La vida veritable

Hem de comprendre el que passa dijous a la llum dels esdeveniments del Divendres Sant, que és precisament quan s'hauria d'haver celebrat la Pasqua jueva. Serà llavors quan es realitzarà el seu lliurament total.

En la mesura que l'Oració Sacerdotal és una forma de posar en pràctica el lliurament de Jesús, constitueix el nou culte i està intensament i internament unida amb l'Eucaristia. Neix alhora l'Església, amb l'Eucaristia i el Sacerdoci.

"Aquesta és la vida eterna és que et coneguin a tu l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist "(Jn 17,1-3)

Aquest és un dels grans temes de l'Oració Sacerdotal: la vida eterna. El tema de la vida, que apareix ja des del pròleg de sant Joan, impregna tot el seu evangeli, però aquesta expressió tan coneguda de la "vida eterna" adquireix ara un significat diferent.

Per descobrir-ho cal anar fins a un altre moment de la vida de Jesús: el de la Resurrecció de Llàtzer. Efectivament, l'evangeli narra el diàleg que sosté Jesús amb Marta, després que aquesta es queixi del "retard" amb què Jesús arriba a Betània. Efectivament, llavors Llàtzer portava ja quatre dies mort. I és en el context d'aquest preciós diàleg en què Jesús diu a Marta: "Qui creu en mi, encara que mori viurà". "El que està viu i creu en mi no morirà per sempre". "Vida eterna", no significa la vida eterna després de morir, sinó la "vida veritable", la "vida autèntica" o vida en si mateix. El que desitja Jesús de Marta és que abraci del tot la vida mateixa que resideix en Ell.

Desitgem viure autènticament, del tot, plenament, intensament: i aquesta és la vida eterna: "que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, ja qui tu has enviat, Jesús ". Això és el que realment interessa, abraçar ja des d'ara la vida veritable que res ni ningú pugui destruir.

També els havia dit Jesús als seus deixebles "D'aquí a poc el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc i també vosaltres viureu." (Jn 14,19). Aquest viure ja no està en el viure físic.

El característic del deixeble de Jesús és que viu. De fet als primers cristians se'ls va cridar "els vivents" (hoizóntes). El característic de Jesús en el seu testament és animar-nos a viure. El coneixement de la vida eterna no és un coneixement merament intel·lectual, sinó un coneixement que crea comunió, que crea relació. Aquest coneixement de Déu se'ns ofereix per la fe i en el qual volem seguir creixent. Creure en Déu és fiar-nos d'Ell i dipositar la nostra vida a les seves mans: això és vida.

Jesús ho deia amb aquelles maneres de parlar que encara sorprenen avui. "El que reté la seva vida, la perd, i el que la dóna, aquest en té." La vida eterna és "que et coneguin a tu i aquell que tu has enviat, Jesucrist".

Certament, nosaltres som l'objecte de la fidelitat de Jesús a l'encàrrec que el Pare li fa. Jesús troba la seva "glòria" en retornar al Pare. Jesús té la seva glòria a nosaltres. Nosaltres som la seva glòria. Si nosaltres arribem al Pare, Jesús s'alegra. Si no, s'entristeix. On li va l'honra Jesús és que tornem a Déu. Aquesta va ser l'actitud interior de Jesús en el sopar del Dijous Sant i en el seu lliurament de divendres a la creu.

Però aquesta actitud interior és la que constantment Jesús viu davant el Pare, intercedint per nosaltres. I és amb aquesta actitud interior amb què la litúrgia connecta en cada acció que transcorre en el temps. Som nosaltres els que canviem i passem i deixem de celebrar una acció litúrgica o una altra, però totes elles reben el seu impuls i la seva vida de la seva unió amb la constant intercessió de Jesús davant el Pare.

Fer "memorial" no és un record inútil ni una repetició; és el cor de la roda que roman present en el centre del temps que -per fora- transcorre i passa. L'eternitat no és un temps allargat a l'infinit sinó l'Infinit present i simultani a tots els nostres instants fugaços. Fer memorial és viure eternament en cada moment.