Inèdits: Sant Agustí 9

Heus aquí les paraules de l'Apòstol: Obreu la vostra salvació amb temor i amb tremolor. (Podríeu objectàrem): Per què obrar amb temor i tremolor em salva, si està a la meva mà aconseguir-la? [...] és Déu el que obra en vosaltres, per això: amb temor i tremolor. Perquè el que aconsegueix l'humil, el perd l'orgullós. Llavors, si és Déu el que obra en vosaltres, Per què es va dir: Obreu la vostra salvació? Perquè ell obra en nosaltres, perquè també nosaltres obrem. Sigues la meva ajuda: vol dir que l'home hi ha també d'obrar mentre invoca l'ajuda. «Però la bona voluntat -diu- és meva». L'admeto, és teva. Però, tot i que és teva qui te la va donar, qui la va suscitar? No m'escoltis a mi, pregunta a l'Apòstol: Doncs és Déu -diu- el que, en virtut de la seva bona voluntat, obra en vosaltres el voler i obrar. [...] Vosaltres, els que jutgeu la terra [...]. Doncs cadascun jutja al seu semblant: un home a un altre home, un mortal a un altre mortal, un pecador a un altre pecador. Però si es posés davant la frase del Senyor: El que no tingui pecat, que li tiri la primera pedra, no patiria un terratrèmol tot el que jutja la terra?

Reflexionem sobre el passatge de l'Evangeli. Per temptar el Senyor, els fariseus li van presentar a una dona sorpresa en adulteri. La pena per a aquest pecat havia estat establerta per la llei, és a dir, per la llei donada per Moisès, servent de Déu. Amb aquest dilema insidiós i fraudulent els fariseus es van dirigir al Senyor: si manava apedregar aquella dona acusada, hauria anat contra la misericòrdia; si, per contra, prohibia el que estableix la llei, es consideraria que havia trencat la llei mateixa. [...] En el cas de l'adúltera va interrogar als seus interrogadors, jutjant així als jutges mateixos.

«No prohibeixo -va dir- lapidar la dona a la qual la llei mana lapidar, però pregunto qui ha de lapidar-la. No m'oposo a la llei, però busco qui l'ha d'executar». Escolteu finalment: «Voleu apedregar d'acord amb la llei? El que no tingui pecat que sigui el primer a tirar la pedra». Mentre escoltava les seves paraules, escrivint a terra amb el dit per instruir la terra. Però, mentre deia això als fariseus, va aixecar els ulls, va mirar a la terra i la va fer tremolar. Després d'haver-ho dit, va començar a escriure de nou a la terra. Ells, confusos i tremolosos, van començar a desfilar un rere l'altre.

Oh terratrèmol, en què la terra es va moure tant que fins va canviar de lloc! Havent-se allunyat dels fariseus, van quedar la pecadora i el Salvador; quedar la malalta i el metge; va quedar la miserable amb la misericòrdia. I mirant a la dona, li va dir: ¿Ningú t'ha condemnat? I ella: Ningú, Senyor. Amb tot, seguia preocupada. Els pecadors no es van atrevir a condemnar-la; no es van atrevir a lapidar la pecadora els que, en mirar-se a si mateixos, es van trobar semblants a ella.

Però la dona seguia estant en perill, perquè li havia quedat com a jutge el que no tenia pecat. Ningú -li va dir- t'ha condemnat? I ella va respondre: Ningú, Senyor, i si tampoc tu, estic salvada. A aquesta silenciosa angoixa el Senyor va respondre fort: Jo tampoc no et condemno. Tampoc jo, tot i que no tinc pecat, tampoc jo et condemno. A ells els va impedir la seva pròpia consciència condemnar-té; a mi m'empeny al perdó la misericòrdia. [...] Potser vols ser útil als assumptes humans i compres l'ofici amb aquesta finalitat.

Per posar-te al servei de la justícia, no tens consideració amb els diners. Sigues primer jutge dins teu a favor teu. Primer jutjat a tu mateix perquè, tranquil en el secret de la consciència, puguis ocupar l'altre. Torna a tu mateix, mira't, examina't, escolta't. Desitjo trobar-te allà com a jutge just, allà on no busques testimonis. Vols procedir amb autoritat perquè un altre et digui el que ignores sobre un tercer.

Primer, jutja el teu interior. No et va dir res la teva consciència sobre tu? Si no ho negues, sens dubte va dir alguna cosa. Jo no vull saber el que et va dir, jutja tu que la vas sentir. La teva pròpia consciència et va dir què has fet, què vas acceptar, en què  vas pecar. Voldria saber que sentència hi vas dictar. Si vas escoltar bé, si hi vas obrar correctament, si en aquesta audiència vas ser just amb tu mateix, si vas pujar al tribunal de la teva consciència, si davant teu mateix et vas suspendre a tu en el poltre del cor, si vas aplicar les severes tortures de la por: has escoltat bé si has escoltat així i, sens dubte, castigat el pecat amb el penediment.

Heus aquí que et vas examinar, et vas sentir en judici i et vas condemnar. I, però, et vas perdonar. Escolta també al teu proïsme d'aquesta manera en el judici, si estàs instruït segons l'exhortació del salm: Instruí-os vosaltres que jutgeu la terra. [...] Si jutges a altres com et jutges a tu mateix, perseguiràs els pecats, no el pecador. I si potser algun, insensible al temor de Déu, es resisteix a corregir els seus pecats, serà això mateix el que persegueixis a ell, el que intentis corregir, el que t'esforçaràs a destruir i eliminar, perquè, condemnat el pecat, es salvi l'home. Dos són els termes: home i pecador. Déu va fer l'home, i el mateix home es va fer a si mateix pecador. Perdi el que va fer l'home, sigui alliberat el que va fer Déu [...]; però amb la disposició d'un que estima, amb esperit de caritat i de correcció.
 (Sermó 13, 3-5.7.8).