Inèdits: Sant Bernart
Sermons de Sant Bernart (Sermón 2; Opera omnia, edició cistercienca, 5 (1968) 364-368
Correm envers els germans que ens esperen
Els sants, Què en treuen del fet que els lloem? Què en treuen que els glorifiquem? De què els serveix, fins i tot, la celebració d'aquesta solemnitat d'ara? De què els serviran aquests honors terrenals, si, segons la promesa infal·lible del Fill, és el Pare celestial qui els honora? En què els aprofiten els nostres panegírics? Els sants no necessiten els honors nostres, i la nostra devoció no els proporciona res; venerar la seva memòria ens aprofita a nosaltres, no a ells.
Jo, ho confesso, sento com si un desig vehement m'abrusés quan penso en els sants. Aquest és el primer desig que el record dels sants desvetlla i estimula en nosaltres: sentim l'anhel de fruir de la seva companyia tan cobejable, de merèixer ser conciutadans i comensals amb els esperits benaurats, i associar-nos amb el grup de patriarques, amb els estols de profetes, amb el senat dels Apòstols, amb els nombrosos exèrcits de màrtirs, amb el col·legi de confessors, amb els cors de verges, en resum, sentim l'anhel de reunir-nos en la comunió dels sants i alegrar-nos amb ells.
Ens espera aquella Església dels començaments, i no en fem cas; ens enyoren els sants, i no hi donem valor; ens esperen els justos, i fem com si no ho veiéssim. Desvetllem-nos d'un cop, germans, ressuscitem amb Crist, cerquem allò que és de dalt, estimem allò que és de dalt. Desitgem aquells que ens desitgen, correm envers aquells que ens esperen, anticipem-nos amb els desigs de les nostres ànimes a ser com aquells amb els quals hem de conviure. No hem de desitjar només la companyia dels sants, sinó posseir la felicitat que tenen ells, de manera que ambicionem amb un afany fervorós la glòria d'aquells amb els quals volem estar.
Aquesta ambició no és dolenta, i no és, de cap manera, perillosa l'afecció a aquesta glòria. EI segon desig que la commemoració dels sants encén en nosaltres és que Crist, la nostra vida, se'ns manifesti tal com es va manifestar a ells, i que nosaltres apareguem amb ell, plens de glòria.
En aquest temps intermedi, el que és el nostre cap no se'ns presenta tal com és, sinó tal com es va fer per a nosaltres no pas coronat de glòria, sinó encerclat per les espines dels nostres pecats. Seria vergonyós que sota d'aquest cap ple d'espines un membre fos primmirat, perquè en aquest temps intermedi la porpra no li seria honor, sinó irrisió. Ens serà quan Crist hagi tornat, quan la seva mort no sigui mai més anunciada, per tal que sapiguem que també nosaltres hem mort i que la nostra vida està amagada en Crist. I ell apareixerà com a cap gloriós, i amb ell brillaran els membres glorificats quan reformarà el cos de la nostra humilitat segons la glòria del cap, que és ell, Crist.
En conseqüència, cal que desitgem aquesta glòria amb plena confiança. Certament per aspirar a una felicitat tan gran i anhelar-la, hem de valorar en gran manera també els sufragis dels sants, perquè allò que amb les nostres forces no podem obtenir se'ns concedeixi per la seva intercessió.
Els sants, Què en treuen del fet que els lloem? Què en treuen que els glorifiquem? De què els serveix, fins i tot, la celebració d'aquesta solemnitat d'ara? De què els serviran aquests honors terrenals, si, segons la promesa infal·lible del Fill, és el Pare celestial qui els honora? En què els aprofiten els nostres panegírics? Els sants no necessiten els honors nostres, i la nostra devoció no els proporciona res; venerar la seva memòria ens aprofita a nosaltres, no a ells.
Jo, ho confesso, sento com si un desig vehement m'abrusés quan penso en els sants. Aquest és el primer desig que el record dels sants desvetlla i estimula en nosaltres: sentim l'anhel de fruir de la seva companyia tan cobejable, de merèixer ser conciutadans i comensals amb els esperits benaurats, i associar-nos amb el grup de patriarques, amb els estols de profetes, amb el senat dels Apòstols, amb els nombrosos exèrcits de màrtirs, amb el col·legi de confessors, amb els cors de verges, en resum, sentim l'anhel de reunir-nos en la comunió dels sants i alegrar-nos amb ells.
Ens espera aquella Església dels començaments, i no en fem cas; ens enyoren els sants, i no hi donem valor; ens esperen els justos, i fem com si no ho veiéssim. Desvetllem-nos d'un cop, germans, ressuscitem amb Crist, cerquem allò que és de dalt, estimem allò que és de dalt. Desitgem aquells que ens desitgen, correm envers aquells que ens esperen, anticipem-nos amb els desigs de les nostres ànimes a ser com aquells amb els quals hem de conviure. No hem de desitjar només la companyia dels sants, sinó posseir la felicitat que tenen ells, de manera que ambicionem amb un afany fervorós la glòria d'aquells amb els quals volem estar.
Aquesta ambició no és dolenta, i no és, de cap manera, perillosa l'afecció a aquesta glòria. EI segon desig que la commemoració dels sants encén en nosaltres és que Crist, la nostra vida, se'ns manifesti tal com es va manifestar a ells, i que nosaltres apareguem amb ell, plens de glòria.
En aquest temps intermedi, el que és el nostre cap no se'ns presenta tal com és, sinó tal com es va fer per a nosaltres no pas coronat de glòria, sinó encerclat per les espines dels nostres pecats. Seria vergonyós que sota d'aquest cap ple d'espines un membre fos primmirat, perquè en aquest temps intermedi la porpra no li seria honor, sinó irrisió. Ens serà quan Crist hagi tornat, quan la seva mort no sigui mai més anunciada, per tal que sapiguem que també nosaltres hem mort i que la nostra vida està amagada en Crist. I ell apareixerà com a cap gloriós, i amb ell brillaran els membres glorificats quan reformarà el cos de la nostra humilitat segons la glòria del cap, que és ell, Crist.
En conseqüència, cal que desitgem aquesta glòria amb plena confiança. Certament per aspirar a una felicitat tan gran i anhelar-la, hem de valorar en gran manera també els sufragis dels sants, perquè allò que amb les nostres forces no podem obtenir se'ns concedeixi per la seva intercessió.
|
|
20/12/2015 09:00:00