Per tot el que s'ha dit, l'ànima és el que anima al cos a viure, és a dir, el vivifica. L'esperit és la mateixa ànima per la seva naturalesa espiritual, però també es diu esperit perquè insufla en el cos. Ànima i esperit són el mateix en l'home, encara que un es designi esperit i l'altre, ànima.
L'esperit es diu de la substància i ànima de la vivificació. L'essència és la mateixa però les propietats són diferents. Doncs un i idèntic esperit es diu esperit per a si mateix i ànima per al cos. És esperit en tant que és una substància racional per la raó esmentada anteriorment: i és ànima quant dóna vida al cos, de manera que es diu: "qui perdi la seva vida per mi, aquest la salvarà." (Lluc, IX, 24); és a dir, tot el que per Déu menyspreï de bon grau aquesta vida que és temporal i mortal per la vivificació del cos per l'ànima, en el futur rebrà la mateixa vida del cos no només de l'ànima sinó la vida eterna i immortal.
L'ànima humana pot dir-se indiferentment ànima i esperit, perquè té ser en el cos i fora d'ell: no són -com pensen alguns- dues ànimes -sensual i racional-, una per la qual l'home viu, i una altra per la qual sap, sinó que una i la mateixa ànima en si mateixa viu per l'intel·lecte i ofereix la vida al cos pel sentit. El cos humà no pot viure ni néixer sense l'ànima racional; encara que vegeta i es mou i creix i va rebre forma humana a l'úter abans que rebés l'ànima racional. De la mateixa manera que observem que els matolls i les herbes es mouen i creixen sense ànima. La vida de l'ànima és doble; una per la que viu a la carn i una altra a la qual viu en Déu.
Ja que en l'home hi ha dos sentits, un d'interior i un altre exterior, i tots dos tenen el seu bé en què fan. El sentit interior s'exercita per la contemplació de la divinitat i el sentit exterior per la contemplació de la humanitat. És per això que Déu es va fer home perquè tot l'home es gaudís en Ell, i tota la conversió de l'home fos cap a ell mateix, i tot l'amor de l'home fos en si mateix, de la mateixa manera que pel sentit carnal es mostra la carn i pel sentit de la ment es mostra la contemplació de la divinitat.
(Alcher de Clarvaux. LIBRO DEL ESPÍRITU Y DEL ALMA cap. 9 PL. XL)