Inèdits: Hug de Sant Víctor 3

Així doncs la imaginació és una semblança del sentit en el més alt de l'esperit material, i efectivament dóna forma racional a la corporal i aconsegueix la racional. En efecte, el sentit, ja sigui per la vista, ja per l'oïda, o per l'olfacte, pel gust o pel tacte, es forma tocant el cos extrínsec, i la mateixa forma concebuda per contacte amb el cos és portada al que és intrínsec abandonant cada un dels sentits i tornant-la cap a dins l’aplega ben ordenada al magatzem de la fantasia, i la torna imaginació imprimint esperit a la part més pura del cos.

La imaginació que en els animals bruts no passa del magatzem de la fantasia, en els racionals en canvi avança fins a la racional, on arriba la mateixa substància immaterial de l'ànima i provoca el discerniment. Per tant, la imaginació no és més que una representació corporal, concebuda per contacte extrínsec dels sentits materials del cos, i conduïda per aquests mateixos sentits cap a l'interior a la part material més pura de l'esperit i gravada en ell.

Encara que en els (animals) racionals aquesta resulta més pura, s'abandona quan arriba a la substància de l'ànima immaterial i racional; encara hi roman fora de la seva essència, perquè és una representació corporal i es fonamenta en el cos. Si la substància racional és llum de la material; la imaginació, en canvi, pel que fa imatge del cos, és una ombra.

Per tant, després que la imaginació puja fins a la raó, és com una ombra que arriba a la llum, i se suma a la llum. En tant que arriba a ella, es descobreix i delimita; però en tant que se suma a ella, la fa fosc, l'envolta, l'oculta i amaga.

I ja que la mateixa raó en la mera contemplació la presa com un vestit, la mateixa imaginació està fora i prop d'ella perquè fàcilment pugui despullar-se i despullar-se d'ella. Si veritablement s'adhereix a ella amb delit, com si la pròpia imaginació li fes de pell, tampoc pot despullar sense dolor d'aquella a la qual està unida amb amor. D'aquí que les ànimes separades dels cossos, encara poden tenir passions corporals, perquè evidentment encara no estan purificades de les inclinacions corporals.

Efectivament el mateix esperit té en la seva naturalesa certa mutabilitat segons la qual s'acosta per vivificar el cos, en la qual aquella substància immaterial i espiritual en res renuncia a la seva puresa, i com si en assumir el cos es trobés davant la més gruixuda de les seves peculiaritats.

És una certa unió que si es realitza de forma natural, tot i que implica canvi, no pateix corrupció. Però que si per contra és defectuosa, corromp la seva més pura naturalesa pel mateix que l'obliga a passar a la participació amb els fins més foscos de la natura. I aquest defecte com més profund s'adhereix a l'ànima mentre roman en el cos tant més difícilment el deixa en separar-se del cos: i encara que suprimeixi la causa de la passió, no suprimeix la passió. Com que l'ànima mateixa, així que afectada pel delit del cos comporta certa corporeïtat, i els mateixos pensaments deformats per les imatges materials estan tan profundament impresos en ells que no desapareixen un cop abandonat el cos.

Els que en aquesta vida es van afanyar a purificar-se de tals impureses, un cop traspassats d'aquí, romanen immunes a la passió corporal, perquè res material es porten amb si. Així doncs, pel sentit i la imaginació hi ha un cert perfeccionament des del més baix i últim dels cossos fins a l'esperit immaterial, ja que tots dos es donen en l'esperit material. Després del cos i propera a l'esperit immaterial hi ha la imaginació, per la qual l'ànima està afectada per la unió amb el cos, sobre la qual hi ha la raó que actua en la imaginació.

Després la raó pura per sobre de la imaginació, en la raó està al capdamunt de l'ànima per sobre del cos. Quan l'ànima puja fins a Déu, la primera és la intel.ligència, que és la raó formada de l'interior, perquè la raó en acudir per unir-se a la presència divina, allò que informa el cim de la raó causa la saviesa, o intel.ligència, igual que la imaginació que informa la raó de les coses de sota, causa la ciència.

De quina manera la paraula de Déu és una, és a dir el Verb encarnat; i també viva, eficaç, penetrable etc. I de com tot és nu i evident per a Déu; i del sacerdoci de Crist.

 

_{Est itaque imaginatio similitudo sensus, in summo corporalis spiritus, et in imo rationalis corporalem informans et rationalem contingens. Sensus namque sive per visum, sive per auditum, sive per olfactum, sive per gustum, sive per tactum, extrinsecus corpus contingens formatur, ipsamque formam ex corporis contactu conceptam intrinsecus reducens per meatus singulis sensibus emittendis et revocandis introrsum dispositos ad cellam phantasticam colligit, eamque illi parti puriori corporei spiritus imprimens imaginationem facit. Quae quidem imaginatio in brutis animalibus phantasticam cellam non transcendit; in rationalibus autem usque ad rationalem progreditur, ubi ipsam incorpoream animae substantiam contingit, et excitat discretionem. Ergo imaginatio nihil aliud est quam similitudo corporis, per sensus quidem corporeos ex corporum contactu concepta extrinsecus, atque per eosdem sensus introrsum ad partem puriorem corporei spiritus reducta, eique impressa. Haec autem in rationalibus purior fit, ubi ad rationalem et incorpoream animae substantiam contingendam defecatur; tamen illic quoque extra substantiam illius manens, quia similitudo corporis est et fundatur in corpore. Rationalis autem substantia corporea lux est; imaginatio vero, inquantum corporis imago est, umbra est. Et idcirco postquam imaginatio usque ad rationem ascendit, quasi umbra in lucem veniens, et luci superveniens, inquantum ad eam venit, manifestatur, et circumscribitur; inquantum illi supervenit, obnubilat eam, et obumbrat, et involvit, et contegit. Et siquidem ratio ipsa sola contemplatione eam susceperit quasi vestimentum, ei est ipsa imaginatio extra eam, et circa eam quo facile exui et spoliari possit. Si vero etiam delectatione illi adhaeserit, quasi pellis ei fit ipsa imaginatio, ita ut non sine dolore exui possit, cui cum amore inhaesit. Hinc est quod animae corporibus exutae, corporalibus adhuc passionibus teneri possunt, quia videlicet a corruptione corporalium affectionum nondum mundatae sunt. Habet namque et ipse spiritus quamdam in sua natura mutabilitatem, secundum quam corpori vivificando appropinquat, in qua illa spiritualis et incorporea substantia nonnihil suae puritatis deponit, et quasi quamdam grossiori proprietate corpori assumendo occurrit. Quae quidam coaptatio, si secundum solam naturam fit, mutationem habet, corruptionem non habet. Sin autem vitiosa est, in hoc ipso puriorem naturam corrumpit, quod eam ad consortium ignobilioris terminos naturae transire compellit. Et hoc vitium quanto altius animae in corpore manenti inhaeserit, tanto difficilius a corpore discedentem deserit: et non tollitur passio, etiam eum tollitur causa passionis. Ipsa quippe anima, inquantum delectatione corporis afficitur quasi quamdam corpulentiam trahens, in eadem phantasiis imaginationum corporalium deformatur, eisdemque alte impressis etiam soluta corpore non exuitur. Quae vero in hae vita se ab ejusmodi faeculentia mundare studuerint, hinc exeuntes quia nihil corporeum secum trahunt, a corporali passione immunes persistunt. Sic itaque ab infimis et extremis corporibus sursum usque spiritum incorporeum, quaedam progressio est per sensum et imaginationem; quae duo in spiritu corporeo sunt. Postea in spiritu incorporeo proxima post corpus est affectio imaginaria, qua anima ex corporis conjunctione afflicitur, supra quam est ratio in imaginationem agens. Deinde ratio pura supra imaginationem, in qua ratione supremum est animae a corpore sursum. Quando autem ab anima sursum itur ad Deum, prima est intelligentia, quae est ratio ab interiori formata, quia rationi concurrens conjungitur praesentia divina, quae sursum informans rationem facit sapientiam, sive intelligentiam, sicut imaginatio deorsum informans rationem, scientiam facit.
Quomodo sermo Dei unus est, scilicet Verbum incarnatum; ítem virus, efficax, penetrabilis etc. Et quomodo omnia nuda at aperta sint Deo; et de sacerdotio Christi}