La fe és un do gratuït

Per què les coses han de ser de tal manera que l'home no li és suficient allò que li és naturalment accessible? Per què hem d'acceptar una cosa que no és comprovable, i a través d'un testimoni que no podem trobar en nosaltres de forma immediata i amb un assentiment incondicional i absolut?

Hem de recordar que ser criatura és rebre permanentment el ser i no estar mai acabat. Per naturalesa estem sempre a l'espera de Déu i la fe en la Revelació és una cosa natural, en el sentit que si Déu ha parlat, seria contrari a la naturalesa humana no creure. Per tant, no és correcte tenir una idea massa exagerada del caràcter sobrenatural de la fe.

Si la fe implica una actitud de fidelitat respecte a la totalitat de la veritat, ha de ser més natural que l'actitud crítica i racionalista. Es té per crític a aquell que no accepta sinó allò que sosté amb una bona demostració; però, no és més crític -en el sentit raonable- aquell que, perquè no se li escapi cap element de la totalitat, prefereix una seguretat més imperfecta abans que un menor contacte amb la realitat? Potser per això el crític és més sistemàtic però menys obert; raona amb un sistema de veritats més coherents, però totalment acabat i amb menys elements.

És cert que avui no podem sentir la presència de Déu amb la ingenuïtat d'altres èpoques. Però, al mateix temps, no pot haver-hi fe si no hi ha comunicació de Déu, és a dir, Revelació. I aquesta Revelació és una comunicació de llum interior intel·ligible, per mitjà de la qual el coneixement es posa en condicions de percebre allò que no pot percebre amb la pròpia llum.

La fe tradicional del carboner no és sofisticada però és assenyada, ja que també el més allunyat, el menys informat, participa de la veritat revelada. Té un caràcter universal, gens banal i tampoc gens elitista.

L'obediència de la fe té un nucli metafísic: la inacababilidad de l'home i la seva creaturabilidad. La intuïció d'una Revelació esdevinguda no serveix de res si no la precedeix una meditació sobre la situació metafísica de l'home com a criatura. L'acceptació de comunió és una cosa vital.

Cal una actitud d'obertura, una actitud d'atenció que res té a veure amb l'objectivitat asèptica del crític, i que té molt a veure amb l'ascètica del pobre que ni es preocupa de la seva pròpia sobirania, ni el molesta la comunió, ni li traven les mediacions.