La Bíblia no és un llibre de ciències

Consta, per la mateixa Paraula de Déu, que fou revelada per ser llegida al poble i explicada. Els mateixos profetes venen a recordar que el que Déu ha dit, el poble ho ha oblidat. És, però, una lectura que sempre fa la comunitat que, com a destinatària, pot entendre el missatge.

Però llegeix la comunitat amb l’ajut de l’intèrpret que Déu mateix suscita de forma carismàtica. És aquesta explicació la que té valor i esdevé norma. Les altres, queden com a aportació d’estudi i objecte de discussió.

El mateix passa ara a l’Església. L’Escriptura no sols ha estat formulada al seu interior, sinó que li ha estat deixada en dipòsit perquè la custodiï i interpreti adequadament. Per aquest motiu, escriu Sant Pere: «Sabent que cap profecia de l’Escriptura és objecte d’interpretació privada» (2 Pe 1, 21). Aquell carisma que tenien els guies d’Israel ha passat ais caps del nou Israel.

“Caldrà llegir l’Escriptura en la Tradició viva de tota l’Església. Segons una dita dels Pares, l’Escriptura es llegeix molt més dintre el cor de l’Església que no pas amb els altres mitjans materials de la seva expressió. De fet, l’Església porta en la seva Tradició la memòria viva de la Paraula de Déu, i l’Esperit Sant li dóna la interpretació espiritual de l’Escriptura”. (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 113)

Aquesta interpretació autoritzada resulta imprescindible. Sense ella és fàcil equivocar-se, com mostra la mateixa història. En efecte, l’autor de la llei fou condemnat en nom de la mateixa llei (Jn 19, 7) i tot per no haver entès que l’Escriptura parlava de Jesús (Jn 5, 39).

Les paraules, doncs, han de portar a la Paraula i és en aquest trobament on la lectura esdevé pregària. Aleshores el creient pot respondre a allò que Déu li diu, i es tanca l’autèntic cercle. El mateix Esperit Sant que ha inspirat als autors i fa intel·ligible el contingut revelat parla ara des de l’interior de l’home, «perquè nosaltres no sabem pregar com cal, però és el mateix Esperit que intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar» (Rm 8, 26).

L’Esperit Sant s’encarrega d’escollir les paraules humanes i d’omplir-les de veritats molt mes altes, d’un nivell molt superior. Déu vol expressar en cada paraula del text sagrat molt mes que allò que tots els comentaris i exegetes poden arribar a descobrir. Per això, s’entén que tot allò que la Bíblia ens ensenya sobre l’ordre natural sempre està en connexió amb la fe, amb la veritat estrictament sobrenatural.

Els fets històrics que la Bíblia transcriu no son res aïllats, sinó que ens volen conduir a la unitat d’un ensenyament estrictament religiós. La Bíblia, en aquest sentit, no és un llibre de ciències naturals, ni d’història. Inclús les mateixes paraules humanes reben un sentit molt superior quan són usades per l’Escriptura per descriure la intimitat de Déu.

Cal valorar adequadament la unitat de l’Escriptura. “L’Església exhorta també molt insistentment tots els cristians (...) que aprenguin l’excel·lència del coneixement de Jesús (Fl 3, 8) amb la lectura sovintejada de les divines Escriptures, ja que ignorar les sagrades Escriptures és ignorar el Crist (St. Jeroni)”. (Concili Vaticà II, Constitució Dei Verbum, 25)

La fe pressuposa el coneixement natural (Preambula Fidei). També aquí hem afirmat que en l’Escriptura hi ha una dimensió divina i una humana que es vinculen segons la relació que hi ha entre ambdós autors de la Bíblia. Donat que l’autor humà és causa instrumental, caldrà esbrinar què varen voler dir els autors de cada llibre, i allò què Déu ha volgut manifestar-nos en llurs paraules.