Inèdits: Sant Màxim
El Bon samarità
Sant Màxim, anomenat «el Confessor» perquè va saber defensar amb valentia l'ortodòxia cristiana amb la paraula, amb els escrits i amb la vida, descriu la misericòrdia com la condescendència de Déu cap als pecadors.
Tots els predicadors de la veritat, tots els ministres de la gràcia divina i quants des de l'inici fins als nostres dies ens han parlat de la voluntat salvadora de Déu, diuen que res és tan estimat per Déu i tan d'acord amb el seu amor com la conversió dels homes mitjançant un sincer penediment dels pecats. Déu, per reconduir-se a si als homes, va fer coses extraordinàries, és més, va donar la màxima prova de la seva infinita bondat. Per això el Verb del Pare, amb un acte d'inexpressable humiliació i amb un acte d'increïble condescendència, es va fer carn i es va dignar habitar entre nosaltres.
Va fer, va patir i va dir tot el que era necessari per a reconciliar-nos a nosaltres, enemics i adversaris de Déu Pare. Ens va cridar de nou a la vida a nosaltres, que havíem estat exclosos d'ella. El Verb diví no només va guarir les nostres malalties amb la potència dels miracles, sinó que fins i tot va prendre sobre ell la malaltia de les nostres passions, va pagar el nostre deute mitjançant el suplici de la creu, com si fos culpable, ell, innocent. Ens va alliberar de molts i terribles pecats. A més, amb molts exemples, ens va estimular a ser semblants a ell en la comprensió, en la cortesia i en l'amor perfecte cap als germans.
Per això va dir: No he vingut a cridar els justos, sinó a què els pecadors es converteixin (Lc 5,32). I encara: No són els qui estan sans els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts (Mt 9,12). Va dir a més que havia vingut a buscar a l'ovella perduda i que havia estat manat a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Igualment, amb la paràbola de la dracma perduda, va al·ludir, encara que veladament, a un aspecte particular de la seva missió: ell va venir per recuperar la imatge divina desfigurada pel pecat. Recordem, després, el que diu en una altra paràbola seva: Us dic que hi haurà més alegria al cel per un pecador convertit ... (Lc 15,7).
El bon samarità de l'Evangeli va guarir amb oli i vi i va embenar les ferides del que havia caigut en mans dels lladres i havia estat desposseït de tot i abandonat ple de sang i mig mort en el camí. El va muntar en la seva cavalcadura, el dugué a l'hostal, va pagar el que feia falta i va prometre proveir la resta. Crist és el bon samarità de la humanitat. Déu és el pare afectuós que acull el fill pròdig, s'inclina sobre ell, és sensible al seu penediment, l'abraça, el revesteix de nou amb els ornaments de la seva paterna glòria i no li tira en cara res de tot el que ha comès. Fa tornar a la cleda a l'ovella que s'havia allunyat de les cent ovelles de Déu. Després haver-la trobat mentre vagava pels turons i per les muntanyes, no la recondueix a la cleda a força d'empentes i crits amenaçadors, sinó que se la posa sobre les espatlles i la restitueix incòlume a la resta del ramat amb tendresa i amor. Diu: Veniu a mi, vosaltres tots que esteu cansats i afeixugats, i jo us donaré descans (Mt 11,28).
I també: Preneu el meu jou sobre vosaltres (Mt 11,29). El jou són els manaments o la vida viscuda segons els preceptes evangèlics. Després, pel que fa al pes, potser pesat i molest al penitent, afegeix: El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera (Mt 11,30). Ensenyant-nos la justícia i la bondat de Déu, ens envia: Sigueu sants, sigueu perfectes, sigueu compassius com el vostre Pare celestial (Lc 6,36); perdoneu i sereu perdonats (Lc 6,37) i encara: Tot el que voleu que us facin, feu-ho vosaltres també a ells (Mt 7,12)
(Carta 11).
Va fer, va patir i va dir tot el que era necessari per a reconciliar-nos a nosaltres, enemics i adversaris de Déu Pare. Ens va cridar de nou a la vida a nosaltres, que havíem estat exclosos d'ella. El Verb diví no només va guarir les nostres malalties amb la potència dels miracles, sinó que fins i tot va prendre sobre ell la malaltia de les nostres passions, va pagar el nostre deute mitjançant el suplici de la creu, com si fos culpable, ell, innocent. Ens va alliberar de molts i terribles pecats. A més, amb molts exemples, ens va estimular a ser semblants a ell en la comprensió, en la cortesia i en l'amor perfecte cap als germans.
Per això va dir: No he vingut a cridar els justos, sinó a què els pecadors es converteixin (Lc 5,32). I encara: No són els qui estan sans els qui tenen necessitat de metge, sinó els malalts (Mt 9,12). Va dir a més que havia vingut a buscar a l'ovella perduda i que havia estat manat a les ovelles perdudes del poble d'Israel. Igualment, amb la paràbola de la dracma perduda, va al·ludir, encara que veladament, a un aspecte particular de la seva missió: ell va venir per recuperar la imatge divina desfigurada pel pecat. Recordem, després, el que diu en una altra paràbola seva: Us dic que hi haurà més alegria al cel per un pecador convertit ... (Lc 15,7).
El bon samarità de l'Evangeli va guarir amb oli i vi i va embenar les ferides del que havia caigut en mans dels lladres i havia estat desposseït de tot i abandonat ple de sang i mig mort en el camí. El va muntar en la seva cavalcadura, el dugué a l'hostal, va pagar el que feia falta i va prometre proveir la resta. Crist és el bon samarità de la humanitat. Déu és el pare afectuós que acull el fill pròdig, s'inclina sobre ell, és sensible al seu penediment, l'abraça, el revesteix de nou amb els ornaments de la seva paterna glòria i no li tira en cara res de tot el que ha comès. Fa tornar a la cleda a l'ovella que s'havia allunyat de les cent ovelles de Déu. Després haver-la trobat mentre vagava pels turons i per les muntanyes, no la recondueix a la cleda a força d'empentes i crits amenaçadors, sinó que se la posa sobre les espatlles i la restitueix incòlume a la resta del ramat amb tendresa i amor. Diu: Veniu a mi, vosaltres tots que esteu cansats i afeixugats, i jo us donaré descans (Mt 11,28).
I també: Preneu el meu jou sobre vosaltres (Mt 11,29). El jou són els manaments o la vida viscuda segons els preceptes evangèlics. Després, pel que fa al pes, potser pesat i molest al penitent, afegeix: El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera (Mt 11,30). Ensenyant-nos la justícia i la bondat de Déu, ens envia: Sigueu sants, sigueu perfectes, sigueu compassius com el vostre Pare celestial (Lc 6,36); perdoneu i sereu perdonats (Lc 6,37) i encara: Tot el que voleu que us facin, feu-ho vosaltres també a ells (Mt 7,12)
(Carta 11).
|
|
20/09/2016 09:00:00