LLengua de Foc II

Hoste Diví

La presència distreta i quasi absent
que a vegades havies pressentit per dins
lluïa com la claredat fosca d’albada.
Esclatà el dia al teu racó fosc,
quan naixeres de nou en un fons d’aigua viva,
i el sol de l’Esperit il·luminà la teva cambra
amb una llum tan clara
que cap nit no podrà enfosquir mai.

L’Esperit et recordà un temps
del qual no tenies memòria,
i sadollà del tot el desig foll de sortir de tu
quan començà a ser Ell i no tu el centre de tot.
Fins que aquest amic desconegut,
que es trobava al bell mig de tu
abans que tu fossis en tu, no fou el teu Hoste,
res no fou teu ni tu totalment teu.

No tornaries mai més a la teva cambra fosca i trista,
on no coneixies qui eres.
Quan l’Esperit féu estada en el teu cor
t’allunyà del centre de tu mateix
i el transformà per sempre en un temple obert i lluminós.
No començaves la senda que es pot resseguir per fora,
i que passa, cansa i s’atura;
sinó el camí ral de l’amistat divina
que s’enceta i acaba dins,
i posava fi a la teva solitud tan sola.

Des que l’Esperit fou ànima de la teva ànima,
et brollà dintre una vida nova
que no era terme del camí sinó el seu començament.
Amb aquest Guia podies abandonar els corriols coneguts
i trescar lleuger per sobre el temps,
en lloc de recorre’l pas a pas
com anaves fent fins ara.
No és el mateix avançar per un camí que fatiga
que deixatar l’eternitat en cada instant que passa.
El caminant dels viaranys d’abans marxava sempre endavant,
mogut per l’esperança.
En cap revol fugaç no s’aturava,
ni que es presentés fal·laçment com si fos el final;
ni el detenia mai el dubte covard de no aconseguir el terme.
Solament sabia que havia de seguir endavant.

Per triscar lleuger el vial nou de l’Esperit
cal doblegar l’orgull d’abandonar el guia i perdre el camí,
i evitar el desànim que malversa la vida,
deixant que s’escoli com l’aigua entre els dits,
perdent l’alegria de relligar amb sentit cada passa
que et retorna a casa.

Pare d’orfes

L’amistat de l’Esperit no era una presència forta
com la ventada que rebenta contra la roca,
sinó endevinada,
com la brisa suau que acarona camins de sorra.
No era una figura clara com l’esclat de llum
que enlluerna a plena fosca,
sinó una mica més fosca,
com l’entrellum d’una albada.

Únicament en l’ànima d’una Dona
la presència divina fou tan lligada
que es convertí en carnd’home!
El teu camí de fora l’havien il·luminat llums ben diverses i variades.
Fanals encegadors i vistosos,
que aparentaren aclarir-ho tot
però que enlluernaven massa;
llànties brillants i boniques com estels,
que tentinejaren solament un instant en el teu cel,
però de seguida s’apagaren;
i llanternes refulgents en què no t’hi havies fixat gaire,
i encara recordes com havien cremat sempre al teu costat.
Et semblava menys difícil caminar,
sense ensopegar a plena llum del dia,
que veure-hi clar en aquella fosca estança.

Els ulls d’abans detenien la mirada en les coses mateixes;
però ara els ulls de l’ànima percebien a través d’elles
i albiraven l’alè diví que les omplia a vessar
darrere el miratge de l’aparença tan seva.
Perquè els ulls d’ara revelessin nítidament qui eres
quan estaves confusament sol al teu centre,
la mirada havia d’escoltar fluïda la veu de l’Esperit
que et parlava de dins estant.
Que els és d’obscur, als ulls tan habituats a veure,
parar l’oïda i acceptar la veritat de la mà d’un Amic!
La llum de l’Esperit, que era albada de vida,
es tornà foc que et brossava, transformant-te per dintre.
Com l’aurora lliura cada dia la lluita per la vida,
tallant els contorns i els límits que la fosca confonia,
l’Esperit lliurava al teu cor el combat de l’amor,
il·luminant els horitzons que encobria la nit on vivies.
Tan vigorosa fou la presència divina
que l’esforç trobava treva i s’arraulia la por;
reposava el desig,
es dissolia la boira del dubte,
i caminares de nou.

---

05/05/2016 09:00:00