LLàtzer
Vaig tenir fam i no em donàreu menjar
3. «Vaig tenir fam i no em donàreu menjar»
Les paràboles que desplacen l'atenció cap a l'eternitat no són comptades per atemorir als oients, ni per a descriure, com farà Dante Alighieri en la seva Comèdia, l'infern, el purgatori i el paradís. Més aviat, amb aquestes paràboles sobre la fi de la vida humana, Jesús parla de l'eternitat per al temps o del futur per al present. Li interessa l'avui i porta al cas per tal per qüestionar als seus contemporanis. Entre desconeixement i reconeixement, la paràbola del ric i del pobre Llàtzer incideix amb ímpetu sobre el temps concedit a cada un.
En el contrast entre el desconeixement del pobre, que jeu davant el portal de palau, i el seu reconeixement a l'eternitat, la nostra paràbola prossegueix amb la del judici final en l'evangeli de Mateu 25,31-46. Si a la primera part de la paràbola del Fill de l'Home beneeix i acull quants, sense conèixer-lo, han donat menjar als famolencs, de beure als assedegats, acollit a l'estranger, vestit al nu, visitat al qual està malalt o a la presó, la segona part és implacable contra qui ha ignorat les anomenades «obres de misericòrdia corporals i espirituals». El criteri que separa les ovelles de les cabres o al que és beneït del que és maleït tanca la paràbola i val per a tots: «quant vau deixar de fer amb un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi de fer-ho», i el seu contrari ( Mt 25,45).
El que es diu en general per a les persones que no han estat socorregudes en la paràbola del judici, val per a la paràbola del ric i el pobre Llàtzer. Llàtzer molta gana, però el ric no li ha donat ni les sobres de la seva taula; està malalt o nafrat, el ric no ho ha visitat; està nu, però el ric no ho ha vestit; és un pelegrí, fet davant el seu portal, el ric no ho ha allotjat. Les obres de misericòrdia, enumerades en la paràbola del judici final, no han estat complertes amb Llàtzer, a qui el ric ha ignorat en vida, però al que és obligat a reconèixer per sempre.
Sobre la relació entre riquesa i pobresa, que es reflecteix en la paràbola, són necessàries diverses precisions, en cas contrari es cau en fàcils idealismes, que al final són inútils. A propòsit, la paràbola no explica la raó per la qual Llàtzer és portat al si d'Abraham, mentre el ric és destinat als inferns. D'aquesta manera s'evita considerar feliç al pobre perquè és pobre i maleït al ric perquè és ric. Hem pogut observar que la bolcada de la paràbola es troba no en les condicions de Llàtzer i del ric, sinó en el reconeixement de Llàtzer que el ric és obligat a veure en els inferns. No són la riquesa ni la pobresa com a tals les que garanteixen o exclouen el resultat positiu o negatiu del judici final, sinó la incapacitat o la capacitat de veure i de sentir compassió per l'altre. En això el drama del ric i del pobre Llàtzer dóna en el blanc per a qualsevol àmbit i en qualsevol temps en què sigui llegit. El pobre al qual el ric no veu en el temps està obligat a reconèixer-ho en l'eternitat, quan qualsevol compassió és ja inútil.
4. Moisès, els profetes i el cor humà
Per què Moisès i els Profetes poden convèncer més que la tornada d'un mort del més enllà? O, Per què la Paraula de Déu és l'única que està en condicions de portar el cor humà a la conversió? Per mitjà de l'evangeli de Lluc és possible reconèixer dues raons principals.
Primer de tot, perquè la misericòrdia surti del cor humà, només la Paraula de Déu pot ruixar evitant que es torni àrid. Sobre aquest aspecte és il·luminador la trobada del Ressuscitat amb els deixebles d'Emaús. A la primera part de la narració, «començant per Moisès i continuant per tots els profetes, els va explicar el que hi havia sobre ell en totes les Escriptures» (Llc 24,27). I després d'haver reconegut el Ressuscitat en partir el pa, els dos deixebles confessen: «No estava cremant el nostre cor dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?» (Llc 24,32). Quan la Paraula de Déu penetra al cor és capaç de revifar-ho i de curar-lo de tota mena de ceguesa i de sordesa: el fa capaç de veure el que no podia. El ric de la paràbola té una idea equivocada de la conversió: que depengui d'un prodigi, com fer ressorgir un mort. No s'adona que la conversió neix de l'escolta de la Paraula de Déu i no que un mort torni del més enllà.
Sobre la relació entre la Paraula de Déu (o Moisès i els Profetes) i la conversió és decisiu el verb que Abraham fa servir dues vegades en el diàleg amb el ric: «Escolteu [...] si no escolten Moisès i els Profetes [...] » (Llc 16,29.31). Mentre la Sagrada Escriptura segueixi sent un conjunt de llibres per llegir, serà incapaç d'obrir els ulls del cor humà. El ric és un fill d'Abraham i l'invoca diverses vegades des dels inferns: «Pare Abraham [...] pare [...] Pare Abraham» (Llc 16,24.27.30). Segur que coneix amb detall la Bíblia: l'ha llegit, però no l'ha escoltat; i si l'ha estudiat, no l'ha acollit en el cor. Per això replica a Abraham que per convertir els seus cinc germans cal enviar Llàtzer al món. No l'Escriptura llegida i estudiada, sinó escoltada com a Paraula de Déu és capaç de convertir el cor humà per obrir-lo a la fe.
El ric de la paràbola, que coneixia l'Escriptura com tots els fills d'Abraham, és semblant al noble ric que Jesús trobarà molt a prop de la paràbola (Llc 18,18-23). El noble pregunta a Jesús el que ha de fer per a posseir la vida eterna, coneix la Sagrada Escriptura i ha observat els manaments des que era jove. Li falta l'elecció decisiva: vendre tot el que posseeix, donar-ho als pobres i seguir Jesús. El noble se'n hi va trist perquè és massa ric. El seguiment neix de la Paraula acollida amb el cor: en aquest necessita per habitar l'espai que ocupen les riqueses. En aquesta «transcendència» de l'Escriptura en la Paraula de Déu, com la flama Benet XVI a la Verbum Domini, és necessària l'acció de l'Esperit del Ressuscitat, d'una altra manera l'Escriptura es queda en una col·lecció de llibres i no es transforma en paraula viva. Un dels últims gestos del Ressuscitat és «obrir la intel·ligència» dels deixebles «perquè comprenguessin l'Escriptures» (Llc 24,45).
L'altra raó per la qual la Paraula de Déu és capaç de convertir el cor humà es troba en la seva relació amb els pobres. Si és inútil que Llàtzer torni del més enllà per convèncer els germans del ric, és perquè els pobres són al centre de l'evangeli. Quan s'ignora o es menysprea aquest contingut essencial de l'evangeli, és inútil que un mort torni a la vida: no seria reconegut perquè es tracta sempre del pobre Llàtzer i no d'un altre, amb un nom diferent.
L'escena mare de tot l'evangeli de Lluc il·lustra la relació profunda entre la Paraula de Déu (Moisès i els Profetes) i els pobres. Al començament del seu ministeri, Jesús va a la Sinagoga de Natzaret. Li donen el rotllo del profeta Isaïes, l'obre i llegeix el passatge d'Isaïes 61,1-2: «L'esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que m'ha ungit i m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors trencats; a proclamar als captius l'alliberament, i als reclusos la llibertat; a proclamar l'any de gràcia del Senyor » (Llc 4,18-19).
Els pobres no estan fora, ni són una part secundària, sinó que es troben al centre de l'evangeli. La paràbola del ric i del pobre Llàtzer desconcerta per l'enorme atenció que presta al ric. Sobre les raons per les quals Llàtzer és conduït al si d'Abraham no diu res i en la paràbola Llàtzer no parla mai. Més aviat és la sort del ric la qual preocupa: si en el temps que se li ha donat ignora a Llàtzer, en l'eternitat està obligat a reconèixer-des dels inferns, signant la seva condemna. Per això necessita bé el papa Francesc a la Evangelii gaudium: «Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres» (EG 197).
La de la misericòrdia és una qüestió greu que en el nostre temps corre dos riscos capitals: ja que la misericòrdia de Déu és infinita, es serà en qualsevol cas salvat, encara que en nom de Déu es jutgi i condemni al proïsme. I mentre la misericòrdia de Déu és un dret adquirit, la que s'ha d'exercir amb el proïsme és un deure que depèn de la llibertat de cadascú. Cap de les paràboles de la misericòrdia condueix a aquestes conclusions. La misericòrdia viatja sempre en tres dimensions i no és mai unidireccional (Jo només), ni bidireccional (Jo i Déu): és la dramàtica realitat de la paràbola que il·lumina la misericòrdia des del seu contrari. Llavors, què és l'infern? I si hi ha, com es concilia amb la misericòrdia de Déu? La mateixa pregunta és plantejada per F. Dostoievski en Els germans Karamàzov que, de manera fantàstica, comenta la nostra paràbola:
Pares i mestres, tracto de comprendre, què és l'infern? Jo el defineixo com el sofriment de no poder estimar. Per una vegada, a la infinitud de l'univers, il·limitat en l'espai i en el temps, un ésser espiritual té la possibilitat, mitjançant la seva aparició a la terra, de dir-se: «Existeixo i estimo». Per una vegada, només per una vegada, se li ha concedit un instant d'amor actiu i vivent, i per això se li ha donat la vida terrenal, de temps limitat. Doncs bé, aquest ser feliç ha rebutjat l'inestimable do; ni li dóna valor ni el mira amb afecte: l'observa irònicament i roman insensible davant seu. Aquest ésser, quan deixa la terra, veu el si d'Abraham, xerra amb ell com es refereix en la paràbola del ric i de Llàtzer; contempla el paradís i podria elevar-se fins al Senyor. Però el turmenta la idea d'arribar sense haver estimat, d'entrar en contacte amb els que han estimat, ell, que s'ha burlat del seu amor (Segona part, llibre VI, cap. 3).
Si l'infern és el sofriment de no poder estimar, cada instant de la vida humana que no es viu per amor anticipa l'infern.
Les paràboles que desplacen l'atenció cap a l'eternitat no són comptades per atemorir als oients, ni per a descriure, com farà Dante Alighieri en la seva Comèdia, l'infern, el purgatori i el paradís. Més aviat, amb aquestes paràboles sobre la fi de la vida humana, Jesús parla de l'eternitat per al temps o del futur per al present. Li interessa l'avui i porta al cas per tal per qüestionar als seus contemporanis. Entre desconeixement i reconeixement, la paràbola del ric i del pobre Llàtzer incideix amb ímpetu sobre el temps concedit a cada un.
En el contrast entre el desconeixement del pobre, que jeu davant el portal de palau, i el seu reconeixement a l'eternitat, la nostra paràbola prossegueix amb la del judici final en l'evangeli de Mateu 25,31-46. Si a la primera part de la paràbola del Fill de l'Home beneeix i acull quants, sense conèixer-lo, han donat menjar als famolencs, de beure als assedegats, acollit a l'estranger, vestit al nu, visitat al qual està malalt o a la presó, la segona part és implacable contra qui ha ignorat les anomenades «obres de misericòrdia corporals i espirituals». El criteri que separa les ovelles de les cabres o al que és beneït del que és maleït tanca la paràbola i val per a tots: «quant vau deixar de fer amb un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi de fer-ho», i el seu contrari ( Mt 25,45).
El que es diu en general per a les persones que no han estat socorregudes en la paràbola del judici, val per a la paràbola del ric i el pobre Llàtzer. Llàtzer molta gana, però el ric no li ha donat ni les sobres de la seva taula; està malalt o nafrat, el ric no ho ha visitat; està nu, però el ric no ho ha vestit; és un pelegrí, fet davant el seu portal, el ric no ho ha allotjat. Les obres de misericòrdia, enumerades en la paràbola del judici final, no han estat complertes amb Llàtzer, a qui el ric ha ignorat en vida, però al que és obligat a reconèixer per sempre.
Sobre la relació entre riquesa i pobresa, que es reflecteix en la paràbola, són necessàries diverses precisions, en cas contrari es cau en fàcils idealismes, que al final són inútils. A propòsit, la paràbola no explica la raó per la qual Llàtzer és portat al si d'Abraham, mentre el ric és destinat als inferns. D'aquesta manera s'evita considerar feliç al pobre perquè és pobre i maleït al ric perquè és ric. Hem pogut observar que la bolcada de la paràbola es troba no en les condicions de Llàtzer i del ric, sinó en el reconeixement de Llàtzer que el ric és obligat a veure en els inferns. No són la riquesa ni la pobresa com a tals les que garanteixen o exclouen el resultat positiu o negatiu del judici final, sinó la incapacitat o la capacitat de veure i de sentir compassió per l'altre. En això el drama del ric i del pobre Llàtzer dóna en el blanc per a qualsevol àmbit i en qualsevol temps en què sigui llegit. El pobre al qual el ric no veu en el temps està obligat a reconèixer-ho en l'eternitat, quan qualsevol compassió és ja inútil.
4. Moisès, els profetes i el cor humà
Per què Moisès i els Profetes poden convèncer més que la tornada d'un mort del més enllà? O, Per què la Paraula de Déu és l'única que està en condicions de portar el cor humà a la conversió? Per mitjà de l'evangeli de Lluc és possible reconèixer dues raons principals.
Primer de tot, perquè la misericòrdia surti del cor humà, només la Paraula de Déu pot ruixar evitant que es torni àrid. Sobre aquest aspecte és il·luminador la trobada del Ressuscitat amb els deixebles d'Emaús. A la primera part de la narració, «començant per Moisès i continuant per tots els profetes, els va explicar el que hi havia sobre ell en totes les Escriptures» (Llc 24,27). I després d'haver reconegut el Ressuscitat en partir el pa, els dos deixebles confessen: «No estava cremant el nostre cor dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?» (Llc 24,32). Quan la Paraula de Déu penetra al cor és capaç de revifar-ho i de curar-lo de tota mena de ceguesa i de sordesa: el fa capaç de veure el que no podia. El ric de la paràbola té una idea equivocada de la conversió: que depengui d'un prodigi, com fer ressorgir un mort. No s'adona que la conversió neix de l'escolta de la Paraula de Déu i no que un mort torni del més enllà.
Sobre la relació entre la Paraula de Déu (o Moisès i els Profetes) i la conversió és decisiu el verb que Abraham fa servir dues vegades en el diàleg amb el ric: «Escolteu [...] si no escolten Moisès i els Profetes [...] » (Llc 16,29.31). Mentre la Sagrada Escriptura segueixi sent un conjunt de llibres per llegir, serà incapaç d'obrir els ulls del cor humà. El ric és un fill d'Abraham i l'invoca diverses vegades des dels inferns: «Pare Abraham [...] pare [...] Pare Abraham» (Llc 16,24.27.30). Segur que coneix amb detall la Bíblia: l'ha llegit, però no l'ha escoltat; i si l'ha estudiat, no l'ha acollit en el cor. Per això replica a Abraham que per convertir els seus cinc germans cal enviar Llàtzer al món. No l'Escriptura llegida i estudiada, sinó escoltada com a Paraula de Déu és capaç de convertir el cor humà per obrir-lo a la fe.
El ric de la paràbola, que coneixia l'Escriptura com tots els fills d'Abraham, és semblant al noble ric que Jesús trobarà molt a prop de la paràbola (Llc 18,18-23). El noble pregunta a Jesús el que ha de fer per a posseir la vida eterna, coneix la Sagrada Escriptura i ha observat els manaments des que era jove. Li falta l'elecció decisiva: vendre tot el que posseeix, donar-ho als pobres i seguir Jesús. El noble se'n hi va trist perquè és massa ric. El seguiment neix de la Paraula acollida amb el cor: en aquest necessita per habitar l'espai que ocupen les riqueses. En aquesta «transcendència» de l'Escriptura en la Paraula de Déu, com la flama Benet XVI a la Verbum Domini, és necessària l'acció de l'Esperit del Ressuscitat, d'una altra manera l'Escriptura es queda en una col·lecció de llibres i no es transforma en paraula viva. Un dels últims gestos del Ressuscitat és «obrir la intel·ligència» dels deixebles «perquè comprenguessin l'Escriptures» (Llc 24,45).
L'altra raó per la qual la Paraula de Déu és capaç de convertir el cor humà es troba en la seva relació amb els pobres. Si és inútil que Llàtzer torni del més enllà per convèncer els germans del ric, és perquè els pobres són al centre de l'evangeli. Quan s'ignora o es menysprea aquest contingut essencial de l'evangeli, és inútil que un mort torni a la vida: no seria reconegut perquè es tracta sempre del pobre Llàtzer i no d'un altre, amb un nom diferent.
L'escena mare de tot l'evangeli de Lluc il·lustra la relació profunda entre la Paraula de Déu (Moisès i els Profetes) i els pobres. Al començament del seu ministeri, Jesús va a la Sinagoga de Natzaret. Li donen el rotllo del profeta Isaïes, l'obre i llegeix el passatge d'Isaïes 61,1-2: «L'esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que m'ha ungit i m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors trencats; a proclamar als captius l'alliberament, i als reclusos la llibertat; a proclamar l'any de gràcia del Senyor » (Llc 4,18-19).
Els pobres no estan fora, ni són una part secundària, sinó que es troben al centre de l'evangeli. La paràbola del ric i del pobre Llàtzer desconcerta per l'enorme atenció que presta al ric. Sobre les raons per les quals Llàtzer és conduït al si d'Abraham no diu res i en la paràbola Llàtzer no parla mai. Més aviat és la sort del ric la qual preocupa: si en el temps que se li ha donat ignora a Llàtzer, en l'eternitat està obligat a reconèixer-des dels inferns, signant la seva condemna. Per això necessita bé el papa Francesc a la Evangelii gaudium: «Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres» (EG 197).
La de la misericòrdia és una qüestió greu que en el nostre temps corre dos riscos capitals: ja que la misericòrdia de Déu és infinita, es serà en qualsevol cas salvat, encara que en nom de Déu es jutgi i condemni al proïsme. I mentre la misericòrdia de Déu és un dret adquirit, la que s'ha d'exercir amb el proïsme és un deure que depèn de la llibertat de cadascú. Cap de les paràboles de la misericòrdia condueix a aquestes conclusions. La misericòrdia viatja sempre en tres dimensions i no és mai unidireccional (Jo només), ni bidireccional (Jo i Déu): és la dramàtica realitat de la paràbola que il·lumina la misericòrdia des del seu contrari. Llavors, què és l'infern? I si hi ha, com es concilia amb la misericòrdia de Déu? La mateixa pregunta és plantejada per F. Dostoievski en Els germans Karamàzov que, de manera fantàstica, comenta la nostra paràbola:
Pares i mestres, tracto de comprendre, què és l'infern? Jo el defineixo com el sofriment de no poder estimar. Per una vegada, a la infinitud de l'univers, il·limitat en l'espai i en el temps, un ésser espiritual té la possibilitat, mitjançant la seva aparició a la terra, de dir-se: «Existeixo i estimo». Per una vegada, només per una vegada, se li ha concedit un instant d'amor actiu i vivent, i per això se li ha donat la vida terrenal, de temps limitat. Doncs bé, aquest ser feliç ha rebutjat l'inestimable do; ni li dóna valor ni el mira amb afecte: l'observa irònicament i roman insensible davant seu. Aquest ésser, quan deixa la terra, veu el si d'Abraham, xerra amb ell com es refereix en la paràbola del ric i de Llàtzer; contempla el paradís i podria elevar-se fins al Senyor. Però el turmenta la idea d'arribar sense haver estimat, d'entrar en contacte amb els que han estimat, ell, que s'ha burlat del seu amor (Segona part, llibre VI, cap. 3).
Si l'infern és el sofriment de no poder estimar, cada instant de la vida humana que no es viu per amor anticipa l'infern.
|
|
17/03/2016 09:00:00