Llàtzer el leprós

Llàtzer

Un valor s'aprecia quan falta o s'ha substituït, per contra. I perquè el bé és sovint fet callar pel mal, de vegades cal mirar el mal per reconèixer el bé. Com i quant estimar la misericòrdia? Fins quan és possible confiar en la de Déu? El ressò de les tres paràboles de la misericòrdia és encara fort, però cal afrontar un obstacle enorme: què ric es salva? I com se salva?

Poc abans de la paràbola que explicarem, Jesús ha pronunciat una tallant invectiva contra alguns fariseus que són avars i el ridiculitzen: «Vosaltres sou els que us les feu passar per justos davant dels homes, però Déu coneix els vostres cors; perquè el que és estimable per als homes, és detestable als ulls de Déu» (Lc 16,14-15). La paràbola del ric i del pobre Llàtzer impugna aquesta situació: ja que pel mateix estatus social s'és enaltit pels homes, es seria també per això exalçat davant Déu. Però Déu mira el cor i no les aparences!

Era un home ric que portava vestits de porpra i lli, i celebrava cada dia esplèndides festes. I un pobre que es deia Llàtzer que, tirat al costat del seu portal, cobert de nafres, desitjava fartar del que queia de la taula del ric, però fins als gossos venien a llepar-li les nafres. Va succeir, doncs, que va morir el pobre i va ser portat pels àngels al si d'Abraham. El ric també morí i el van sepultar.

Estant a l'Hades entre turments, alçà els ulls i veu al lluny Abraham, i Llàtzer al seu si. I, cridant, va dir: «Pare Abraham, compadeix-te de mi i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit i em refresqui la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames». Però Abraham li va dir: «Fill, recorda que et van tocar béns durant la teva vida i Llàtzer, al contrari, els seus mals; ara, doncs, ell és aquí consolat i tu, sofriments. I a més, entre nosaltres i vosaltres s'interposa un gran abisme, de manera que els que vulguin passar d'aquí a vosaltres, no puguin; ni d'aquí puguin passar on nosaltres». Va replicar: «Amb tot, et prego, pare, que li envies a la casa del meu pare, perquè tinc cinc germans, perquè els doni testimoni, i no acabin també ells en aquest lloc de turments». Abraham li diu: «Ja tenen Moisès i els profetes; que els escoltin». Ell va dir: «No, pare Abraham; sinó que, si algun d'entre els morts va on ells, es convertiran». Li va contestar: «Si no escolten Moisès i els profetes, tampoc no els convencerà, encara que un mort ressusciti».

1. L'oposat a la misericòrdia

La paràbola del ric i del pobre Llàtzer se situa en la mateixa trajectòria que la del bon samarità i del pare misericordiós. No obstant això, és com una tela de contrast respecte als dos quadres precedents. El relat s'inicia com les altres dues paràboles: «Hi havia un home ...» (Lc 10,30; 15,11; 16,19). I també ara es verifiquen dos actes: el ric i Llàtzer en aquest món; el ric, Abraham i Llàtzer en l'altra vida.

En l'escena compareixen un home ric, que vesteix com rei i està de festa cada dia, i Llàtzer, el captaire. El ric vesteix roba de molt valor. La porpra és un teixit de color vermell fosc, produït per les glàndules d'un mol·lusc, i estava reservada als reis o als nobles. Abans de ser crucificat, Jesús és revestit de porpra per ser ridiculitzat pels soldats al pretori (Mc 15,19-20). El "biso" és un tipus de lli blanc, delicat, que es portava sobre la pell. Són suficients les primeres paraules per adonar-se que alguna cosa no va. El ric està vestit com a rei, però no se li esmenta pel nom. El pobre, que té per vestit la seva pell nafrada, té un nom; és més, és l'únic nom esmentat en totes les paràboles de Jesús: es diu Llàtzer, que significa «Déu ha ajudat». El Nou Testament coneix també Llàtzer, l'amic de Jesús i germà de Marta i de Maria (Jn 11,1-2), al qual Jesús torna a la vida, però no té res a veure amb el pobre de la paràbola.

Encara Llàtzer jeu al costat del portal de la casa del ric, quan mor és portat al si d'Abraham. Algunes traduccions entenen el terme «epuló» com el nom del ric, però no és un nom propi i no es troba en la paràbola. Així s'inicia la llei del "contrapasso": el ric, vestit de rei, és destinat a l'anonimat, el pobre té un nom i és recordat per l'eternitat.

Els dos actes que componen la paràbola són desproporcionats: mentre l'aventura terrenal dels dos protagonistes és liquidada en poques pinzellades (v. 19-22), la del més enllà és interminable i està traspassada per les súpliques del ric (v.23- 31). Les dues fases són contraposades i segueixen una dinàmica de bolcada de la situació. A la vida terrenal el ric banqueteja cada dia, mentre que Llàtzer no se li donen ni les sobres de la seva taula; en el més enllà Llàtzer és consolat, mentre el ric no té ni una gota d'aigua per mullar-se la llengua. Els béns rebuts pel ric i negats a Llàtzer durant la vida terrenal són equilibrats per la consolació per Llàtzer pels turments per al ric.

Com en les paràboles que tracten en positiu de la misericòrdia, també en aquesta s'assisteix a la bolcada de la situació, però amb una diferència: ara el canvi és definitiu perquè hi ha dos obstacles. El primer obstacle és el portal de casa que impedeix, per voluntat del ric, que Llàtzer sigui socorregut. El segon obstacle és l'abisme entre els inferns, on es troba el ric, i el si d'Abraham on Llàtzer ha estat acollit.

La desproporció entre el temps i l'eternitat és notificada pel silenci del temps i pel diàleg de l'eternitat: tots dos queden sense ser escoltats. Durant el temps el ric no ha saciat la gana de Llàtzer; en l'eternitat, Abraham no pot atendre les tres súpliques del ric. Llàtzer no pot alleujar els turments del ric ni tan sols amb un dit; no pot ser enviat al món per testimoniar el que succeeix en el més enllà; i tampoc la resurrecció d'un mort pot convertir els cinc germans del ric.

2. La pietat no atesa

És enorme el contrast entre les paràboles de la misericòrdia i la del ric amb el pobre Llàtzer. Fins ara qualsevol súplica de compassió ha estat atesa: des de la condonació total que el creditor atorga als dos deutors, fins a la súplica del fill pròdig. En les successives paràboles són ateses les peticions de la vídua importuna (Lc 18,1-8) i la súplica del publicà al temple (Lc 18,9-14). I això que en els inferns el ric repeteix una súplica semblant a la del recaptador: «Tingues pietat de mi» (Lc 16,24; 18,13). No obstant això, és l'únic cas en què la súplica d'un home no és escoltada, perquè la situació s'ha tornat irreparable.

Com és concebible una situació irreparable per a la infinita misericòrdia de Déu? Si, tal com veurem amb la paràbola del jutge injust i de la vídua importuna (Lc 18,1-8), l'oració perseverant és capaç de canviar el cor de Déu, per què la del ric no pot modificar ni un mil·límetre la seva condició? Serem portats a sostenir que la situació s'ha tornat irreparable perquè en l'eternitat falta el temps; i és la resposta més lògica, encara que no sigui citada en la paràbola.

El moment de canvi exposa la raó principal per la qual la situació del ric és irresoluble. Quan el ric està en els inferns i veu a Llàtzer al si d'Abraham, el reconeix i ho crida dues vegades pel nom. Així es condemna a si mateix amb les seves pròpies paraules: coneixia Llàtzer durant la vida terrenal, però ho havia ignorat sempre. Amb fi art narratiu, el moment de canvi està relacionat per contrast amb les dues precedents paràboles de la misericòrdia: «Ho va veure i es va compadir d'ell», es diu del bon samarità (Lc 10,33). «Quan encara era lluny, el seu pare el va veure, es va compadir», es repeteix per al pare misericordiós (Lc 15,20). I ara el ric «veu a Abraham de lluny i Llàtzer» (Lc 18,23). No «ho va veure», com es llegeix en moltes traduccions, sinó «el veu»: el ric està obligat a veure en un present sense fi a Llàtzer, a qui no ha vist en el passat.

Per tant, la situació és irremeiable, perquè la compassió és possible mentre hi ha un pobre que jeu nafrat davant el portal d'un ric; després ja no té sentit i és, de fet, impossible. La misericòrdia de Déu es conjuga sempre amb la del proïsme; i quan falta aquesta no hi ha espai tampoc per aquella. No per casualitat Déu no és esmentat en tota la paràbola: parla i actua per mitjà d'Abraham.

De tota manera, la paràbola sobre la misericòrdia a l'inrevés, conté també la via que ofereix als oients el no caure en la condició del ric: Moisès i els Profetes o, com veurem d'aquí a poc, la causa per la qual els pobres són el camí per a la salvació o la condemna per a qualsevol ric. El pobre ignorat en el món és reconegut pel ric en l'eternitat!