L'experiència dels límits

El matrimoni és un estat de vida en què fem l'experiència dels nostres límits, dels límits de nosaltres mateixos i dels límits en l'altre.

L'«escola de vida» que és el matrimoni és, en primer lloc, una escola dels límits. Els límits del cos de l'altre, que no és mai un cos ideal. Els límits del caràcter, que té els seus defectes i les seves dependències respecte a l'educació rebuda, a la història viscuda, a les ferides rebudes. També hi ha els límits de la intel·ligència i fins i tot de la vida de fe.

Per començar, cal que acceptem aquests límits que estan en nosaltres i en l'altre. Més encara, hauríem d’estimar-los. I per això, hem de començar per perdonar-los. La gran il·lusió del matrimoni consisteix a voler, o simplement en esperar canviar l'altre. Però l'altre és com és, amb tots els seus límits i aquest altre és real. Aquests límits no es revelen sempre immediatament. Per molts esforços que facin els nuvis per expressar-se l'un a l'altre tal com són, sabem molt bé que l'estat d'enamorament no afavoreix la lucidesa. En conseqüència, és prudent i honest que els nuvis s'apliquin a revelar-se mútuament amb les seves debilitats i les seves ferides, almenys amb aquelles de les que en tinguin consciència, i que siguin considerades de veritat. Mai ho seran del tot i el «sí» que un diu a l'altre el dia del compromís matrimonial no és mai un sí pronunciat amb un total coneixement de causa. En aquest sentit, el matrimoni pot ser una experiència cruel, però notable, de l'autèntica veritat sobre nosaltres mateixos. I, per tant, també és una escola d'humilitat.

En viure un al costat de l'altre de manera permanent, el camuflatge es fa impossible i les proteccions que de vegades inventem per fabricar una tanca al voltant dels nostres límits s'enfonsa inevitablement. Tots els grans autors espirituals coincideixen a reconèixer que la vida mística està sembrada de proves: nits dels sentits i nits de l'esperit. Per què hauria d'estar exempta la vida conjugal d'aquestes proves de purificació que permeten a l'amor arribar a la seva plena maduresa, si la vida conjugal és una autèntica via de santedat?

La nit dels sentits es revela molt rarament al començament de la vida conjugal. Sovint no és sinó al cap de diversos anys quan pot arribar una nit dels sentits: es deixa de «sentir» que s'estima l'altre, perquè la intensitat del sentiment amorós es difumina. Les més recents investigacions en sexologia estableixen que el sentiment amorós és un fenomen complex a causa d'una multiplicitat de factors, però que no resistiria més enllà d'uns trenta-sis mesos com a mitjana. L’apatia pot ser conseqüència d'una espècie d'ensopiment que porta a la rutina i es revela com una mandra de l'amor. Ens deixem absorbir per les preocupacions professionals, per l'atenció als fills, pels compromisos de tot tipus i acabem per oblidar de reservar el temps que ens cal com a parella. Estimar és molt més que sentir que s'estima.

Quan estimem veritablement? Quan busquem, és a dir, quan ens des-centrem de nosaltres mateixos mitjançant un moviment altruista. L'amor es converteix llavors en un amor de benevolència («bene-volència»). L'amor de benevolència, desitja en primer lloc el bé de l'altre, i pot conduir-nos a sacrificar la nostra pròpia voluntat a la de l'altre i a trobar alegria en això. «No la meva voluntat, sinó la teva» i, en aquest sentit, inclou una dimensió sacrificial. Cap d'aquestes maneres de sortir d'un mateix per anar cap a una altra persona, va tan lluny com l'amor esponsal. "Lliurar-se" és més que "desitjar el bé", i gràcies a aquesta voluntat, l'altre “jo” es torna en certa manera el meu propi “jo”, com passa en l'amistat. L'amor esponsal, és aquesta forma última de l'amor a la qual estan cridats els esposos ja a aquest tipus d’amor al qual es comprometen amb la fórmula sacramental del matrimoni: «Jo, N, m'entrego a tu». El matrimoni els compromet a aquest lliurament de si mateixos en la consagració a l'altre. Quan s'apaivaga o es debilita aquesta emoció, arriba el temps en el qual els esposos s’adonen que és aquí on rau el sentit profund del seu compromís matrimonial. La nit dels sentits pot revelar-se així com una etapa saludable en el creixement de l'amor.

La nit de l'esperit succeeix en el pla de la intel·ligència i ja no només en el pla de la sensibilitat o de l'afectivitat. Es tracta de la prova suprema de l'amor, que solament resisteix la prova per la determinació de la voluntat respecte de la fidelitat lliurada. La intel·ligència deixa de comprendre (ja no sap si estima), o es nega a comprendre; no subsisteix si no és per pura força de voluntat. Tenim aquí una prova inexpressable de l'amor, un combat espiritual que exigeix sobretot de la pregària. Per estimar-te fidelment malgrat tot, encara que ja no sàpiga que t'estimo, encara que ja no sàpiga si tu m'estimes, encara que ja no comprengui el nostre matrimoni, encara que la meva sensibilitat es rebel·li, encara que et retrec que no em comprens, encara que em retreus a mi mateix que no et comprenc. La fidelitat sense condicions, malgrat tot el que m’empeny a trencar el jurament que vaig fer és una fidelitat absoluta, no mantinguda, «a causa dels fills», ni per por a què diran, ni per conformisme familiar o social; sinó únicament a causa del lliurament del nostre ésser, total i sense reserves, feta un dia i per sempre.

Es troba aquí l'última purificació de l'amor i la prova suprema de la seva veritat. És el moment en què el matrimoni només es manté per obra d’una voluntat que persisteix en dir sí, malgrat que la intel·ligència hagi deixat de percebre les raons d'aquest consentiment. El mateix Jesús va conèixer aquesta nit l'esperit en l'últim moment de la seva ofrena redemptora, en el moment en què culminava la consumació de les seves esposalles amb l'Església-esposa, a la creu: «Pare, per què m'has abandonat?» (Mt 27,46). És possible que tinguem por d'aquesta prova última de la purificació de l'amor. És una cosa normal. El mateix Jesús va tenir por d'ella.

Mentre no ens hàgim perdonat a nosaltres mateixos els nostres propis límits i hàgim perdonat els límits de l'altre, no podrem arribar a la veritat del lliurament de nosaltres mateixos. Això exigeix que acceptem, en primer lloc, que tenim un cos, i no somiar que som un pur esperit. Acceptar que tenim un cos exigeix així mateix que acceptem tenir aquest cos, el que se'ns ha donat, amb les seves imperfeccions i els seus límits, perquè aquest cos és el que ens ha donat Déu per què ens lliurem. Hem d'acceptar així mateix el cos de l'altre tal com és, per tal de rebre plenament el lliurament de l'altre i, per tant, perdonar l'altre els límits del seu cos per a veure'l com a mitjà del seu lliurament. Probablement mai es dirà prou el mal que produeixen en nosaltres les idealitzacions del cos. I d'aquesta manera és com hem de mirar i estimar el cos de l'altre: com un revelador, com un «testimoni» de la seva persona. Així arribem fins i tot a estimar certes «imperfeccions» del cos de l'altre, precisament perquè són les seves i expressen la manera de ser únic que ell o ella és.

Tenim aquí un signe autèntic de la maduresa de l'amor. Aquesta educació (o reeducació) de la mirada és essencial a l'amor, perquè ens permet considerar realment a la persona de l'altre com un do. Les empremtes que deixen els embarassos i els parts en el cos de la dona deixaran de ser considerades com desgràcies, per veure-les com motius d'acció de gràcies pel do que signifiquen; les arrugues enfonsades a la cara de l'espòs ja no seran causa de nostàlgia, sinó ocasions per a la contemplació d'una vida que ha estat lliurada.

Els esposos aniran aprenent així a poc a poc a no considerar el seu cos a través del reflex del mirall, sinó únicament a través de la mirada de l'altre, que quedarà meravellat davant d'una bellesa única i que només ell o només ella serà capaç de percebre. El matrimoni està destinat a conrear en nosaltres aquesta set del lliurament total, a educar, a fer-la créixer i madurar fins a la seva plena satisfacció, cosa de la qual només és capaç Déu.

El perdó és precisament el que permet la perpètua restauració de la comunió. Cal passar pel perdó sol·licitat d'una manera incansable, concedit d'una manera generosa -setanta vegades set-, per tal de preservar la comunió. El perdó no es presumeix; es demana humilment, i es comunica de manera explícita.