La Biblia, és veritat?

Per criteris fonamentals d’historicitat s’entén els criteris que tenen una vàlua pròpia i que, per tant, autoritzen un judici cert d’autenticitat històrica. Aquests criteris no s’han d’aplicar de forma exclusiva, sinó en el seu conjunt.

Són el següents: Criteri de múltiple font

És el que es fonamenta en la coincidència de dades provinents de fonts diverses. Es pot considerar com a autèntica una dada evangèlica sòlidament testimoniada en totes les fonts (o en la major part d’elles) deis evangelis i en d’altres escrits del Nou Testament. Aquest criteri és d’ús corrent en la historia. Quan un mateix fet està testimoniat per diverses fonts independents, mereix ser reconegut com a autèntic. També val la pena considerar aquí l’existència d’altres múltiples fonts externes, que ens donen dades que coincideixen amb els relats evangèlics, però que provenen d’escrits contemporanis no-bíblics. La seva importància és molt interessant, perquè no pretenen donar cap tipus de testimoniatge de fe en Crist ni en l’Església; sinó només fan una constatació històrica d’uns fets, o la influència que exerceixen en altres elements de la historia dels homes.

Criteri de discontinuïtat

És el que es fonamenta en la discontinuïtat de les dades evangèliques enfront de les concepcions habituals en l’època de Jesús. Es pot considerar com autèntica una dada evangèlica (sobretot si es tracta de paraules i actituds de Jesús) que no es puguin reduir o deduir de les concepcions de judaisme o de l’Església primitiva. Per exemple, Jesús anomena a Déu “Abba” (és a dir, Pare), la qual cosa resulta inaudita en el judaisme antic. Jesús tampoc no parla com els altres profetes dient: Així parla Yahveh, sinó que utilitza la fórmula: “en veritat jo us dic” que era, certament, inusual entre els jueus. Naturalment no hem de fer d’aquest criteri un ús excloent. Jesucrist va ser un jueu de la seva època i, per tant, es lògic que en ell apareguin expressions, usos i costums del moment històric concret.

Criteri de conformitat

És el que es fonamenta en el fet de que el relat evangèlic és conforme amb la història del moment. Hi ha força conformitat dels relats evangèlics amb l’ambient palestí i jueu de l’època de Jesús, tal com ho coneixem per la historia, l’arqueologia i la literatura. De fet, la descripció de l’ambient cultural, social i econòmic de Palestina, tal com apareix ais Evangelis, és imatge fidel de la Palestina de llavors. Aquestes descripcions donen raó fiable del relat evangèlic. Per altra part, es pot considerar com autèntic un fet, una dita o un gest de Jesús que està en estreta conformitat no sols amb la seva època i ambient, sinó també i sobre tot amb l’ensenyament del missatge de Jesús, és a dir, fonamentalment amb la instauració del Regne messiànic. Aquesta autoritat de Jesús es complementa amb una profunda senzillesa en el parlar i en el fer. Malgrat la seva autoritat és accessible i humà. És admirable la serenitat i l’amor amb què tracta fins i tot els seus enemics. En la seva Passió, calla, pateix en silenci: "si ets fill de Déu, baixa de la creu" (Mc 15, 29-32); "Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan" (Lc 23, 34).

Perfil evangèlic de Jesús

En Jesús hi ha el reflex de la misericòrdia que té Déu pels homes. Jesús tracta especialment amb gran tendresa els pobres, malalts, nens i pecadors, i els predica el perdó i la misericòrdia. Ens ensenya que en el cel hi ha mes joia per la conversió d’un pecador que per la perseverança de noranta-nou justos que no necessiten convertir-se (Lc 15, 7, 10, 32). Jesús es compadeix de les situacions difícils que troba: guareix malalts, consola els pobres i els anomena benaurats. Jesús no exclou ningú del Regne de Déu. Només subratlla que la riquesa és un perill per entrar-hi. Interpel.la a la disposició de cadascú. El Regne de Déu implica justícia, basada en l’amor paternal de Déu que arriba a l’home com a perdó dels seus pecats i salvació definitiva. El Regne de Déu comenta en l’home per la conversió. Però el Regne de Déu no és només la conversió dels pecadors, sinó que és també la recepció de la filiació divina que Jesús ens porta, és a dir, reconèixer que som fills de Déu. “A la lectura de la sagrada Escriptura ha d’acompanyar l'oració, per tal que es realitzi el diàleg entre Déu i els homes, perquè a Déu parlem quan preguem, a Déu escoltem quan llegim les seves paraules”. (Sant Ambròs. Sobre els oficis, l, 20, 25)