La intimitat personal

Hi ha altres característiques personals, que han vingut a anomenar-se "transcendentals personals" i que vindrien constituïdes per aquelles característiques que són degudes a la persona pel seu mateix arrelament en l'ésser.

Entre ells podem citar la intimitat, per la qual tota persona roman estable en el seu món interior, aquest lloc sagrat que sempre està "darrere" de la seva activitat. Comprenem el que una persona fa, diu o pensa, però l'ésser personal és el propietari d'aquesta activitat des d'un espai anterior que posseeix nom propi i destí etern. Aquest espai personal anterior i interior de tota activitat personal, aquest estar "dins" i "darrere" de tota manifestació pot dir intimitat o vida interior des del qual tota persona pot donar-se als altres pel diàleg personal, la confidència o les altres relacions interpersonals.

El desenvolupament d'aquests transcendentals personals planteja veritablement la necessitat i conveniència de traslladar el debat antropològic cap a la zona metafísica i espiritual en què certament troba tota persona la seva autèntica i més fonamental constitució. La unitat metafísica de la persona humana ens mostra la tendència existencial cap a la unitat i l'harmonia psíquica.

La multitud d'accions o operacions personals reclama un esforç que facin convergir diferents nivells vitals de manera que l'harmonia psíquica pot plantejar-se com un veritable objectiu a aconseguir.

En primer lloc, cal que la persona estigui reconciliada amb el seu inconscient, que tot i ser molt important no és tan hegemònic com es pensa. La persona conviu i es desenvolupa amb molts elements biològics, genètics, psicològics, cognitius, afectius, educatius i culturals. Tots aquests estímuls condicionen el nostre ésser i el nostre actuar, però queda lloc per l'harmonia entre l'inconscient i la vida conscient.

En molts casos es tracta d'una harmonia imperfecta i depenent del grau de control que la nostra llibertat exerceix sobre les tendències i sentiments. Hi ha opinions que aconsellen sense mesura un mer control tècnic o clínic sobre l'inconscient, encara que normalment aquesta solució purament tècnica no és suficient per aconseguir una veritable harmonia personal.

Tampoc sembla aconsellable un imperi despòtic de la raó abstracta i de la voluntat dominadora sobre les tendències inferiors. Encara que no hi ha dubte que l'harmonia i la unitat personal necessiten l'esforç de la voluntat, hauríem d'allunyar-nos dels models rigoristes del pur compliment del deure. Aquest esquema, propi de les ideologies d'un altre temps, primer dissenyaven l'home i la societat en què hauria de viure i després coaccionaven les dades perquè poguessin entrar en els esquemes preconcebuts.

Cal no oblidar que la salut personal necessita conviccions i motivacions interiors per poder aconseguir l'harmonia necessària. No hi ha unitat personal sense tenir en compte el ritme i l'oportunitat en què s'exerceix la llibertat humana i preveure la seva pròpia debilitat i fragilitat.

L'humanisme és un camí permanentment vàlid per aconseguir l'harmonia psíquica tan desitjada, ja que implica tot un programa d'educació de la voluntat, els sentiments i les tendències. Caldrà acceptar que, sovint, l'harmonia no es dóna o es dóna en un grau inferior al desitjat. La raó és la facultat personal que s'ha d'encarregar d'assenyalar l'objectiu comú a les tendències inferiors.

A poc a poc i gradualment, a través del costum i els hàbits, podem educar les nostres tendències perquè puguin servir a l'objectiu que la nostra llibertat decideix. Aquest govern de la raó no és despòtic sinó ètic, ja que evitant els excessos, busca el punt mitjà en el qual es troba la virtut.

L'ètica és, doncs, el millor camí i el més humà per harmonitzar i optimitzar les nostres tendències, alhora que ens proposa redescobrir la bellesa de modelar la nostra pròpia conducta. Que cada persona desenvolupi el seu propi perfeccionament és una digna tasca que reserva a les persones un camp meravellós de creixement personal i harmònic.