Inèdits: Sant Agustí
Que el nostre esperit s'exerciti en la pregària
De la carta de sant Agustí, bisbe, a Proba
Com és que ens esgarriem per tantes divagacions i cerquem què hem de pregar, per por de no fer-ho com cal? Més valdria que diguéssim amb el salm: Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’anima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple.
Perquè a la casa del Senyor els dies no comencen i acaben, ni el final d'un no és el principi de l'altre; tots existeixen simultàniament i sense fi, allà on ni la vida ni els seus dies no tenen final. I per atènyer aquesta vida benaurada, el qui és la vida veritable ens ensenyà a pregar, no pas amb llargs parlaments, com si com més loquaços fóssim, fóssim també més atesos; nosaltres preguem aquell que ja sap, com va dir-nos Jesús, el Senyor, què és el que necessitem àdhuc abans d'implorar-ho.
El motiu pel qual ens exhorta a pregar el qui ja sap què necessitem abans de demanar-li-ho pot causar-nos estranyesa, si no entenem que el Senyor Déu nostre no vol esbrinar quina és la nostra voluntat, cosa impossible que ignori; el que vol és que exercitem el nostre desig en les oracions, i així ens disposem a rebre el que ens dóna.
Perquè el que el Senyor ens dóna és molt gran, però nosaltres som petits i mesquins a agafar-ho. Per això se'ns ha dit: Tingueu el cor ben obert: no us identifiqueu amb els infidels. Aquest do tan gran que cap ull no ha vist mai, perquè no té color, ni cap orella no ha sentit, perquè no fa remor, ni el cor de l'home somniava, perquè és el cor de l’home que ha de pujar-hi, tindrem tanta més capacitat de rebre'l com més fidelment hi creguem, com més fermament l’esperem i com més ardentment el desitgem.
En la fe, en l’esperança i en la caritat preguem Déu amb un desig constant. Però a certes hores, en determinats intervals de temps, preguem Déu també oralment, per advertir-nos a nosaltres mateixos amb els signes de les paraules, i així poder conèixer el grau de progrés del nostre desig i estimular-nos més intensament a augmentar-lo.
Perquè tant més valuós serà l’efecte com més ferventment l’hagi precedit l'afecte. Per això, aquelles paraules que va dir l’Apòstol: No us canseu mai de pregar, no són sinó una exhortació a desitjar contínuament la vida feliç, que no és altra que la vida eterna, i a demanar-la a l'únic que la pot donar.
(Carta 130, 8, 15. 17-9, 18)
Com és que ens esgarriem per tantes divagacions i cerquem què hem de pregar, per por de no fer-ho com cal? Més valdria que diguéssim amb el salm: Una cosa he demanat al Senyor, i la desitjo amb tota l’anima: poder viure a la casa del Senyor tots els dies de la vida, per fruir-hi de l’estima del Senyor i vetllar pel seu temple.
Perquè a la casa del Senyor els dies no comencen i acaben, ni el final d'un no és el principi de l'altre; tots existeixen simultàniament i sense fi, allà on ni la vida ni els seus dies no tenen final. I per atènyer aquesta vida benaurada, el qui és la vida veritable ens ensenyà a pregar, no pas amb llargs parlaments, com si com més loquaços fóssim, fóssim també més atesos; nosaltres preguem aquell que ja sap, com va dir-nos Jesús, el Senyor, què és el que necessitem àdhuc abans d'implorar-ho.
El motiu pel qual ens exhorta a pregar el qui ja sap què necessitem abans de demanar-li-ho pot causar-nos estranyesa, si no entenem que el Senyor Déu nostre no vol esbrinar quina és la nostra voluntat, cosa impossible que ignori; el que vol és que exercitem el nostre desig en les oracions, i així ens disposem a rebre el que ens dóna.
Perquè el que el Senyor ens dóna és molt gran, però nosaltres som petits i mesquins a agafar-ho. Per això se'ns ha dit: Tingueu el cor ben obert: no us identifiqueu amb els infidels. Aquest do tan gran que cap ull no ha vist mai, perquè no té color, ni cap orella no ha sentit, perquè no fa remor, ni el cor de l'home somniava, perquè és el cor de l’home que ha de pujar-hi, tindrem tanta més capacitat de rebre'l com més fidelment hi creguem, com més fermament l’esperem i com més ardentment el desitgem.
En la fe, en l’esperança i en la caritat preguem Déu amb un desig constant. Però a certes hores, en determinats intervals de temps, preguem Déu també oralment, per advertir-nos a nosaltres mateixos amb els signes de les paraules, i així poder conèixer el grau de progrés del nostre desig i estimular-nos més intensament a augmentar-lo.
Perquè tant més valuós serà l’efecte com més ferventment l’hagi precedit l'afecte. Per això, aquelles paraules que va dir l’Apòstol: No us canseu mai de pregar, no són sinó una exhortació a desitjar contínuament la vida feliç, que no és altra que la vida eterna, i a demanar-la a l'únic que la pot donar.
(Carta 130, 8, 15. 17-9, 18)
|
|
05/01/2015 09:00:00