La llibertat sense un nord cau en el buit

Vivim en un ambient on es dóna una forta exaltació de la llibertat, però malentesa. L’home està cridat a ser lliure, però la finalitat de la llibertat és la veritat i l’amor. La llibertat és el mitjà que se’ns dóna per encertar en les veritables raons de l’existència, no per romandre esclaus de personatges o idees insubstancials on perdem l’aspiració a l’infinit. Quan el nostre cor corre vertiginós vers els ídols de fang que aviat s’esquerden, el nostre final ens deixa insatisfets, pretenent una felicitat inabastable.

L’home s’ha construït una forma particular d’espiritualitat segons la seva perspectiva. És ell qui decideix el que està bé i el que no; acaba fabricant-se una ètica a la seva mida i instrumentalitza els altres com a objectes. No s’adona però, que cada vegada està més lluny del veritable amor. L’amor consisteix en l’entrega que busca el bé de l’altre, mentre que l’egoisme es mou en la recerca desenfrenada de plaers, d’esquena a la solidaritat amb els altres. De fet, ens cal somniar per superar el cinisme.

Ens cal un esquema referencial, atractiu, suggerible, amb força per arrossegar-nos; només així cada home pot considerar-se una promesa, una realitat que no es destruirà amb el pas dels anys, ni desapareixerà davant els giravolts i les modes. Donant a la nostra vida valors forts i convincents no fugirem de nosaltres mateixos com ens proposa la cultura actual. Ara bé, a més de la força dels ideals, ens cal conèixe’ns a nosaltres mateixos. Sempre hi ha parcel.les, plecs i segments de nosaltres que és convenient desxifrar en el seu veritable significat. La dinàmica interior necessita ser argumentada, teixida amb continguts sòlids que projectin la nostra vida vers el futur. El centre de la nostra identitat té una part que dóna al carrer i una altra que es tanca sobre la seva pròpia estructura.

Vivim en temps en què tot s’exterioritza. Es viu vers l’exterior, cercant de donar una impressió, una imatge d’un mateix i, en moltes ocasions, podem quedar atrapats en les xarxes de l’aparença. En la intimitat hom es troba amb un mateix. Aquell qui viu pendent de la seva aparença o d’impressions fugisseres, renuncia al seu propi interior. Viure de portes endins ens permet també d’assaborir i conèixer els que viuen a prop nostre i educar el nostre propi projecte personal des dels estrats més profunds de la interioritat. No hem de tenir por a la soledat quan, des d’ella, podem comprendre millor la nostra pròpia història i reorganitzar-nos de nou.

Un altre dels perills de la pressa i el soroll sistemàtics és el cinisme. Ens tornem pragmàtics. Coneixem el valor de totes les coses, però de veritat no confiem en cap. El que avui es critica, demà es defensa amb passió; l’important és el moment, l’instant concret que vivim; ens apuntem amb qui guanya, i, de mica en mica, el vertigen de la fugacitat i de la urgència ens torna cínics. Sembla que el plàstic sigui un signe dels temps. Tot és usar i llençar.

La moral del pragmatisme ens torna freds, sarcàstics i un xic insensibles. Davant aquesta mística del no-res, del tot s’hi val, ens cal lluitar per la coherència personal, tot apostant clarament pels valors immutables i positius i per uns ideals de transcendència que ens ajudin a descobrir tota la bellesa, noblesa i grandesa que hi ha en el món. En una paraula, es tracta de tornar a l’home espiritual.