Inèdits: Alcher de Clairvaux

L'ànima és invisible, ja que, d'una altra manera seria incapaç de comprendre les coses invisibles. L'ànima veu les coses visibles a través del cos, però -ja que veu l'invisible- distingeix les coses invisibles per si mateixa, i es veu a si mateixa en si mateixa. Percep en el cos a través del cos, igual que es percep el significat que està en la lletra escrita a través de la lletra. L'ànima que domina, dirigeix i habita el cos es veu per si mateixa.

Es veu a si mateixa per ella mateixa. No necessita l'ajuda d'ulls corporals, sinó que s'abstreu de tots els sentits corporals el mateix que dels obstacles i sorolls, per veure a si mateixa, i conèixer-se per si mateixa. I com vol conèixer Déu, s'eleva sobre si mateixa amb la força de la ment. Doncs Déu no és com l'ànima. Només es pot veure amb l'ànima, però no com si fos una ànima.

La veritat sense defecte és immutable, però l'ànima no és així, sinó que defalleix i progressa, coneix i ignora, recorda i oblida, unes vegades vol, altres vegades no vol. Vaga d'aquí cap allà amb pensaments i deliberacions dispersos, i així considera i observa tot. Comprèn coses llunyanes; atalaia amb la mirada més enllà de la mar, recorre i discerneix les coses secretes: i en un instant els seus sentits envolten els secrets del món i els límits del món. Descendeix als inferns i puja d'aquí, medita en el cel, s'adhereix a Crist, s'uneix a Déu. Ella mateixa és la seva pàtria i santuari i va ser creada a semblança de Déu.

Si un desitja tornar-se tal com va ser creat per Déu, i semblant a Ell, que es torni, es mantingui i es busqui dins de si mateix, i així veurà per què és home i per quina part és imatge de Déu.
 
(Alcher de Clarvaux. LIBRO DEL ESPÍRITU Y DEL ALMA cap. 2  PL. XL)
 

Em torno cap a mi mateix i em poso també a indagar qui sóc jo mateix, que m'admiro de tals coses: i em trobo amb què tinc un cos i una ànima. Aquesta és la que em governa, l'altre el governat; el cos està al servei, l'ànima dóna ordres. M'adono que l'ànima és una realitat millor que el cos; i percebo que qui investiga tot això és l'ànima, no el cos; (...) Hi ha alguna cosa que l'ànima mateixa, senyora del cos, la seva rectora, que habita en ell, veu, i que no percep pels ulls del cos, ni per les orelles, ni per l'olfacte, ni pel paladar, ni pel tacte, sinó per si mateixa. I, per cert, ho percep millor per si mateixa que per mitjà del seu servent. Així és sense cap mena de dubte: es veu a si mateixa per si mateixa, l'ànima, per conèixer-se, es veu a si mateixa. I per veure, per descomptat que no demana ajuda als ulls corporals; al contrari, s'abstreu de tots els sentits corporals, com una cosa que esvalota i distreu, i es concentra en si mateixa per veure en si i conèixer-se en si mateixa. Però per ventura el seu Déu és una cosa semblant a l'ànima? És cert que a Déu no se'l pot veure sinó amb l'ànima, però no és possible veure-ho com es veu l'ànima. L'ànima busca alguna cosa de Déu, perquè no li insultin els que li diuen: On és el teu Déu? Busca una veritat immutable, una substància perfecta. Però l'ànima no és així: decau i progressa; coneix i ignora; recorda i s'oblida; ara vol això i després el rebutja. Aquesta mutabilitat no es compagina amb Déu. Si arribo a dir que Déu és mudable, m'insultaran els que diuen: On és el teu Déu?

(San Agustín. In Psal.41,n. 7)