La compassió d'un estranger

LA COMPASSIÓ D'UN ESTRANGER: El bon samarità (Llc 10,25-37)

La del bon samarità és una de les paràboles més provocadores de Jesús. Fa poc que ha emprès amb els deixebles el viatge cap a Jerusalem; i troba a un doctor de la Llei amb el qual manté el diàleg sobre com posseir la vida eterna. El doctor intenta posar-lo a prova sobre una de les qüestions més debatudes: quin és el manament més important de la Llei del qual depèn la vida eterna?

La situació inspira la paràbola del bon samarità que aclareix la intricada relació entre la Llei i el seu centre: Es va aixecar un mestre de la Llei, i va dir per posar-li a prova: «Mestre, que he de fer per a posseir la vida eterna?». Ell li va dir: «Què hi ha escrit a la Llei? Com llegeixes?». Va respondre: «Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces i amb tot el pensament, i el proïsme com a tu mateix». Jesús li llavors: «Has respost bé. Fes això i viuràs». Però ell, amb ganes de justificar, va dir a Jesús: «I qui són aquests altres?». Jesús respongué:

«Baixava un home de Jerusalem a Jericó i va caure en mans de saltejadors que, després de despullar i copejar-li, es van deixant-lo mig mort. Casualment, baixava per aquell camí un sacerdot i, en veure'l, va fer marrada. De la mateixa manera, un levita que passava per aquell lloc el va veure i va donar una volta. Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí i, acostant-, li amorosí les ferides, tirant-hi oli i vi; pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure dos denaris i els va donar a l'hostaler i va dir: "Cuida d'ell i, si gastes una mica més, t'ho pagaré quan torni". Qui d'aquests tres et sembla que va ser proïsme de què va caure en mans dels bandolers?». Ell va dir: «El qui la misericòrdia amb ell». Jesús li va dir: «Vés i tu fes igual».

1. El més important dels manaments

Entre els diversos grups religiosos a Palestina en temps de Jesús sembla que eren debatudes dues qüestions centrals sobre la Llei de Moisès: quin és el manament més important? I qui és el proïsme a qui estimar? La multiplicació de les lleis feia necessari arribar a una síntesi essencial de la Llei. A l'altre plat de la balança les tensions polítiques entre els diferents grups, compresos els samaritans, demanaven que es definís el proïsme al qual estimar: només qui pertany al mateix moviment religiós o també el que comparteix, d'una manera o d'una altra, la fe en l'únic Déu, com ho feia un samarità?

Per tant, si bé la pregunta del doctor és tendenciosa perquè busca fer caure Jesús en el parany, reflecteix el que es debatia entre els diversos moviments de Palestina. La primera part del diàleg afronta la qüestió: enfront de la multiplicació de les lleis, el doctor de la Llei i Jesús concorden que l'amor a Déu i al proïsme és la condició necessària per a posseir la vida eterna. El doctor de la Llei cita, en la mateixa resposta, el passatge de Dt 6,5 i el de Lev 19,18 per unificar l'amor a Déu i al proïsme. En aquest punt el doctor de la Llei intenta una trampa més insidiosa: qui és el proïsme a qui estimar? El germà, el familiar, l'amic, l'estranger o fins i tot l'enemic? Amb una magistral estratègia, Jesús sintonitza la paràbola del bon samarità amb els dos manaments: parla del manament de l'amor al proïsme per incloure el de l'amor a Déu, sense esmentar-ho.

2. El sacerdot, el levita i el samarità

Com de costum els personatges de la paràbola són anònims, mentre que l'atenció de Jesús es concentra en les seves identitats religioses i ètniques. Jesús parteix d'una situació llunyana: encara no ha arribat a Jericó, en el viatge cap a Jerusalem, i ja pensa en un home que baixa de la ciutat santa de Jericó. El camí que posava en comunicació les dues ciutats (aproximadament 27 quilòmetres) era perillós perquè era travessat pel Wadi Quelt. Mentre Jerusalem està a 750 metres d'altitud, Jericó està aproximadament a 400 metres sota el nivell del mar. Per això, com explica la paràbola, cal «baixar» de Jerusalem per arribar a Jericó.

Jesús narra com alguns bandits roben a un home i el deixen mig mort. La condició que està agonitzant assenyala un punt neuràlgic de la paràbola. Es pot entrar en contacte amb un moribund o no s'arrisca un a contaminar-se? No per casualitat són escollits tres personatges que, de maneres diverses, estan implicats en la qüestió del culte a l'únic Déu: un sacerdot que puja o baixa de Jerusalem pel servei en el Temple; un levita pertany a la classe sacerdotal, però que pot no exercir el servei de culte; i un samarità. I aquí comencen a no sortir els comptes perquè la tríada normal comprèn el capellà, el levita i l'israelita (Dt 18,1; 27,9).

El samarità és el tercer en discòrdia perquè, segons la mentalitat jueva, és un impur, al qual s'ha de considerar com un estranger. En el diàleg entre Jesús i la samaritana s'assenyala el principal motiu de desavinença entre els dos pobles: en quina muntanya cal adorar Déu? A Jerusalem o a la muntanya Garizim? (Jn 4,20). Segons la Llei de Moisès, qualsevol que toca un cadàver és impur durant una setmana; si es contamina i compleix un acte de culte, ha de ser expulsat d'Israel (Núm 19,11-13). La norma val amb més raó per al sacerdot, fins i tot en el cas d'un mort de la seva parentela (Lev 21,1-4).

D'aquesta manera s'escull una situació límit, en la qual el sacerdot i el levita són situats davant d'una alternativa entre l'observança de les regles de puresa de culte i el socors a un moribund. Tanmateix, és bo precisar que les normes cultuals no excusen al sacerdot i al levita, perquè en situacions com la de la paràbola també ells estan obligats a socórrer el moribund; i, en canvi, tots dos ho veuen i passen de llarg. Finalment un samarità veu al moribund, es compadeix i es fa càrrec d'ell.

Així la paràbola crea un contrast insostenible: el que no compleixen un sacerdot i un levita, el realitza un samarità, que és un enemic. El contingut de la paràbola comença a ser provocatiu perquè l'amor a Déu no garanteix l'amor al proïsme; és més, el que s'esperaria de qui més coneix l'amor a Déu (el sacerdot i el levita) el realitza qui és definit només per la seva diversitat. El moribund rep la salvació d'un estranger!

3. De la compassió a la cura

La paràbola aconsegueix el canvi quan es necessita que un samarità «va tenir compassió» del moribund (v.33); tant és així que al final el doctor de la Llei reconeix que el proïsme és «qui va practicar la misericòrdia amb ell» (v.37). Val la pena detenir-se sobre el verb que expressa la compassió del samarità. El verb «compadir» (splanchnízomai) deriva del substantiu splánchna que, en grec, són les entranyes humanes, inclòs el cor.

Segons la manera comuna de pensar en el temps de Jesús, amb les entranyes s'expressen els propis sentiments: l'amor, la compassió i la misericòrdia. El samarità no es limita a mirar el moribund, sinó que se sent implicat en el més íntim; i és aquesta compassió entranyable la que el posa en moviment per salvar el moribund. La veritable compassió no és un sentiment, sinó una acció que produeix la preocupació per l'altre. Amb atenció als detalls, Jesús compte l'ajuda que el samarità presta al moribund: se li acosta, desinfecta i embena les ferides, el carrega sobre la seva cavalcadura, el porta a la posada i en té cura. Superada la primera nit, que és la de més risc, el samarità adverteix que el moribund està viu i lliurament a l'hostaler dues monedes de plata, que corresponen a dues jornades de treball. Mentre s'acomiada, per reprendre el seu viatge, garanteix l'hostaler que si hi ha altres despeses, se'ls pagarà a la tornada.

De principi a fi no es diu res del moribund: no és definit pel seu origen ni per la seva classe social. Tota l'atenció se centra sobre el qual s'encarrega d'ell fins a sofrir en carn pròpia les conseqüències. La veritable compassió es compromet amb el bé i és guanyadora, tot i la pèrdua de temps i de diners que suposa. Comenta bé sant Ambròs de Milà: «No és la sang la qual fa al proïsme, sinó la misericòrdia» (Exposició de l'evangeli de Lluc 7,84).