Memorial de Vida

Voldria proposar el coneixement interior de l'oració sacerdotal de Jesús abans de la seva passió. El podem trobar en els capítols 14 i 15 de sant Joan i especialment el 17.

La lectura atenta d'aquest comiat de Jesús, carregada de densitat i simbolisme, no només és útil per endinsar-nos en el Tríduum Pasqual, sinó perquè ens permet alhora, descobrir un dels temes més oblidats i necessaris de la nostra vida cristiana. Em refereixo a la idea de "memorial" com a font constant de renovació de la nostra fe. Efectivament, acompanyar Jesús no és solament reviure o recordar uns fets salvadors que pertanyen al passat. Aquesta nostàlgia, per benintencionada que fos, no seria un coneixement vital. Ni tampoc seria possible "reproduir" uns fets que han ocorregut ja.

Precisament entre el record i la repetició es troba el "memorial". Acompanyar l'oració sacerdotal de Jesús "des de l'interior" significa descobrir els sentiments i actituds des dels quals Jesús va fer entrega de la seva pròpia vida i pels que el Pare el constitueix Sacerdot etern. Per a això, ens pot ajudar contextualitzar els moments previs al sopar pasqual del Dijous Sant. Un sopar anticipat per raó de la multitud de pelegrins que acudien a Jerusalem, però en definitiva el que es celebra és el Sopar Pasqual, el sopar de la Pasqua Jueva.

El context és el record de la festa de l'Expiació. Hi ha un rerefons litúrgic que té molt simbolisme ritual (Capítols 16 i 23 del Levític). Déu demana al gran sacerdot que ofereixi expiació per ell mateix, pels seus pecats, pels de casa seva, per la seva família, per la seva classe sacerdotal, i per tota la comunitat. Així "purificarà el santuari de les impureses dels fills d'Israel i de totes les seves transgressions amb què hagin pecat". (Lev 16,16). Únicament en la celebració d'aquests ritus, el gran sacerdot pronuncia el nom de Déu.

Tot el ritual d'aquesta festa té com a rerefons l'Aliança. Pretén crear un poble sant, recrear un poble que sigui fidel a Déu, de manera que fins i tot la creació -en la mentalitat jueva i bíblica- està en funció de l'Aliança. Si Déu crea un món, i crea els astres, i els mars i els vents i tot el que ha creat és bo, tot això ho va fer per arribar a fer una aliança i pacte amb Israel. En l'Oració Sacerdotal, Jesús pregarà per si mateix, pregarà pels apòstols, pregarà per tots. Perquè és el gran sacerdot d'una nova Aliança. En la seva pregària Jesús se'ns presenta com el gran sacerdot del gran dia de l'expiació.

La seva creu, la seva exaltació són el dia de l'exaltació per a tots. El que estava anunciant és el que Jesús està ara a punt de fer. Els deixebles s'adonaran de la densitat d'aquell sopar. Perquè l'ambient estava carregat: "el que cal fer fes-ho ràpid" li diu a Judes, que surt fora precipitadament. Quan Judes surt del Cenacle, Jesús s'esplaia amb els seus deixebles. Jesús és el gran sacerdot que expia pels nostres pecats. Aquesta és la seva autèntica raó de ser. En el compliment de la voluntat del Pare es troba el que més desitja. Per això ha vingut al món. Per a aquest moment.

La teologia de Jn 17 es correspon perfectament amb el que després ens transmet la Carta als Hebreus, sobre el nou i etern sacerdoci de Jesús. L'Oració Sacerdotal de Jesús és la posada en pràctica de l'expiació. No tant perquè els sofriments salvin, sinó perquè salva l'actitud interior amb què Ell expia el nostre pecat. L'amor és el que salva. L'actitud de lliurament de Jesús al Pare no té data de caducitat, sinó que és un present etern. Jesús està davant el Pare intercedint constantment per nosaltres.

Tota Eucaristia és el compliment, el memorial d'aquella acció que avança aquesta nit de dijous sant. D’aquest lliurament en fem memòria en tota Eucaristia i és el que realment succeí el migdia del Divendres Sant. La sang de la nova Aliança ja no és la sang d'un xai, sinó la seva. Com ens repeteix la litúrgia del Dijous Sant: "Sacrifici i oblació no vas voler, però m'has format un cos" (He 10,5). El ritual d'expiació, celebrat en la paraula de Jesús, serà sang vessada.