Lliures del món

El món ha estat i està constantment subjecte a la moda. Cada moment porta nous corrents de pensament, sentiments i accions on determinats valors s’accentuen i d’altres s’obliden. La moda canvia constantment.

Qui viu totalment submergit en les coses d’aquest món, pot reaccionar dins d’una gamma d’actituds que van des del conformisme extrem fins a la rebel·lia inconformista. Però no ens enganyem: el rebel i el conformista s’assemblen molt entre si, perquè tots dos tenen com a referència sòlida els criteris ambientals del moment.

A l’home que viu immers en el món no li és possible una actitud de veritable llibertat, perquè es veu obligat a adoptar qualsevol d’aquestes actituds esmentades. I cap d’aquestes actituds neix de la profunditat personal, sinó de les canviants circumstàncies temperamentals o ambientals. Solament és lliure aquell que no actua per adhesió o rebuig del medi social i no es deixa configurar per referència positiva o negativa al món present, sinó que busca els valors immutables en el temps i en l’espai.

En definitiva és lliure el cristià perquè viu en Crist, l’Home nou, i no fixa els ulls en les coses visibles temporals sinó en les eternes (2 Co 4, 18). El cristià desitja la llibertat d’aquell que “ha vençut el mon” (Jo 16, 3). “Deixant, doncs, la vostra antiga condició, despulleu-vos de l’home vell, viciat per la corrupció de l’error; renoveu-vos en el vostre esperit i vestiu-vos de l’home nou, creat segons Déu en justícia i santedat veritables” (Ef 4, 17-24; Rom 13, 12-14); “No es posa vi nou en bots vells, perquè rebenten els bots i el vi vessa, i es fan malbé bots i vi” (Mt 9, 17).

La conversió personal a Crist ha de ser de dins a fora, de manera que les circumstàncies de vida es transformin a mesura que el canvi interior ho exigeixi i ho faci possible, però en tot moment la iniciativa del canvi exterior procedeix d’una conversió interior, sota l’impuls de la gràcia de Déu. El creient és capaç de concebre un món diferent que intueix per la fe i això el permet de relativitzar la societat en la qual vivim.

En canvi, si estem massa immersos en el nostre món podem perdre la capacitat d’imaginar com es podria millorar, com hauria de ser aquest món per ser millor. El cristià vol viure lliure del món, amb la llibertat dels fills de Déu.

I no ens enganyem, aquest vent de la moda també bufa dins de l’Església. La moda en la valoració de la solitud o de la comunitat, de l’acció o de la l’evangelització assenyalen que no sempre els cristians ens deixem portar solament per l’Esperit Sant i el desig d’acomplir la voluntat de Déu sinó de models espirituals amb més o menys èxit o fecunditat a l’interior de la comunió eclesial.

És important entendre bé -com ens recorda el Concili Vaticà II- que els cristians tenim la possibilitat de santificació sense sortir de la vida ordinària dels homes i dones del nostre temps, però que ens cal deixar-nos seduir per l’Esperit, que és qui veritablement ha de configurar la nostra vida. “Si busqués agradar als homes no seria servent de Crist” (Ga 1, 10). La força immensa de l’amor és on els sants trobaren el tresor que els va deslliurar de la presó de l’egoisme i els portar a oblidar-se d’ells mateixos per imitar a Crist.