L'oració de la misericòrdia
El Pare Nostre
.JPG)
El «Parenostre»: l'oració de la misericòrdia
L'educació cristiana en la misericòrdia va trobar, en l'antiguitat cristiana, un espai quotidià en el comentari a la petició del Parenostre, «Perdona les nostres ofenses» (Mt 6,12). L'oració del Senyor (el Parenostre) era utilitzada, en les comunitats cristianes llatines, com a síntesi de la catequesi sobre la pregària per als nou-batejats per mitjà de dos ritus: el ritu del lliurament de l'oració del Senyor al batejat i el ritu de la devolució d'aquesta oració (en llatí els ritus de la traditio-RedDI-tio orationis Dominicae). El ritu del lliurament preveia la lectura de cada petició del Parenostre amb una breu explicació; el ritu de la devolució era la recitació de memòria del Parenostre per part del candidat. El seu significat principal era ajudar al nou cristià a tenir un col·loqui permanent amb Déu nostre Pare per demanar-li ser capaç d'observar les promeses baptismals, professades amb el Credo.
En aquest context, en l'àmbit de la petició «perdona les nostres ofenses» s'educava al catecumen a viure de la misericòrdia. Aquesta oració explicitava la possibilitat per al nou candidat al cristianisme, de poder sempre dirigir-se a Déu en el quotidià fracassar de l'existència, per poder sempre recomençar. Aquesta educació constituïa, per als Pares de l'Església, la síntesi del missatge de Jesús. Què pot, en efecte, esperar un cor humà, nascut per viure eternament amb Déu, sinó una immensa pietat per les seves ferides sempre obertes, i la misericòrdia de Déu que, cobrint-las, se les cicatritzi, ajudant-lo d'aquesta manera a continuar vivint? Els comentaris a la petició del Parenostre,
«Perdona les nostres ofenses» (entre els més coneguts en l'Església els de Tertuliano, Orígens, Cipriano i Agustí), van ser escrits perquè aquesta esperança es convertís en pròpia de cada creient, com de tot home cridat a la fe cristiana. Ha deixat escrit sant Cebrià de Cartago: «És una cosa veritablement necessaria, providencial i saludable, que se'ns recordi la nostra condició de pecadors: així, induïts a pregar pels nostres pecats, mentre demanem perdó d'ells a Déu, ens recordem d'allò que som [...]. Quan confessem els nostres pecats, Déu, fidel i just, ens els perdona. Amb això ell ens recorda dues coses: el deure de pregar pels nostres pecats, i el deure d'impetrar aquest perdó amb l'oració.
Li proclama fidel al Senyor en el fet de perdonar els pecats, és a dir, té fe en la seva promesa perquè, mentre ens ha ensenyat a pregar pels deutes i els pecats, ens ha promès també la seva paterna misericòrdia i el perdó que ens ve d'ella» . La catequesi als nou-batejats sobre la pregària del Parenostre tendia principalment a dos objectius: educar els nou-cristians en prendre consciència de la realitat de cada home, tots necessitats de misericòrdia, i en la pertinença a la comunitat cristiana, una Església feta d'homes vinguts d'arreu així com són i educats per ella en la misericòrdia de Déu per l'home i en la misericòrdia recíproca, és a dir, en l'esperança d'una fundada confiança de poder sempre recuperar-se dels propis fracassos baptismals, de qualsevol naturalesa i gravetat.
Animava sant Agustí als nou-batejats en el seu discurs del Parenostre: «Escolteu-[...] estigueu segurs que se us perdonarà tot: sigui el que heu contret venint a la vida amb el pecat original, pel que al costat dels petits correu cap a la gràcia del Salvador; sigui per allò que vosaltres mateixos en la vida heu afegit amb paraules, obres i pensaments. Us serà perdonat tot»(Ser. 56,9,13). La consciència del mal, del possible fracàs, que cadascú porta dins, es tradueix en la vida del cristià en relacions de misericòrdia i d'ajuda recíproca per alliberar-se del mal en què quotidianament s'incorre, no aturant-se, per tant, més del necessari en jutjar, vivint, en conseqüència, relacions de negativitat amb els propis semblants.
La misericòrdia ens empeny a trobar-nos en l'humà que ens iguala. Els homes amb la misericòrdia ja no actuen sota les forces del mal (jutjant, odiant, matant), sinó, veient i descobrint-se pecadors, resen junts: «Perdona les nostres ofenses». La invocació de l'oració del Senyor, «Perdona les nostres ofenses», s'ensenyava als catecúmens a resar quotidianament en la confiança que l'home pot sempre dirigir-se a Déu, perquè Ell, misericòrdia, està de part de qui cau, ressuscitant de generació en generació. A la presó del cor humà, mancat de llum, descendeix sempre, per tant, la paterna, misericordiosa, i piadosa mirada de Déu que l'il·lumina amb la seva llum, no posant davant els pecats de l'home sinó introduint a cada un en la calor de l'abraçada de la seva llum. Els cristians, per tant, eren educats en la possibilitat quotidiana de ser perdonats, de rebre un gest de misericòrdia, necessari a l'home com el pa per viure, l'aigua per saciar. Sense aquesta possibilitat la mateixa liberalitat de Déu no tindria sentit, perquè l'home es trobaria, com explicava el catequista de Cartago,Tertulià, als catecúmens, en la condició d'un bou destinat a ser mort, escriu textualment: «Vista la generositat de Déu, era conseqüent que imploréssim d'ell també la clemència. ¿De què serviria, en efecte, l'aliment corporal si davant seu estiguéssim després en la condició del bou destinat a l'escorxador? El Senyor sabia que era l'únic sense pecat, per això ens exhorta a pregar així: "Perdona les nostres ofenses"».
L'educació cristiana en la misericòrdia va trobar, en l'antiguitat cristiana, un espai quotidià en el comentari a la petició del Parenostre, «Perdona les nostres ofenses» (Mt 6,12). L'oració del Senyor (el Parenostre) era utilitzada, en les comunitats cristianes llatines, com a síntesi de la catequesi sobre la pregària per als nou-batejats per mitjà de dos ritus: el ritu del lliurament de l'oració del Senyor al batejat i el ritu de la devolució d'aquesta oració (en llatí els ritus de la traditio-RedDI-tio orationis Dominicae). El ritu del lliurament preveia la lectura de cada petició del Parenostre amb una breu explicació; el ritu de la devolució era la recitació de memòria del Parenostre per part del candidat. El seu significat principal era ajudar al nou cristià a tenir un col·loqui permanent amb Déu nostre Pare per demanar-li ser capaç d'observar les promeses baptismals, professades amb el Credo.
En aquest context, en l'àmbit de la petició «perdona les nostres ofenses» s'educava al catecumen a viure de la misericòrdia. Aquesta oració explicitava la possibilitat per al nou candidat al cristianisme, de poder sempre dirigir-se a Déu en el quotidià fracassar de l'existència, per poder sempre recomençar. Aquesta educació constituïa, per als Pares de l'Església, la síntesi del missatge de Jesús. Què pot, en efecte, esperar un cor humà, nascut per viure eternament amb Déu, sinó una immensa pietat per les seves ferides sempre obertes, i la misericòrdia de Déu que, cobrint-las, se les cicatritzi, ajudant-lo d'aquesta manera a continuar vivint? Els comentaris a la petició del Parenostre,
«Perdona les nostres ofenses» (entre els més coneguts en l'Església els de Tertuliano, Orígens, Cipriano i Agustí), van ser escrits perquè aquesta esperança es convertís en pròpia de cada creient, com de tot home cridat a la fe cristiana. Ha deixat escrit sant Cebrià de Cartago: «És una cosa veritablement necessaria, providencial i saludable, que se'ns recordi la nostra condició de pecadors: així, induïts a pregar pels nostres pecats, mentre demanem perdó d'ells a Déu, ens recordem d'allò que som [...]. Quan confessem els nostres pecats, Déu, fidel i just, ens els perdona. Amb això ell ens recorda dues coses: el deure de pregar pels nostres pecats, i el deure d'impetrar aquest perdó amb l'oració.
Li proclama fidel al Senyor en el fet de perdonar els pecats, és a dir, té fe en la seva promesa perquè, mentre ens ha ensenyat a pregar pels deutes i els pecats, ens ha promès també la seva paterna misericòrdia i el perdó que ens ve d'ella» . La catequesi als nou-batejats sobre la pregària del Parenostre tendia principalment a dos objectius: educar els nou-cristians en prendre consciència de la realitat de cada home, tots necessitats de misericòrdia, i en la pertinença a la comunitat cristiana, una Església feta d'homes vinguts d'arreu així com són i educats per ella en la misericòrdia de Déu per l'home i en la misericòrdia recíproca, és a dir, en l'esperança d'una fundada confiança de poder sempre recuperar-se dels propis fracassos baptismals, de qualsevol naturalesa i gravetat.
Animava sant Agustí als nou-batejats en el seu discurs del Parenostre: «Escolteu-[...] estigueu segurs que se us perdonarà tot: sigui el que heu contret venint a la vida amb el pecat original, pel que al costat dels petits correu cap a la gràcia del Salvador; sigui per allò que vosaltres mateixos en la vida heu afegit amb paraules, obres i pensaments. Us serà perdonat tot»(Ser. 56,9,13). La consciència del mal, del possible fracàs, que cadascú porta dins, es tradueix en la vida del cristià en relacions de misericòrdia i d'ajuda recíproca per alliberar-se del mal en què quotidianament s'incorre, no aturant-se, per tant, més del necessari en jutjar, vivint, en conseqüència, relacions de negativitat amb els propis semblants.
La misericòrdia ens empeny a trobar-nos en l'humà que ens iguala. Els homes amb la misericòrdia ja no actuen sota les forces del mal (jutjant, odiant, matant), sinó, veient i descobrint-se pecadors, resen junts: «Perdona les nostres ofenses». La invocació de l'oració del Senyor, «Perdona les nostres ofenses», s'ensenyava als catecúmens a resar quotidianament en la confiança que l'home pot sempre dirigir-se a Déu, perquè Ell, misericòrdia, està de part de qui cau, ressuscitant de generació en generació. A la presó del cor humà, mancat de llum, descendeix sempre, per tant, la paterna, misericordiosa, i piadosa mirada de Déu que l'il·lumina amb la seva llum, no posant davant els pecats de l'home sinó introduint a cada un en la calor de l'abraçada de la seva llum. Els cristians, per tant, eren educats en la possibilitat quotidiana de ser perdonats, de rebre un gest de misericòrdia, necessari a l'home com el pa per viure, l'aigua per saciar. Sense aquesta possibilitat la mateixa liberalitat de Déu no tindria sentit, perquè l'home es trobaria, com explicava el catequista de Cartago,Tertulià, als catecúmens, en la condició d'un bou destinat a ser mort, escriu textualment: «Vista la generositat de Déu, era conseqüent que imploréssim d'ell també la clemència. ¿De què serviria, en efecte, l'aliment corporal si davant seu estiguéssim després en la condició del bou destinat a l'escorxador? El Senyor sabia que era l'únic sense pecat, per això ens exhorta a pregar així: "Perdona les nostres ofenses"».
.JPG&description=L'oració de la misericòrdia "Pin It")
|
|
03/11/2016 09:00:00