Inèdits: Hug de Sant Víctor 2

Com més subjectes a la sensació hi ha els quatre elements més cos diem que són. Les coses que estan més lluny dels sentits s'allunyen de la naturalesa corporal i s'apropen a la naturalesa espiritual.

Aquesta és la raó per la qual l'aire en diem esperit, ja que, per la seva subtilesa, no es pot veure. Encara que de forma general, es digui a un cos amb aquest nom, únicament s'acosta a la naturalesa espiritual per la part en la qual s'allunya del significat de cos.

Al foc se l'anomena esperit amb major propietat, ja que, encara que sigui més subtil i més mòbil que el mateix aire, no actua com ell, ja que no nou els cossos terrenals extrínsecament, sinó que els vivifica interiorment.

L'esperit és diferent del foc als cossos que només vegeten i no senten, que en aquells que vegeten i senten. Els arbres i les plantes i tot el que germina de la terra vegeten i no senten; els animals bruts vegeten i senten, i entre ells, uns únicament tenen sentits i no imaginació, mentre que altres tenen sentit i imaginació.

I com és més sentir que només vegetar, la força és més subtil en el sentit que allà on només es vegeta. Hi ha més esperit com més subtil és una cosa, perquè quan alguna cosa s'acosta a les naturaleses incorpòries s'esmenten amb el seu nom i propietat però, de manera impròpia, ja que, tot i que les anomenem esperit, no excedeixen de fet la propietat de les naturaleses corporals.

El cos malalt no es pot moure de cap manera. Després i pròxim a aquest es troba el cos més petit, que és aquell que es pot moure per si mateix, encara que pot ser obligat a abandonar la seva posició. Després segueix el que ja pren el nom d'esperit en la naturalesa corpòria, que per si mateix es pot moure fora de si almenys encara que només en la presència, i no en la posició, ja que no podem dir que es mogui sempre.

El cos que està més pròxim a la naturalesa espiritual és el que sempre es pot moure per si mateix; de fet, el sentit és millor en la mesura que imita la vida racional, ja que la imaginació forma una saviesa vital.

No hi ha res més alt en el cos ni pot haver res més proper a la naturalesa espiritual que la força d'imaginar després i per sobre del sentit. De fet, no hi ha res tan sublim i que estigui per sobre de tot com ho està la raó. Mentre diem que la força del foc està formada de manera extrínseca, anomenem imaginació a la mateixa forma quant reduïda fins al més íntim.
La forma de la cosa sensible, està concebuda per raigs de visió sense conceptes, quan la naturalesa actua concentrant fins als ulls, i per això les coses rebudes les anomenem visió; després, passant per set capes d'ulls-tres humors, ja del tot purificades i arriben fins a l'interior del cervell i formen la imaginació.

Després passant de la part anterior del cap a la mitjana la imaginació arriba fins a la mateixa substància de l'ànima racional i provoca la discreció, que ja purificada d'efectes subtils, s'uneix immediatament al mateix esperit, encara que conservant la naturalesa i la propietat del cos, com està escrit: "el que neix de la carn és carn" (Jn III).

De la mateixa manera que el cos no neix de l'esperit, així, tampoc es produeix l'esperit a partir del cos. Encara que el cos s'elevi fins a l'esperit, i l'esperit s'abaixi fins al cos, ni l'esperit es torna cos, ni el cos es torna esperit. Doncs el que neix de la carn, és carn, i el que neix de l'esperit és esperit (ibídem).

Malgrat tot, el més alt del cos i més proper a l'esperit es fonamenta en la força de la imaginació sobre la qual hi ha la raó. Precisament que la imaginació estigui fora de la substància de l'ànima racional és la raó per la qual es prova que els animals bruts tenen imaginació encara que no tinguin totalment de raó.


_{In his ergo quatuor quaecunque magis sensui subiaceut, magis corpora dicuntur : quae vero a sensu plus longe sunt, magis a natura corporum recedunt, et ad naturam spirituum accedunt. Hinc est quod ipse aer, quia pre sui subtilitate videri non potest, spiritus appellatur, cum corpus sit quoniam in ea parte qua sensum corporis excedit, tantum spirituali naturae appropinquat, ut in appellatione etiam nomen illius usurpet. Sed ignis qui ipso aere longe subtilior est et mobilior, et non sicut aer, extrinsecus terrena corpora afflando movet, sed interius vegetando vivificat, magis proprie vocatur spiritus. Sed hic spiritus, id est ignis alius est in iis corporibus, quae tantum vegetat, non sensificat; alius in iis quae vegetat et sensificat. Vegetat enim quaedam, non sensifícat sicut arbores et plantas, et universa in terra germinantia; quaedam autem vegetat el sensificat, sicut bruta animantia omnia, in quibus quaedam sunt quae sensum tantum habent, imaginationem non habent; quaedam quae sensum et imaginationem habent. Cum itaque sensificari maius sit quam vegetari tantum, constat profecto hanc vim subtiliorem esse ubi sensum praestat, quam illic ubi solam vegetationem confert. Ubi autem magis subtilis est, quodammodo magis spirit est, quia in eo quo magis incorporeae natureae approximat, nomen pariter el proprietatem illius usurpat; non tamen propriae, quia in eo ipso quod spiritus dicitur, corporeae naturae propietatem nequaquam excedere comprobatur. Infirmam vero et máxime corpus est illud quod per se ommino moveri non potest. Post hoc proximum et minus corpus est illud quod per se quidem moveri potest, et tamen extra se ad statum cohiberi potest. Deinde sequitur illud quod in natura corporis iam spiritus nomen sortitur; quod per se moveri potest et extra se quamvis ad praesentiam, ad statum tamen teneri non potest, quod non videtur et semper movetur. Summum est corpus et spirituali naturae proximum, quod per se semper moveri habet; quod quidem, in quantum sensum praestat, imitatur rationalem vitam, in quantum imaginationem, format vitalem sapientiam. Nihil autem in corpore altius, vel spirituali naturae vicinius esse potest quam id ubi post sensum et supra sensum vis imaginandi concipitur. Quod quidem, in tantum sublime est, ut quidquid supra illud est, aliud non sit quam ratio. Ipsa utique vis ignea, quae extrinsecus formata sensus dicitur, eadem forma usque ad intimum traducta imaginatio vocatur. Forma namque reí sensibilis per radios visionis foris concepta, operante natura, ad oculos usque retrahitur, atque ab eisdem suscepta visio nominatur. Deinde per septem oculorum tunicas et tres humores transiens, novissime purificata et collata introrsum ad cerebrum usque traducitur, et imaginatio eflicitur. Postea eadem imaginatio ab anteriore parte capitis ad mediam transiens, ipsam animae rationalis substantiam contigit, et excitat discretionem, in tantum jam purificata et subtilis effecta, ut ipsi spiritui immediate coniungatur; veraciter tamen naturam corporis retinens et proprietatem, ut constet quod scriptum est: Quod natum est ex carne caro est (Joan III). Sicut enim de spiritu corpus non nascitur, sic etiam de corpore spiritus non procreatur. Quamvis enim corpus usque ad spiritum sublimetur, et spiritus usque ad corpus humilietur, nec spiritus tamen in corpus, nec corpus in spiritum transmutatur. Sed quod natum est ex carne caro est, et quod natum est ex spiritu spiritus est. (Ibid.) Tamen quod summum est in corpore, propinquum est spiritui, et in ipso vis imaginandi fundatur, supra quam est ratio. Quod enim imaginatio extra substantiam animae rationalis sit, argumentum est quod bruta animalia vim imaginandi habere probantur, quae rationem omnino non habent.}