La compassió d'un estranger II

4. El tomb

A la pregunta del mestre de la Llei, Jesús respon amb la paràbola del bon samarità; i la paràbola il•lumina la vida perquè dóna un tomb a la manera comuna de pensar. Pel que fa als debats més vius en temps de Jesús, hem observat que aquell sobre la identitat del proïsme estava entre els més encesos. Cada moviment tenia una manera diferent d'entendre el proïsme al qual estimar.

Jesús aporta la resposta més original perquè, recolzat en el que ha comptat en la paràbola, dóna la volta al debat. Si al començament el proïsme és el moribund, al final és el samarità. El moribund respon a la pregunta del doctor («Qui és el meu proïsme?»), El samarità a la de Jesús: «Qui d'aquests tres et sembla que va ser proïsme de qui va caure en mans dels bandolers?».

El doctor no s'adona encara que està a punt de convertir-se en part de la qüestió. Amb una veritat franca reconeix que el proïsme ja no és el moribund, sinó el que ha tingut compassió d'ell. Així és obligat a donar la resposta que no voldria: el proïsme és el samarità, al qual, però, es guarda bé de nomenar com a tal. Llavors Jesús li revela com la paràbola il·lumina la vida. L'exhorta a entrar en la lògica de la paràbola, com un lector en el relat: actuar com el samarità, fent-proïsme de l'altre.

Plantejada a partir de l'altre, la pregunta sobre el proïsme provoca un debat sense solució. Només quan la pregunta es dirigeix a un mateix és possible resoldre la qüestió. La paràbola transforma la manera comuna de pensar al proïsme a partir d'un mateix: només així el proïsme és definit no a partir del seu origen religiós, cultural o social, sinó a partir de la seva compassió per l'altre.

5 Jesús, el bon samarità?

Des de l'època dels Pares de l'Església la paràbola es va llegir amb els trets humans de Jesús. Clement Alexandrí comenta així: «Quin altre ha tingut compassió de nosaltres, de nosaltres que amb les moltes ferides -amb les nostres pors, passions, enveges, afliccions i goigs dels sentits- havíem caigut ja en mans de la mort, del príncep del món de les tenebres? Jesús és l'únic capaç de curar les nostres ferides, perquè talla els sofriments de manera absoluta i fins a l'arrel» Diferents detalls de la paràbola poden fer pensar en Jesús que, entre altres coses, es va parar a parlar amb una samaritana (Jn 4,9).

Una compassió tan íntima i capaç de transformar-se en cura pels malalts és pròpia de Jesús. També els detalls secundaris, com el de la partida de la posada, fins a la tornada del bon samarità, han fet pensar en el període que transcorre entre la resurrecció de Jesús i la seva segona vinguda. No obstant això, empobriria la paràbola interpretar-la només mirant a Jesús. Tot el que diu del samarità val per a Jesús, per a la comunitat cristiana, en la qual la dedicació al proïsme es transforma en cura atenta, i per a qualsevol persona que es reconeix en l'altre.

Per tant, la paràbola interpreta la vida quotidiana de cadascú i la transforma des de dins: explica el doctor de la Llei de quina manera l'amor a Déu no pot ser separat d'aquell pel proïsme.

6. El compliment de la Llei

Les primeres comunitats cristianes es van situar en la trajectòria de Jesús i van aprofundir en l'impacte de la paràbola del bon samarità. En dues ocasions sant Pau reprèn el debat sobre el manament més important de la Llei. Davant els cristians de Galàcia, que s'arrisquen a devorar-se entre ells, recorda: «Doncs tota la llei arriba a la seva plenitud en aquest sol precepte: Estima els altres com a tu mateix» (Ga 5,14). La llibertat cristiana és absoluta perquè és do de Crist: «Per ser lliures ens va llibertar Crist» (Ga 5,1). I precisament per això aquesta no pot transformar-se en anarquia, sinó que s'encarna en el servei o en l'amor al proïsme.

Quan després es dirigeix als cristians de Roma, sant Pau torna sobre el manament de l'amor i el considera l'únic deute que els creients han de conservar, perquè sempre s'és incomplet en l'amor (Rm 13,9). En les dues ocasions Pau no esmenta l'amor a Déu, sinó que desplaça l'atenció cap a l'amor al proïsme. Com és possible un desequilibri tan accentuat, fins a callar sobre l'amor a Déu? La raó es dóna a la primera carta de sant Joan: «Doncs qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (4,20).

El gran risc que albira Pau i Joan és que, en nom de l'amor a Déu, a l'Església es puguin cometre greus abusos i omissions. Perquè l'amor a Déu és fàcil d'adaptar a les pròpies exigències; difícil és estimar al proïsme de carn i ossos. Per tant, no és l'amor a Déu el que genera aquell pel proïsme, sinó que l'amor al proïsme és el mirall de l'amor a Déu. No obstant això, per no enganyar-se és oportú tornar a les fonts: l'amor que Déu té per nosaltres. En la seva primera carta, sant Joan necessita que «Nosaltres estimem, perquè ell ens ha estimat primer» (4,19).

Com més s'és omplert per l'amor de Déu, tant més s'està en condicions d'estimar l'altre. L'amor al proïsme neix no d'un projecte social, ni per simple altruisme: seria un xàfec d'estiu! Més aviat és l'amor que Déu i Jesucrist tenen pels éssers humans el que proporciona la disposició incansable en tots són obligats a «no viure més per a si mateixos, sinó per a aquell que va morir i va ressuscitar per ells» (2Co 5,15).

La paràbola del bon samarità dóna sentit a la vida humana: fer-se proïsme de l'altre perquè, en definitiva, Déu s'ha aproximat i continua inclinant-se en Crist sobre les ferides humanes. Aquesta bolcada implica el doctor de Llei i li imposa canviar de mentalitat. No es tracta d'escollir entre l'amor a Déu i l'amor al proïsme, sinó de reconèixer que qui estima el germà que veu, estima sempre Déu, que no veu, mentre que -amarga realitat de la vida humana- no sempre passa el contrari. L'amor a Déu transita sempre per l'amor cap a l'altre, del qual cal fer-se proïsme.