La felicitat necessita un projecte

En la realitat no només hi ha el que hi ha i prou. Aquesta facticitat que se’ns vol imposar és un engany. En la realitat hi ha el que de fet hi ha i també el que hi pot haver. Aquesta possibilitat, el que hi pot haver i encara no hi és, és justament el projecte que anem realitzant amb la nostra llibertat. La llibertat, si no volem que caigui en el buit, si la volem plena de contingut i fecunda, l’hem de concebre com la possibilitat humana de fer reals els somnis, els projectes, les possibilitats que hi ha inserides en el nostre ésser. No existeix felicitat ni llibertat sense projecte.

Tothom coincideix en afirmar que la felicitat és la màxima aspiració de l’home, però sovint s’equivoca pensant que és un estat definitiu i acabat que es troba al terme del seu camí. Més aviat la felicitat la trobem a través del recorregut de l’existència. La felicitat absoluta no existeix, és una utopia inabastable, davant de la qual el que podem fer és gaudir dels bons moments i tenir una projecció de futur. Cal allunyar-se de la promesa d’una felicitat fàcil, que sovint se’ns presenta com objecte de consum. Més aviat el camí de la felicitat ha de construir-se i fer-se de petites il.lusions, embastades per un argument que els doni solidesa.

D’aquestes il.lusions, unes sortiran i altres no, però serà clau no donar-se per vençut en aquesta lluita personal, ja que, en aquesta barreja d’alegries i tristeses, de llums i d’ombres, sabrem descobrir el que és positiu a la nostra experiència existencial. Perquè la felicitat sigui més que un miratge d’estones més o menys gratificants, és a dir, per aconseguir aquell argument que doni solidesa a les nostres il·lusions, cal ordenar els batecs de la vida afectiva. Si no ho fem, podem acabar rebel·lant-nos en comprovar el frau en el qual hem viscut.

Per altra banda, la felicitat s’aconsegueix amb una vida coherent. Per ser feliç cal que la vida sigui argumental i coherent. Però cal lluitar perquè no es produeixin contradiccions entre els diversos elements que conformen la vida. Aquest és el preu de la unitat interna, en la qual es relacionen les idees amb les accions. Sovint, l’ambient postmodern ens porta al consumisme com hàbit de conducta i estil de viure i de pensar. Així, qualsevol idea, seguretat, il·lusió o sentiment se’ns torna fugisser i caduc. Tot passa ràpid, res no roman. I en aquesta velocitat cap el no-res, nosaltres arribem tard.

És la mateixa marca del nihilisme que adorm la consciència i la fa lenta a la reacció, incapaç de decisió, i sense uns contorns definits pels quals valgui la pena esforçar-se. Primer ens hem d’allunyar dels succedanis: benestar, nivell de vida, plaer, satisfacció personal sense problemes, o triomf fàcil en qualsevol àmbit de la vida. Ens adonem que en el rerefons de la felicitat hi ha la fidelitat, és a dir, la lleialtat als principis, la perseverança en els ideals nobles, la tenacitat. En mantenir els criteris de conducta malgrat l’onatge de tantes circumstàncies.

En la veritable felicitat s’alineen la coherència, la vida com argument, i l’esforç perquè surti el millor que portem dins i la fidelitat, que ens donarà un cert grau de maduresa i equilibri psicològic.