La fe és un acte d'amor

No és que el creient cregui únicament perquè vol creure, en el sentit de buscar la satisfacció d'un desig o la projecció d'unes necessitats. Certament això seria irracional. És lògic que els continguts de la fe l'afectin com a objectes d'esperança o de desig. Però aquest no és el motiu formal de voler creure.

Ara bé, si no és ni la llibertat ni l'evidència racional, quina és la raó de voler creure? La raó de voler creure és la persona del testimoni. El creient vol el testimoni, l'estima, el vol en la mesura que té per certa la seva paraula, el vol perquè desitja la unió espiritual amb qui li parla, el vol perquè vol veure totes les coses com ell les veu i l’estima perquè pensa que és bo fer-ho així. Com diria Newman, «crec perquè estimo».

Qualsevol que parli a un altre li està oferint una certa unió amb ell, i qui escolta, l'accepta. Només així es crea una participació i comunió en el coneixement de l'altre. Aquesta adhesió i donació amorosa no es recolza en la fe sinó que és la causa de la fe.

De fet, dir que és millor saber fiant-se d'un altre en lloc de no saber res no va contra el desig de conèixer sinó contra l'orgull de conèixer-ho tot per un mateix. Les regles del racionalisme no serveixen per a aquest tipus de coneixement de fe que va més enllà d'elles.

Déu és l'única Veritat Absoluta i allò que Ell ens diu és veritable. Per això la fe és totalment segura: perquè és l'adhesió i l'assentiment a aquesta única possibilitat. D'aquesta manera podem dir que en la fe no és possible el dubte sobre si el que crec és veritat o no; encara que la fe no es fonamenta en l'evidència, i per tant, permet la inquietud de pensament.

A la fe del creient li és inherent interrogar-se, cercar, investigar, aspirar a allò que encara no hem aconseguit. També el dubte i l'opinió són intranquils. Però en el cas de la fe es troben dos elements junts: l'assentiment segur i la inquietud de pensament, i tots dos amb la mateixa força. Es tracta d'un pensar que no porta pau, encara que sigui un assentiment incommovible en el qual no és possible el dubte.

En la fe, l'esperit queda fixat però sense cap evidència, sinó pel voler de la voluntat. L'assentiment ve de la voluntat i per ferma que sigui, no posa fi a la investigació inquieta però insatisfeta. Mentre que el dubte apareix per falta de fermesa en l'assentiment, en canvi, la inquietud de pensament només es dóna precisament si l'assentiment és cert. És precisament qui es fia i no veu, el que creu amb seguretat allò que no té, qui està inquiet.

Precisament perquè creu sense reserves, el deixa intranquil un coneixement que li manifesta i al mateix temps li amaga la realitat.