L'ull no es veu

Les característiques pròpies del pensament humà donen molta llum sobre l'espiritualitat de l'enteniment humà.

El pensament té la característica de la infinitud ja que, potencialment, el pensament està obert a tota la realitat existent. Per aquest motiu no hi ha un pensament últim de les coses. D'una manera jocosa tots podem recordar que de petits, en les nostres discussions de joves filòsofs, un podia respondre "infinit més un" quan en interlocutor li semblava que afirmar "infinit" era tancar definitivament la tendència intel·lectual a cercar el pensament infinit.

Una altra característica del pensament és l'alteritat, per la qual acceptem les coses en si mateixes, pel que fa diferents de nosaltres mateixos, és a dir, en la seva diferència respecte de qualsevol altra realitat. Algun filòsof subratlla aquesta característica afirmant que les coses són "en propio". El pensament és mundà en el sentit que sempre es dóna un horitzó en el qual destaquen les cosesen tant que objectes. Pel coneixement ens obrim al món i el pensament ens permet pensar les coses com un conjunt dins d'aquest món.

La reflexivitat és una altra de les característiques del nostre coneixement pel qual el subjecte pot conèixer-se a si mateix com jo. Aquesta característica és bàsica. Habitualment els òrgans corporals són transitius, és a dir, poden conèixer la realitat però no reconèixer-se a si mateixos. Podem demanar a l'ull "que vegi" les coses que té al davant, però no li demanem "que es vegi" ell mateix. Per a això l'ull hauria de ser immaterial, ja que la materialitat és la raó per la qual no pot "desdoblegar-se" sobre ell mateix. Allò que defineix la realitat material és la no-simultaneïtat entre el moviment i el seu final.

Res material pot ocupar alhora l'inici i el final d'un procés. Però això és justament el que li passa a la consciència humana, que els seus actes són simultanis. Pensem les coses i simultàniament ens "adonem" que les estem pensant. Aquesta instantaneïtat per la qual la finalitat o l'objecte de l'acció interior i la pròpia acció són el mateix constitueix una prova de la immaterialitat de l'operació intel·lectual i demostra que el pensament no és orgànic.

Una altra característica del coneixement humà és la unió que manté amb la sensibilitat, tant externament com internament. El pensament pot tornar tantes vegades com vulgui sobre les imatges, records o sensacions en les quals va començar el procés abstractiu de conèixer. Una persona pot anar i tornar de l'abstracte al concret.

Sobre algunes d'aquestes característiques del coneixement humà es fonamenta l'afirmació de la nostra espiritualitat. Efectivament ens adonem de la relativa independència que té el nostre pensament respecte de la sensibilitat.

És fals afirmar, com fa l'empirisme, de sentir o percebre és el mateix que pensar. Sentim el fred però també podem saber què és el fred, encara que no ho sentim. És cert que les nostres imatges i sensacions procedeixen de l'exterior però, un cop obtingudes les imatges, les operacions intel·lectuals no depenen de la situació orgànica del subjecte. La persona és capaç de captar la realitat en si mateixa, encara que ja no conservi el seu contacte sensible.