Inèdits: Sant Joan Crisòstom 2

Cal una conducta exemplar

Ben assabentat de tot això, oh estimat, sigues agraït envers el teu benefactor amb una conducta immillorable. Pensa en la grandesa del seu sacrifici. Adorna els membres del teu cos. Reflexiona què agafa la teva mà. No t’atreveixis a pegar mai a ningú per no deshonrar amb el crim de la ferida el qui ha rebut una dignitat tan alta. Reflexiona què agafa la teva mà, i serva-la lliure de tota avarícia i robatori. Pensa no solament què agafes amb la mà, sinó també què toques amb la boca, i serva la llengua neta de difamacions, de paraules lletges, de blasfèmies, de perjuris i d’altres coses semblants.

És dolent de convertir en espasa que fereix amb insults, injuries i mofes una llengua dedicada al servei d’uns misteris tan dignes de respecte, emporprada amb una sang tan excelsa, com qui diu feta d’or. Honora-la tal com Déu l’ha honorada. No la converteixis en instrument de pecat. I, recordant també que després de la mà i de la llengua és el teu cor el qui rep el misteri diví, no ordeixis mai enganys contra el proïsme, ans conserva sempre el teu enteniment net de tota malicia. Així podràs protegir els ulls i l’oïda. Que n’és d’absurd, després d’haver sentit la mística veu que baixa del cel i ve deis querubins, macular l’oïda amb les cançons lascives de les meretrius! Com no serà digne del càstig més greu contemplar les meretrius -bo i pecant amb adulteri de pensament- amb aquells mateixos ulls que han vist els misteris inefables i tremends?

Et criden a noces, estimat. No hi vagis amb vestit brut; posa’t abans el vestit nupcial convenient. Quan conviden algú a les festes de noces d’aquest món, ni que sigui molt pobre, demana que li deixin o li venguin un vestit net. Només així gosa presentar-se als qui l’inviten. Considera, donçs, si tu, convidat a unes noces espirituals i a un banquet reial, no hauràs de proporcionar-te un vestit nupcial digne. Però, de fet, no has de basquejar-te per proporcionar-te’l: te’l dona de franc el mateix qui et convida, perquè no puguis excusar-te amb la pobresa. Conserva, donçs, el vestit que has rebut. Si mai el perdies, ja no te’n deixarien un altre ni te’l vendrien. És un vestit que no es ven. No vas veure aquells qui gemegaven al lloc sagrat i es colpejaven el pit, perquè la consciència els remordia? Mira bé, estimat, de no haver de passar mai per un tràngol així. Però, com no hi passaràs, si no et corregeixes el mal costum de pecar?

És per això que abans he dit, i ho dic ara i mai no pararé de dir-ho, que si algú no es corregeix dels vicis i no s’esforça a practicar la virtut amb facilitat, tampoc no es bategi. El bany del baptisme pot esborrar els pecats d’abans. Però resta la temença i el perill no pas petits de recaure en la culpa anterior: el remei se’ns pot convertir en ferida. Com més gran és la gràcia rebuda, més greu és també el càstig dels qui tornen a pecar. Per no tornar al vòmit d’abans, instruïm-nos nosaltres mateixos. És necessari abandonar la maldat anterior i penedir-se’n, i així arribar a la gracia. Escolta el que diu sant Joan i el que diu el príncep dels apòstols als qui s’han de batejar. Diu el primer: Feu un fruit digne de penitencia, i no comenceu a dir dintre de vosaltres: «Tenim per pare Abraham» (Le 3,8). I, pel que fa a Pere, deia a uns que l’interrogaven: Feu penitència, i que cadascun de vosaltres es bategi en el nom de nostre Senyor Jesucrist (Ac 2,38). Ara bé, el qui fa penitència no es dedica a fer allò mateix de què s’ha penedit.

Per això hom ens mana que diguem: «Renuncio a tu, Satanàs», perquè mai més no tornem a anar amb ell. Hem de fer com els pintors. Quan preparen els quadres, tracen unes línies blanques aquí i allà i dibuixen la imatge reial abans de posar-hi els diversos colors, i segons què ho esborren i segons què ho tornen a pintar; amb tota llibertat corregeixen les errades i tot el que no està prou bé. Però quan ja hi han posat els colors, ja no poden esborrar ni tornar a pintar: perjudicarien la bellesa de la imatge i no deixarien de ser reprensibles. Fes-ho així tu també. Pensa que l’ànima és la imatge que pintes. I així, abans de posar-s’hi la veritable pintura de l’Esperit, esborra els mals costums que et trobis arrelats, com ara jurar, mentir, injuriar, parlar deshonestament o per burla, com sols fer. Arrenca’t aquests costums, per tal que després del baptisme no hi tornis a caure.

El bany del baptisme esborra els pecats. Tu corregeix el costum, perquè, un cop posats els colors i formada la imatge reial, no hi hagis de tornar a esborrar i no infligeixis ferides i cicatrius a l’honor que Déu t’ha fet. Reprimeix la ira, apaga el furor, quan algú t’injurií i bescanti. Gratifica’l amb llàgrimes. No t’indignis ni t’exaltis, compadeix-lo. No diguis: «La seva injuria se m’ha clavat a l’ànima.» Ningú no té la injúria clavada l’ànima si tant és que un mateix no se la hi clava. I et diré com es fa això. T’han robat quelcom? No n’ha sofert la teva ànima, sinó els teus diners. Però si tu conserves la memòria de l’ofensa, ets tu qui et fas mal l’ànima. El que són els diners robats, no han fet cap mal l’ànima, ans més aviat l’han ajudada. Però si tu no apagues la teva ira, hauràs de sofrir el càstig per conservar el record de l’ofensa. Algú t’ha ofès i injuriat? Cap mal no t’ha fet l’ànima i ni tan sols al cos. Tu t’hi tornes injuriant-lo i ofenent-lo? Dons ets tu qui et fas mal l’ànima, i hauràs de sofrir el càstig pel que has dit. I vull que sapigueu això amb tota certesa. Ningú, ni tan sols el diable, no pot perjudicar en l’ànima el cristià i el fidel. I no solament és admirable que Déu ens hagi fet invulnerables a tots els atacs, sinó també que ens hagi preparat i disposat per a practicar totes les obres virtuoses.

Res no ens les impedeix, si volem, encara que siguem pobres, febles de cos, de baixa mà, plebeus o esclaus. No, la pobresa, la flaquesa, les xacres i mutilacions del cos, l’esclavitud i qualsevol altra calamitat semblant no són impediment per a la virtut. I, què dic pobresa, servitud i condició abjecta? Ni que haguessis caigut en captiveri, això no t'impediria la virtut. Et faré veure de quina manera això pot ser. T’ha fet enfadar algun servent de la casa? Perdona-li l’enuig. T’ho priven potser les cadenes, la pobresa o la baixa condició? I, encara, en lloc de privar-t’ho, més aviat no t’hi ajudaran? Sí, perquè col·laboren a rebaixar-te la supèrbia. Has vist que a un altre tot li surt bé? No l’envegis, i ni en això et serà impediment la pobresa. Quan es tracti de pregar, fes-ho amb la pensa sòbria i vigilant: no t’ho impedirà cap obstacle. Mostra’t benigne i ben pacífic, sigues modest i honest; són coses que no necessiten ajudes de fora. I la cosa gran és aquesta, que per a ser virtuós no es necessita tenir riqueses, poder o res de semblant, sinó tan sols una ànima santa. Fixa’t, encara, com amb la gràcia passa el mateix. Si un va coix, o li han arrencat els ulls, o l’han mutilat, o està malalt de mort, res de tot això no li impedeix de rebre la gràcia. La gràcia només cerca l’ànima que la rep amatent, i passa per alt totes aquestes circumstàncies exteriors.

Els qui inscriuen soldats estrangers en l’exèrcit, els cerquen de bona estatura i de complexió forta. I no sols cal aquesta condició per a entrar en la milícia. Cal també ser home lliure. Si un és esclau, no l'admeten. Però res d’això no exigeix el Rei del cel. Rep els esclaus, els vells i els tolits en el seu exèrcit. i no s’avergonyeix de tenir-los. Què podem pensar de més humà i més benigne? Aquest Rei únicament exigeix allò que és al nostre abast. Els altres, allò que no tenim. L'esclavitud i la llibertat no depenen de nosaltres, ni ser alts o baixos d'estatura, ni ser vells, ni tantes altres coses. Però ser pacífic i afable i altres condicions semblants, sí que depenen del nostre voler. Són aquestes les úniques que Déu ens reclama, les que són al nostre abast. No deixa de ser enraonat, car no és en utilitat seva, sinó per amor que ens crida a la seva gràcia, mentre que els reis ho fan per a llur servei.

Els reis criden a una guerra material, i Déu a una lluita espiritual. I no sols ho podem veure en les guerres exteriors, sinó també en les competicions atlètiques. Els qui han de presentar-se a aquell espectacle, no hi baixen si abans el pregoner no els ha passejats a la vista de tothom, bo i dient: «Hi ha algú que tingui res a dir contra aquest?» i això que allí la competició és física i no espiritual. Per què allí se cerca l’honorabilitat? Però aquí no es mira res d’això. Ans ben al contrari. Aquí no lluitem amb les mans, sinó amb la filosofia de l’ànima i amb la força de l’enteniment, i el nostre àrbitre procedeix a la inversa. No passeja l’atleta tot dient: «Hi ha ningú que l'acusi?» Al revés, proclama: «Encara que tothom i fins el diable i els seus àngels acusessin aquest de crims abominables i secrets, no el rebutjo ni el faig fora, sinó que el deslliuro dels seus acusadors, l’absolc del pecat i el presento al certamen.» I amb tota raó.

Car allí l’àrbitre no fa res per contribuir a la victòria deis competidors. sinó que es mostra neutral. Però aquí l’àrbitre és l'aliat i dona ajuda als lluitadors en els combats de la pietat i amb ells fa la guerra contra el diable. I la cosa admirable no és únicament que ens perdoni els pecats, sinó que ni tan sols els publiqui ni obligui els qui es presenten a manifestar-los davant de tothom. Ans mana només que en donin compte i els confessin a ell. No hi ha dubte que, si en els judicis seculars algú digués a un dels presos per lladre o per violador de sepultures que confessant els delictes li seria perdonat el càstig, el reu es disposaria ben de pressa a fer la confessió i reprimiria la vergonya amb el desig de salvar-se.

Però aquí és diferent. Ens són perdonats els pecats i no se’ns obliga a manifestar-los a cap dels presents. Únicament ens és exigida una cosa: que el qui frueix del perdó reconegui la grandesa del do. No fóra, donçs, absurd que, acontentant-se Déu del nostre sol testimoni en tot allò que ens beneficia, nosaltres, en tot allò que l'honorem, cerquéssim altres testimonis i actuéssim d’alguna manera per fer-nos veure? Al contrari. Admirant la seva benvolença, mostrem-nos-li tal com som i, abans de res, frenem l'impuls de la llengua i no parlem sense parar. Car amb el molt parlar no t’escaparàs del pecat (Pr 10,19). Si tens quelcom d’útil per dir, obre els llavis. Però si és necessari, calla, perquè és millor. Ets un treballador manual? Salmeja mentre seus. No vols salmejar amb els llavis? Fes-ho amb el pensament. Els salms fan molta companyia. D’aquí no et vindrà cap inconvenient greu. Podràs seure al taller com si fossis al monestir".

Car allò que fa el nostre repòs no és el confort del lloc, sinó la bondat deis costums,. Pau no sofria cap menyscapte en la virtut quan treballava al taller en el seu ofici. No diguis, dones: «Com podré filosofar, si sóc treballador i pobre?» Això encara et farà més fàcil l’accés a la filosofia. Car, pel que fa a la pietat, la pobresa és més convenient que les riqueses, i l’activitat més que l'oci, ja que les riqueses són un impediment per als qui no ho tenen en compte. Quan es tracta d’apaivagar la ira, de matar l’enveja, d’ofegar l’enuig, de fer oració, de ser benigne i pacífic, modest i caritatiu, quin impediment pot constituir la pobresa? Car no ens cal moneda per a fer tot això, sinó tan sols una voluntat recta. L’almoina sí que necessita diners, però fins i tot ella brilla més amb la pobresa. Aquella que va donar els dos òbols era la més pobra de tots i els va guanyar a tots. No fem, dons, tant cabal de les riqueses, ni pensem que l’or sigui de gaire més valor que el fang.

El preu de les coses no ve de la natura, sinó de la nostra opinió. Ben mirat, el ferro és més necessari que l’or. Aquest no és de cap utilitat en els usos de la vida, mentre que ens cal servir-nos del ferro a cada pas i és indispensable en molts oficis. I què faig, de comparar l’or amb el ferro? Fins les pedres corrents són més necessàries que els metalls preciosos. Amb aquests no podríem construir res d’útil. En canvi, amb les pedres aixequem cases i parets i construïm ciutats. Tu, en canvi, fes-me veure quina utilitat tenen aquestes perles i fins i tot que no són causa de dany. Perquè tu sola puguis fer-ne arreplec, molts pobres han de patir fam. Quina defensa tindràs i quina excusa?