L'ànima humana

Està molt clar que un animal pot optar o decidir el millor mitjà per satisfer les seves necessitats vitals, moure d'un lloc o un altre i preferir escapar davant el perill o amagar d'ell. Com més gran sigui el nivell d'unitat major seran els símptomes d'autonomia en què s'exerceix la vida. En el nivell intel·lectiu, propi de l'ésser humà, aquest circuit instintiu queda definitivament trencat, ja que s'escullen lliurement els mitjans pels quals l'ésser viu es manté en el món.

La filosofia clàssica cridava ànima al principi vital que es constituïa com a acte primer de l'ésser viu i de totes les seves potències. No cal imaginar, com passa sovint, que l'ànima sigui una mena de substància afegida l'ésser viu, sinó que simplement designa el grau d'unitat que manifesta el seu organisme. Qui actua és tota la substància. D'aquesta manera, no són els ulls els que veuen, sinó que tot el nostre ésser "veu" a través dels ulls. Aquestes potències o facultats quan són espirituals manifesten el màxim nivell d'unitat.

Els nostres objectius, ni que siguin instintius, passen a través de la llibertat i l'aprenentatge. Un nen aprèn tot, fins i tot les accions més clarament sensibles o instintives com caminar o menjar. En aquest nivell espiritual el circuit instintiu queda totalment trencat.

Hi ha qui afirma que el pensament és, en aquest sentit, més radical que la biologia. Martin Buber, en la seva obra Què és l'home? Afirma que l'antropologia està cridada a conèixer a l'home sencer. Els anomenats dualismes han significat en la història de l'antropologia una manera subtil de negar la persona com a realitat integral, exagerant aspectes de la seva unitat que, si bé, formen part del seu ésser, són únicament aspectes de la seva unitat existencial. Així veiem com Kant afirma en la seva Crítica de la raó pura que el "jo penso és l'únic text de la psicologia racional a base de la qual ha de desenvolupar aquesta tota la seva saviesa"; d'aquesta manera l'objecte de la psicologia és un jo pensant que no té cap referència a l'experiència exterior.

Precisament -com més tard afirma Hegel- això seria construir una "metafísica abstracta de l'enteniment i no una veritable filosofia de l'esperit". Els dualismes antropològics obliden sovint que cada persona és un bloc unitari, un únic posseïdor que les pròpies activitats, passions o estats corporals i psíquics.

Sant Tomàs afirma clarament que l'home no és un animal d'estímuls sinó de realitats i que la dualitat d'operacions diferents no ha d'implicar el dualisme de les substàncies. Per l'antropologia tradicional, l'esperit no és un esperit "pur" sinó més aviat una ànima que "anima" el cos fent-ho humà i al seu torn el cos no és tan sols un "conglomerat" de parts físiques sinó un cos anímic i animat. (...)