacrifici humà, ja que serien conductes contraries al perfeccionament humà, per molt innates que fossin l’agressivitat o el costum de posseir esclaus. Una altra qüestió –i ben difícil- és fins a quin punt som capaços de conèixer el que pertany o no a la perfecció humana...