La fe és un regal

Jesús declara a Pere que aquesta Revelació no li ha vingut «de la carn ni de la sang, sinó el meu Pare del cel» (Mt 16, 17). La fe és una gràcia, un do de Déu, una virtut sobrenatural infosa per Ell, però és també un acte humà. No és contrari a la llibertat ni a la intel·ligència de l'home posar confiança en Déu i adherir-se a les veritats per Ell revelades.

El motiu de creure no rau en el fet que les veritats revelades es vegin clares i intel·ligibles a la llum de la nostra raó natural; no obstant això, la fe és certa, i més certa que tot coneixement humà, perquè es basa en la Paraula de Déu.

Ara bé, per poder ser humana, la resposta de la fe que l'home dóna a Déu ha de ser "voluntària" (CIC n.153-160). Aquesta capacitat d'acceptar les coses no tant perquè les descobrim evidents, sinó perquè sabem que són bones, implica un acte de la voluntat en el qual trobem quatre moments.

Si féssim una radiografia de l'acte de fe, podríem assenyalar aquests quatre moments encara que la seva distinció sigui fruit d'una anàlisi racional de l'acte de fe, un acte que es dóna en realitat d'una manera totalitzadora i immediata.

En primer lloc, la proposta per part de Déu, és a dir, la Revelació.

En segon lloc, la bona voluntat per part nostra, és a dir, una actitud d'acollida i obertura a la seva acció. En les coses de la fe, hi ha llum suficient per a aquells que la desitgen, i també suficient foscor per a aquells que no la desitgen.

En tercer lloc, el do de Déu, que és una atracció per mitjà de la qual Déu mateix il·lumina la intel·ligència i mou la voluntat per buscar-lo com el nostre bé total.

I, finalment, l'home se sent inclinat a creure tot acceptant uns senyals que pot ser que en principi veiés fosques, però que ara li semblen suficients per iniciar el camí de l'assentiment.

"La raó, guiada per la fe, quan amb tota cura, troba, per do de Déu, algun coneixement, i molt fructífer, dels misteris. Això succeeix, en ocasions, per semblança d'aquells que ja coneixem naturalment, en ocasions per la connexió que hi ha entre els mateixos misteris. Però mai no està prou preparada per entendre'ls del tot, ja que els misteris, per la seva pròpia naturalesa, sobrepassen el nostre enteniment, ja que encara que són revelats, romanen encoberts en l'assentiment de fe i embolicats en una certa foscor. «Sabem que mentre vivim, com emigrants en el cos, ens trobarem lluny del Senyor; ja que vivim en la fe, no en la visió» (2Co 5, 6)". (Constitució De Fide Catòlica, c.4)